Això aclareix bontròs tot allò

Greu trabucament, jotfot Ma mare, na Marilyn Manró, la flequera de Lleida, va cometre un crim. Em llogava a les clientes més escalfades, més xona-roents – com qui diu, nimfomaníaques – i jo, a llur llit, els llepava fufa i pits, i trau del cul i mugrons, i els dits dels peus i les aixelles, i les llengües i llengüetes; i els ficava la llengua al cau de les orelles i al melic. Eren valencianotes, sobretot; a Lleida n’era ple. Els lleidatans poblàrem València a l’edat mitjana (per això parlem exactament), i al segle vint les valencianes poblaren Lleida (si més no prou ho semblava, n’hi havien tantes, sobretot al nostre barri, on ma mare, na Marilyn Manró, hi tenia la botiga.) Les valencianes eren les qui els agradava més de cargolar. A les lleidatanes també, és clar, i a les de les la Franja i les de Viella, però una mica menys. Aquelles dones tenien totes entre els 50, els 60, els 70 anys..., de tal manera que (ara que n’han passats 50 o 60...) ara doncs tindrien entre els 100, els 110, els 120, els 130 anyots... El periodista sensacionalista, en Jaume Roig, me’n record que ho va escriure a la croniqueta “Espill” que tenia al diari ADESIARA. El Roig aquell era molt exagerat. Tinc el retall que parla de mi, en Roure Gratulls, qui, més tard, per raons poètiques – i imitant sobretot mestre J.V. Foix – es canvià el nom en B.L. Gratulls. – – – Tant se val. Diu el retall: “–A Lleida entrant, viu arrossegar, després esquarterar, una fornera, sols per tercera, i conduir son fill dormir amb ses lloçanes parroquianes en l’alcavor. Amb gran rigor l’executaren. El fill soltaren per, en jovent, ser tan valent!” Tot això és molt aproximat. Un tou d’estrafolleries, sobretot. El cert és que van fotre ma mare, la Manró, un parell de setmanes a la garjola. La van treure de seguida, tenia massa secrets al pap – les dones, i sobretot les mares i padrines fins i tot, dels caps de la bòfia lleidatana havien gustades de mos esmolats serveis. Ni l’arrossegaren pels carrers, ni l’esquarteraren per alcavota, per menar el seu fill a cargolar’s les parroquianes més enceses i humides de parruf. Ni l’executaren, com diu aquell sensacionalista plumífer carallot. L’únic cert és que, per ésser aitan valent encara tan jovenet, hom em dugué en triomf carrer Major amunt i avall tres vegades – (molt semblant la cerimònia a la de sant Antoni, on feien fer els tres tombs a tots els rucs). Continuà aquell gamarús d’en Roig camí avall: “–De fet, partí. Tirant camí, fui al castell antic, molt vell, Morvedre dit. Aquella nit, un bon pagès, veient l’entremès de sa muller – qui en el celler adulterava (que hi trascolava, li dava a entendre!) [que hi trascolava, mes ja em direu quins sucs!, dic jo, saborós] – llevà’s encendre, de matinada, gran carbonada; hi ficà la rella: quan fou vermella, gran solc li féu en el camp seu; dins la fenella lleixa-hi la rella; ell se’n partí, ella es dormí.” Com pot vantar aquell cronicaire cretí d’en Roig que un pagerol, perquè la seua dona cargolava al celler amb algú de més mèrit, li clavés fenella del cony amunt la rella roent...! I se n’anés al tros a llaurar mentre la dona era morta mortrida per ell...? Cal tindre el cervell podrit! – – – Mes només volia escriure aquestes línies per a dir com és que confonia el mot meu “Gratulls” no sols amb “Orgasme” ans amb “Esternut”. És molt simple – ximplet i tot. S’esqueia que ma mare, la Manró, la Marilyn Manró, tenia aquesta malaltia: que quan esternudava, patia un orgasme. I, en patir l’orgasme, esfereïda, com quan es trobava un ratolí entre els sacs de farina – o una aranya damunt el cresp de la llet a la cuina – o un grill o un talla-robes o un gripau al racó de la màrfega on clapava – cridava el meu nom: el nom del seu fill ben ardit i espatotxí, qui li esclafava l’animalot esglaiador: “Gratulls!” [Com jo cridava (i encara crid ara): “Mama, mama!” per les nits si tenia un malson o m’agafava un ofec (com ara sota el cul d’un septuagenària).] Heus per on doncs l’equivocació – ma mare – cada cop que esternuda dient gratulls – com jo deia mama – i ella llavors el seu orgasme – i jo amalgamant-ho ans barrejant-ho tot... – – – Va vindre el metge una vegada a casa per una malaltia venèria o altra que m’havia eixida al pirulí, i la Manró va aprofitar per demanar-li si era greu la malaltia seua de l’esternut-orgasme. Li va dir el metge, qui era un betzol, com els de més dels metges, qui sempre s’empatollen pels descosits: –Collons, i tant! Tenim un nombre limitat d’orgasmes al cos, i, com els gasteu, ja sou al clot... I què preneu contra tan greu afecció de l’organisme qui orgasmeix a cop d’esternut...? Respongué ma mare: –Doncs, ves, pobra de mi, què em sé jo. Per tal de subvenir a tan greu malaltia, prenc pebre picadet com qui pren rapè...! Rossa múrria, ma mare, na Marilyn Manró, qui al cel sia, com al cel só, i qui déu hajo perdonat com la perdon (pus: li n’estic immensament agraït) jo.

això anava amb allò d'abans.