D’errats i de rats (3)

D’errats i de rats (3) 1. Gaudeix-ne com un boig li dic al meu fill i ara a la dona qui esfereïda no sap on escarransir’s guaita la rata guaita la rata davall el llit enorme ratassa, jotfot! mes ara surten dessota el llit els animalons la mare i dos infants són llargueruts i no en sé el nom més alts que no les fures de pell neta i escalfadora de color beix, el ventre blanc net, molt tofut són allò que en diuen mosteles? no són pas rabiüts tot i que amb les meues sorollades els tinc ben astorats aculats a un racó i m’ensenyen les dents de boquetes sense bromera. mossega-me-la, mostela! aücava com un ruc voluble i erroni fugisser i precoç, vull dir procaç, qui s’exhaureix braent. i em penjava la xil·la com un esquer procaç vull dir salaç i em solaçava, vull dir m’hi rabejava en carallot solaç. gaudeix-ne pler prou pots mostela i les petites, foteu-hi també un mos si podeu! ei, ei fotografieu-les, fotografieu-les (cridava) fotografieu’ns-e mentre toregem! o porteu-me un cistell cap per avall que els caçaré. ___________________________________________ 2. cau amunt amb llengua de picot n’Elisend em llepava el cul amunt amunt per al capdavall barrejar-m’hi cada sinapsi al cervell. tot hi és ara reescrit no en trec l’entrellat enlloc. això dels orgasmes més que no pas petita mort esconillament dels paràmetres vull dir paradigmes vull dir vedrunes tant se val se t’hi intercalen bordons d’enjondre quin mareig ja hi som sant tornem-hi aquest Elisend i la seua llengua de picot esquer pengívol per al rat qui hi tinc al meló. ______________________________________________________ < br> 3. tot el que passa pel cap per les pols llunàtiques al seu nou clotet la més lleu espora espera vivent per l’eternitat. pels sutges dels mons volats la petja de l’inconegut s’hi estotja ans estatja. per les cendres del meu cap tot el que hi passa – i sovint és mínim – entitat de passatge – morta naixent – batec d’ala de breu insecte efímer hi jaqueix ensems l’empremta i l’empenta del seu pas s’atraci on s’atraci, dret. només el mínim s’hi val i com més gros més bast com més vast més dissolut com més diluït més perdut per les galàxies qui mai no s’embagaran. vist el no-vist (quan el vist és tan lleig) el reveig en el rabeig. a les fosques... em serv amb dues mans els collons ulls clucs... em serv amb dues mans els collons sense ulls... em serv amb dues mans els collons sense mans... em serv amb dues mans els collons sense collons... em serv amb dues mans els collons. per què doncs aquest excés de sentiment per què doncs aquest balafi de carn...? per què em caldrien ulls ni d’altres senys si els signes em neixen de la sang qui les hormones abriven... i els somnis mateixos em reviuen i em fan reveure l’invisible...? els peus de gat de l’hivern m’entren el cor i tot hi és neu i blanc impol·lut com mur on la projecció és la vida mateixa – hiperreal. el no-vist altre que sense senys aquest és l’únic tros bo d’allò que deu passar-hi eteri com batec d’ala de mínim efímer. en passar-hi, jaqueix de debò solc damunt les cendres de l’existència. aup que escateixc amb delectança, encantat com roc impàvid pels elements bufetejat. no hi ha brossa no, per la rampa rellisquent res a escombrar-hi. brossa no n’hi ha tot el que passa pel cap val aitant i, com més subtil la brossa, més val.

Solaç salaç de cèl·lula ancil·lària

Solaç salaç de cèl·lula ancil·lària







Ah, indelebles matinades de bisbe dilecte maldant faldes amunt!



Dolç gladiol qui ens duus udols i miols melòdics!



Tant de deler a gomboldar-hi, baldament redundés

en lúdiques il·lusions

per les arreludes fondalades de l’al·ludit quòdlibet!



Diem-ho clar: Esternuts d’orgasme.

Qui diu “atxum!” diu “gratulls!”.

I eixavuirir’s vol dir escórrer’s...



Saludi tothom aquest preludi i fiqui-s’hi, simfònic.



Les benaurances del bisbe Gratulls - aquell qui al bec

hi duu l’orgasme - són infal·libles.



Tantost el bisbe en acció, se’t mullen els ulls,

et pruu la punta del nas, et pruu (encara pus!)

la llenegoseta claueta del plaer.

I llavors, què...? Melmelades d’orgasme.



Posi’s un didal al “dildo” i, dèdals amunt,

burxi-hi - sense fer-s’hi espetegar tampoc cap delicat

tendal de tendrum - que ningú aitampoc no vol, galdós,

anar de dol.

en Tarquí pel Cesc aixafat

Per l’ascla a l’esclat. [El general Cesc Rat-tòs contra en Tarquí Malcargolat, capità.] Quan a en Tarquí Malcargolat el jutjaren En cort marcial hermèticament desada amb mocosos caporals Les nafres que el solcaven s’enfonsaven en nius d’insectes, Cràters invertits sota la pell, on les bales l’oscaren, I en sobreeixiren laves de pus, eixutes flors per tots els seus soldats Qui en periren, enfebrits, dient bestiades, delirant. El general Rat-tòs no podia veure ni en pintura Els volpells qui es caguen a les calces. En canvi, qui calia imitar (aücava, assegut nerviosament A la seua cadira de jutge) era el cap d’escamot d’indis escoltes, En Merdós, qui al seu cos de ninot de fusta, o tòtem, Aturava la saba de la sang només amb la pega del pensament. I quan, en comptes de sang (això ensenyava en Merdós), T’hi ragen bolets corcats en un bull de sucs llefiscosos, Les bombolles dels quals s’esbadellen en melodies paradisíaques On els cavalls piulen i els ocells cavalquen per prats sense aturador És hora de cremar’t el cervell. Això fots, saps? Et banyes als flumets i uadis al capdavall dels quals L’enemic ha de beure. Els esclata la ferramenta al cap mateix, Llur cos tot s’esbargeix. Cos esclatat, burxant pels orificis. De l’ascleta a l’asclat. De l’asclat a l’esclat. Tot segueix les lleis de la física. Corquim esventat. Traca de trons on cada tro és un crani En mil bocins tramès. Ningú no en desxifrarà el broix intent. Bords padellassos, afollats escalaborns d’incoada becerola. Incipient gest gens reeixit, crecs d’estridulació sense inventat parell. Ah, gallets opalescents de sobrepujat abandó, I la memòria dels mantells romàtics qui s’esquitllen dels muscles Escarransits ans tremolosos de ta mare a la finestra, Dels brians i les llúpies al cap de senglar qui era ton pare Quan s’esgargamellava i es treia la corretja, I la suor i l'humitat al cony de la teua dona qui vergonyosa Veu tornar els impertèrrits valents, i delerosa Raja de boca. El plec de retrets durà fins al destrempament total. Tothom volia que el pompós predicador el solqués ara mateix Qualque atac de feridura. Ningú no ens dóna pel cul impunement Els cuquets a les orelles, tanta d’estona, sense respir ni respit, Els caporals remugàvem. En Tarquí Malcargolat, tanmateix, ni moure’s, estoic a collons; Els ronyosos caporals hi quèiem de cul, Sobretot que pudíem a merda, i no cal dir la bromidrosi, Redéu, vós, la catipèn! I ell fresc i llis com albergínia; Si t’hi atansaves, flairós com fulla d’enciam qui entre roses cresqués. Ombrívol, doncs, com dic, en Tarquí ni piu, Silent com l’arbre qui floreix en rama a cap inescandallable satèl·lit De planeta d’argent. El foraden bales argentades de fusells silents. Cap de les bales no assoleix de guanyar la correguda Perquè cap no ho vol - totes volen arribar darrer Per veure com de debò, amb un cop d’ull fugaç si més no, No es transforma en quelcom d’altre l’univers. Dels caus de malamort d’on els ratats caporals No veníem, els barracots s’estergien com rius de misèria als plecs Irisats de les seues sedes, i amb ell, com àngel adolescent Qui s’envola, totes les cabòries s’enduia cap un cel qui l’acollia Com el darrer dels ídols qui coldrem per molts d’anys En el silenci de l’antiga inòpia.

Flagell de les religions

Flagell de les religions (només 3 notes)

1. Només l’ateu Només l’ateu és prou digne d’ésser humà. El cristià, el musulmà, l’hindú, el jueu quin aixarop de falòrnia impaïble no s’han d’empassar, esclau llepa-brutícies cadascú sense urc ni dignitat pujat en el fàstic i la monçònega quin aixarop de gasofi no els empapatxa fins al clatell de porc qui repapieja i es rabeja en sangassa i llavors tota llur agressió d’inòpia, inèpcia, dispèpsia l’han de muntar en carro de combat disparant a tort i a dret matant a gavadals mentre l’ateu tranquil·lament i lliure harmònic tirany amunt va a peu cap a la pedra.

2. Només hi ha mai prou assequible la desfeta vostè diu escola, jo en dic merdola vostè diu pedòfil jo dic és bo de fer ben sovint vida intrauterina. vostè diu teologia, metafísica, escolàstica... jo dic deixa’t d’ostes i vine que et llepi el cony. vostè diu rabins, talibans, capellans, gurus jo en dic abusacanalla qui caldria esclafar sense més ostes. vostè diu déu jo dic no ens podreixis el cervell. vostè diu escola, jo en dic merdola i dic oimés rabins, talibans, capellans, gurus l’únic que ensenyen: merda la canalla en rep un cervell podrit amb el qual només continuaran de fer això podrir el món encara més. dius esplendor, dic resplendor dius ultratomba, dic tot hi és podrit dius resurrecte, dic caducitat dius no fos cas, dic demagog. dius sinagoga, dic merdagoga dius mosquea, dic merdea dius església, dic merdésia dius catedral, dic merdal. a tots els temples per a tots els déus, això en dic, latrina. i tot el que s’hi diu o fa, merda merda i prou i de tota aqueixa merda que no cal tota aqueixa merda d’afegitó me’n vull desempallegar. oh, per a quan les inútils bombes totes apilades al bon indret ara per tal que tant d’aberrant esborronador emmerdegament no sigui al remat nul·lificat! si haguessin guanyada la guerra els altres si l’haguessin guanyada els ateus què hi hauria ara? hum ja sé el que no hi hauria putrefactius de cervell delegats per aquell invent putrescent: déu. sense déu, on és falcarien els putrefactius? alguna altra falòrnia haurien inventada car com mates, tantost caplleven, els putrefactius sense esdevindre un podrit? no caldria pas una mica més d’humilitat i aleshores limitar’ns al concret i prou...? ridícul com un carter amb els meus pantalons curts i els meus mitjons negres apujats fins als genolls lliuraré les noves en sobre clos a cadascú dels qui teniu bústia o nom. ara esperaré que de tots els llibres que posin a la venda pugui si més no comprar’n un el que no diu falòrnies tret que un dels opressors arriba amb la butxaca plena i, senyorívol, elegant, mascle, s’atansa als qui els estan posant en lleixes i encara ni els preus no hi han adossats i amb ells hi xiuxiueja un instant i tot d’una doncs ja ha comprat el lot sencer, no em deixa res només les cendres i el fum del seu vehicle que m’espols balbament sol en la ridiculesa, carrincló carter. i et vindrà si piules gaire l’escamot de repressió a la cambra mateixa on fas la viu-viu. els reprimits ens fotem tant de fàstic hom ens humilia i ho acceptem contents i satisfets tret que, a sobre, hi afegim i ens autohumiliem encara més fort. ens foten davant tothom quinze vergassades i ens n’anem en acabat a un raconet no pas a plorar-hi a autoflagel·lar’ns-hi amb trenta vergassades o pus. ens fan anar davant el capitost de l’escamot qui vol humiliar’ns davant les noies ens diu: Hi ha quelcom... hi ha quelcom que cal que toqui a algú a qui li toca...? respons, molt assenyat doncs depèn del que sigui que hi ha depèn del que hi hagi: Si hi ha un bon cony, doncs per a vós a vós us toca i pertoca si hi ha una garrotada o un tacó doncs per a mi, és clar a mi em toca i pertoca. tothom se’n riu i troba la contesta adient d’allò pus. “si hi ha bon cul, doncs per a vós” repetiràs “si hi ha cap mastegot a rebre, si hi ha cap destrossa doncs per a mi, és clar” i hi insisteixes amb un somriure de datpelcul mentre se’t fot la dona (i la dona mai més contenta) i se’t fot les filles (si mai en tenies) i les altres noies qui se te’n foten i et torturarien si et donessin cap importància que palesament no tens car si has salvada la pell rai, ja has fet prou què vols més au fuig ara que pots ara que el monstre està ocupat i content.

3. Només reblant-hi S’escauen sense altre remei les escaiences i qui les aturarà, ah, malastrucs si l’educació falleix...? L’educació, que és l’encaminament cap al bon pensar. A començs dels anys 40 del segle XX s’esdevingué a la Terra una guerra entre fortes potències territorials. Una de les potències – religiosa, és a dir atapeïda de vils, deshumanitzadores, rosega-cervells falòrnies – s’alià al capdavall amb una altra de les potències – atea, és a dir aferrada estoicament a la realitat – la qual per motius estratègics – és a dir malignament guerrers – s’havia abans aliada amb la potència (atea) qui pel que fos havia iniciada les hostilitats. Gràcies als calers i doncs a l’armament que aqueixos calers podien comprar d’una altra potència religiosa perifèrica qui s’afegí, per motius estratègics, és a dir ullant el guany ulterior a la potència religiosa qui era a punt de perdre la contesa, les forces religioses i una de les atees, ara per motius estratègics deseixida de l’aliança anterior guanyaren la guerra. Ara començà (a mitjans anys 40 del segle XX) una altra guerra que en digueren freda entre la potència religiosa i l’atea guanyadores de la guerra d’abans. Cap a darrers dels anys 80 del segle XX la potència religiosa al capdavall guanyà. L’atea fou desfeta. Els ateus desfets, només romagué ara la possibilitat de guerra entre obscurantistes supersticiosos plens de merda i falòrnia el cervell. Els agalius eren molt lleigs ominosament desastrosos. Guerres entre obscurantistes són sempre guerres d’anorreament de foscor total. Llavors, tot en mans dels religiosos, els claferts de falòrnia es deixataren doncs la disbauxa de la desraó s’instal·là i destruí en escruix la puta Terra. Sort per als qui vivim en planetes més educats les miques esmolades de la rebentada no ens arribaren altre que carrinclonament disfressades en fats encenalls malencesos de llunyans muts, focs artificials.

l'atapeeixen amb fictes nelets

perquè has pecat així fa el jutge en pic et té et trenca cada membrana al cony al recte llavors et tortura perquè menteixis llavors t’arrenca d’una estrebada la llengua llavors ràpidament et condemna a mort llavors et fa executar molt exemplarment perquè has pecat. així fa el bisbe en pic et té et trenca cada membrana al cony al recte llavors et tortura perquè menteixis llavors t’arrenca... així fa el molt sever i crostut i quica i nyau-nyau legislador dels bons costums tantost et té (com sempre te la fotrà pel darrere com més galtes davant més malignitat rere les galtotes) i et trenca doncs en escruix cada membrana al cony cada integument al recte i llavors et tortura i... així fa el cap de bòfia tantost t’ha agafat et trenca cada membrana al cony al recte llavors... així fa el predicador tan recte t’agafa i et trenca cada membrana i llavors... perquè has pecat per això perquè has pecat! perquè has pecat!