Un brau bou bru beu breu brou - i amb briu brau. I el seu braire diu: bec bon brou i braic.

divendres, de setembre 29, 2006

reïx a atènyer les costes de l'atoll








Volcà, avió









Al darrer espetarrec de l’apnea, n’Eol se’m compadeix

I em tramet un Zèfir qui em revifa. Ara cada panteix

Cada bleix que exhal, l’afaiçon amb les mateixes lletres:

Puc, puc, puc-puc, puc; ho confegeixc amb tant de deler

Que convinc a convéncer’m que hò, i tant, que belleu encara

Podré-podré…



I manx envant, puc-puc, lluny de l’illot

Fastigosament entrevingut de trànsfugues, ultratge de malson

L’illot salvatge i sinistre on peix entre mocs el ramat

Gens deny de mercurials traïdors; llurs musells tumefactes

Fent rodolar, com escarbats fematers llurs bales de merda

Trists enderivells: barreges d’ironies, d’ultracuidances

D’immodèsties i xim-xims, de culpabilitats, de nelets

De remordiments, de resignacions. “Volem acabar aviat

No fos cas que aquesta nit plogués” (diuen enmig de la festa

I que:) “la processó va per dins, saps...?”



Me’n desix amb ímpetu geniüt

Gens sol·lícit, haig premuts interruptors; a les fosques

Amb l’agilitat no gens arnada, m’esquitll de tot entrevanc de pou

I de tòtem mal plantat, no faig cap cas de les amenaces dels pus

Brètols i barralbuits, qui mai no enraonen: criden i prou, i

Gimnasta invulnerívol, farell avall, em llenç a l’oceà estrany...



Quan esdevé maragde, clis sense segriny la costa pàtria, on

Anàdrom m’adreç esbufegant. Ah, si eixissin ara a acaronar’m

Les lleials trobadrius confides (i tanmateix tostemps a mà

Arredoladisses) dels temps independents! Espremc ben fort

El primer talismà que trob. Closca de nacre, greix de llamàntol...



Untat pròpiament, haig passats tots els illots; només em reca que

Ambtant m’hàgiu delmada

La família. Sempre serem, però, un més, és a dir, us hem d’ultrar

D’un si més no, amb qui al capdavall, molt heroic, us sobrarem.



Puc-puc, cap a casa, doncs; quan en orrupte, ep!

Ací romanc, de pedra, tot arrupidet, eu

De vil volpellatge reu; felló, emocional, cridant mama-mama

Quan era més ardit, de fresc humiliat d’allò més abjectament.



Aterrit per un soroll sobtat del cel, insistent i

Com més anàvem més abassegador; el coll em batega que cuida

Esclatar’m en escruix. Agaf un gran maldecap, reïra

I aquest tremolor som a sentdemà i em dura encareta.



—Idò, què en fotrem, de tu, minyó?

—Malament rai.

Tant se val, ves, lleixeu-m’hi d’esquer.



Lleixeu-m’hi d’esquer; i, quan les eixutes conviccions

Se’m ressuscitin cemintiri exhaurit del meu fracàs amunt

Que romanguin llavors ullpreses pel que els profereixc

(Un cos on tornar’s a reïficar’s, a esdevindre de bell

Nou quelcom), i que s’avinguin al capdavall

A reposseir’m (quin altre remei).



De fosc passaré per força a clar, i

Sense haver perdut el ritme de la correguda, car

Fins quan ja no puc més

Encara puc..., puc-puc...



Puc..., carena avall, ara bagueny, adés vessant solà

… i de tornada, prou, a l’inrevés, atès que tant se val

(Si més no momentàniament, al llarg d’un recorregut que tendeix

A ésser i és, en cada avinentesa conscient, si fa no fa circular)

Tot plegat l’una inclinació (no pas?) com l’altra.



La qüestió és d’arribar sencer (ni que fos un cop més de renoc

O escapçat com llangardaix, amb les potències tanmateix intactes

Bé de desenvolupament, bé de regeneració)

Per ço de, restablert o en vies de recobrament, llavors, doncs

Cicatrius i tot, tornar-hi a anar.



Latents, pasten els marges part d’on m’arrossec.



Encetat pertot arreu, escuat, amb enrònia pels déus

De l’intempèrie, m’hi lleixen d’esquer.













peixos hi pongueren