De fora vénen a treure’ns-hi
Trèiem fustots, rocs, foteses, vellures
De casa, només per netejar-la, per fer’n
Eventualment una de tota nova.
Xirois, els meus se’n van de matinada.
Carreguem el vehicle amb el que els cal
Per a les vacances... Jo romanc darrere
Com aquell qui diu guardant la casa.
Ara hi rond, com els cavalls qui al paradís
M’hi esperen… I qui no ha somiades eugues
Rondant per un prat del cel sense límits?
Mes qui se’ls esperava…? No som dels qui sotgen
Amb urc ni desfici; just dels qui acaronen
L’estona i ullen amb goig el llenç nou
Així esbrinant a quin quadrant de la paleta
Suca el Solell més competent quan pinta
Ara el paisatge... De sobte, doncs, amb un cert
Terrabastall entren els forts i durs, oïbles
Dolents, i m’hi segresten, a la casa
Que els xiula de robar’ns... Lladres assassins.
Si encara no m’han mortrit és pel fet que
Volen segurament que els sigui ham i esquer
Que els meus enxampin cap endins, tantost tornats
I així fer’n acop ensems... Ningú a criticar’ls
L’avara presa. Mes ara els haig d’occir
I amb mitjans tan brutals com els llurs, tot aprofitant
L’espera i que en conec els topants... Alcohols,
Maces, esventregaments, dementre que
El poble ras, bonjan i amic de xarangues
Abaix de res sap adonar-se’n... La casa
Ara envaïda per molta de gent de fora,
D’on és més fàcil garrotejar i ganivetejar
Els qui hi festegen baixada la guàrdia,
Tret que alhora tract de saludar tothom
Perquè el ras embadocat no s’enfurismi
Ni ens torni en acabat a fotre riu avall
Quan tot torni al comcal... I, a més, m’hi agrada
Veure-hi tantes de dones i minyones, tret que
Ara, feina feta, cal eixir de l’invasió...
Trob una porta insospitada, i ara ve
El caminar per galeries subterrànies,
Gens fressades, oblidades, amb tot
De polseguera i teranyines fins que
M’arrib fins a la casa del costat...
El bubianès qui s’asseu a l’escala em diu
Que tampoc no tenia pas sospita que les dues cases
Comuniquessin... I em fa de fer-m’hi, desmenjat,
Per a tornar’s a endormiscar repenjat a la mangala,
Només obrint l’ull de lluny a lluny...
Per a ullar les minyonetes qui juguen al pati.
Als esglaons, empaquetats, en embolcalls
Sense estripar, els llibres, col·leccions
Senceres que, si a ell gens no li diuen pas res,
Veig que l’adreça que nogensmenys duien d’antuvi
Era la de ca nostra, i a mi m’interessen
D’allò més, jotfot, i tant... D’on, aitantost sigui
Possible de tornar, me’ls hi enduré,
A la casa, abans no la fem nova i tot,
Ara amb tots els meus astrugament de retorn.
Car qui, avesat que el robin, i doncs empedreïdament
Cleptòfob, tantost el laberint s’esborra
Com el riu per l’aspre oceà, fóra prou foll que
A manès no restableix l’equidistància...?
|
