D’errats i de rats (3)

D’errats i de rats (3) 1. Gaudeix-ne com un boig li dic al meu fill i ara a la dona qui esfereïda no sap on escarransir’s guaita la rata guaita la rata davall el llit enorme ratassa, jotfot! mes ara surten dessota el llit els animalons la mare i dos infants són llargueruts i no en sé el nom més alts que no les fures de pell neta i escalfadora de color beix, el ventre blanc net, molt tofut són allò que en diuen mosteles? no són pas rabiüts tot i que amb les meues sorollades els tinc ben astorats aculats a un racó i m’ensenyen les dents de boquetes sense bromera. mossega-me-la, mostela! aücava com un ruc voluble i erroni fugisser i precoç, vull dir procaç, qui s’exhaureix braent. i em penjava la xil·la com un esquer procaç vull dir salaç i em solaçava, vull dir m’hi rabejava en carallot solaç. gaudeix-ne pler prou pots mostela i les petites, foteu-hi també un mos si podeu! ei, ei fotografieu-les, fotografieu-les (cridava) fotografieu’ns-e mentre toregem! o porteu-me un cistell cap per avall que els caçaré. ___________________________________________ 2. cau amunt amb llengua de picot n’Elisend em llepava el cul amunt amunt per al capdavall barrejar-m’hi cada sinapsi al cervell. tot hi és ara reescrit no en trec l’entrellat enlloc. això dels orgasmes més que no pas petita mort esconillament dels paràmetres vull dir paradigmes vull dir vedrunes tant se val se t’hi intercalen bordons d’enjondre quin mareig ja hi som sant tornem-hi aquest Elisend i la seua llengua de picot esquer pengívol per al rat qui hi tinc al meló. ______________________________________________________ < br> 3. tot el que passa pel cap per les pols llunàtiques al seu nou clotet la més lleu espora espera vivent per l’eternitat. pels sutges dels mons volats la petja de l’inconegut s’hi estotja ans estatja. per les cendres del meu cap tot el que hi passa – i sovint és mínim – entitat de passatge – morta naixent – batec d’ala de breu insecte efímer hi jaqueix ensems l’empremta i l’empenta del seu pas s’atraci on s’atraci, dret. només el mínim s’hi val i com més gros més bast com més vast més dissolut com més diluït més perdut per les galàxies qui mai no s’embagaran. vist el no-vist (quan el vist és tan lleig) el reveig en el rabeig. a les fosques... em serv amb dues mans els collons ulls clucs... em serv amb dues mans els collons sense ulls... em serv amb dues mans els collons sense mans... em serv amb dues mans els collons sense collons... em serv amb dues mans els collons. per què doncs aquest excés de sentiment per què doncs aquest balafi de carn...? per què em caldrien ulls ni d’altres senys si els signes em neixen de la sang qui les hormones abriven... i els somnis mateixos em reviuen i em fan reveure l’invisible...? els peus de gat de l’hivern m’entren el cor i tot hi és neu i blanc impol·lut com mur on la projecció és la vida mateixa – hiperreal. el no-vist altre que sense senys aquest és l’únic tros bo d’allò que deu passar-hi eteri com batec d’ala de mínim efímer. en passar-hi, jaqueix de debò solc damunt les cendres de l’existència. aup que escateixc amb delectança, encantat com roc impàvid pels elements bufetejat. no hi ha brossa no, per la rampa rellisquent res a escombrar-hi. brossa no n’hi ha tot el que passa pel cap val aitant i, com més subtil la brossa, més val.