Volcà, avió
Al darrer espetarrec de l’apnea, n’Eol se’m compadeix
I em tramet un Zèfir qui em revifa. Ara cada panteix
Cada bleix que exhal, l’afaiçon amb les mateixes lletres:
Puc, puc, puc-puc, puc; ho confegeixc amb tant de deler
Que convinc a convéncer’m que hò, i tant, que belleu encara
Podré-podré…
I manx envant, puc-puc, lluny de l’illot
Fastigosament entrevingut de trànsfugues, ultratge de malson
L’illot salvatge i sinistre on peix entre mocs el ramat
Gens deny de mercurials traïdors; llurs musells tumefactes
Fent rodolar, com escarbats fematers llurs bales de merda
Trists enderivells: barreges d’ironies, d’ultracuidances
D’immodèsties i xim-xims, de culpabilitats, de nelets
De remordiments, de resignacions. “Volem acabar aviat
No fos cas que aquesta nit plogués” (diuen enmig de la festa
I que:) “la processó va per dins, saps...?”
Me’n desix amb ímpetu geniüt
Gens sol·lícit, haig premuts interruptors; a les fosques
Amb l’agilitat no gens arnada, m’esquitll de tot entrevanc de pou
I de tòtem mal plantat, no faig cap cas de les amenaces dels pus
Brètols i barralbuits, qui mai no enraonen: criden i prou, i
Gimnasta invulnerívol, farell avall, em llenç a l’oceà estrany...
Quan esdevé maragde, clis sense segriny la costa pàtria, on
Anàdrom m’adreç esbufegant. Ah, si eixissin ara a acaronar’m
Les lleials trobadrius confides (i tanmateix tostemps a mà
Arredoladisses) dels temps independents! Espremc ben fort
El primer talismà que trob. Closca de nacre, greix de llamàntol...
Untat pròpiament, haig passats tots els illots; només em reca que
Ambtant m’hàgiu delmada
La família. Sempre serem, però, un més, és a dir, us hem d’ultrar
D’un si més no, amb qui al capdavall, molt heroic, us sobrarem.
Puc-puc, cap a casa, doncs; quan en orrupte, ep!
Ací romanc, de pedra, tot arrupidet, eu
De vil volpellatge reu; felló, emocional, cridant mama-mama
Quan era més ardit, de fresc humiliat d’allò més abjectament.
Aterrit per un soroll sobtat del cel, insistent i
Com més anàvem més abassegador; el coll em batega que cuida
Esclatar’m en escruix. Agaf un gran maldecap, reïra
I aquest tremolor som a sentdemà i em dura encareta.
—Idò, què en fotrem, de tu, minyó?
—Malament rai.
Tant se val, ves, lleixeu-m’hi d’esquer.
Lleixeu-m’hi d’esquer; i, quan les eixutes conviccions
Se’m ressuscitin cemintiri exhaurit del meu fracàs amunt
Que romanguin llavors ullpreses pel que els profereixc
(Un cos on tornar’s a reïficar’s, a esdevindre de bell
Nou quelcom), i que s’avinguin al capdavall
A reposseir’m (quin altre remei).
De fosc passaré per força a clar, i
Sense haver perdut el ritme de la correguda, car
Fins quan ja no puc més
Encara puc..., puc-puc...
Puc..., carena avall, ara bagueny, adés vessant solà
… i de tornada, prou, a l’inrevés, atès que tant se val
(Si més no momentàniament, al llarg d’un recorregut que tendeix
A ésser i és, en cada avinentesa conscient, si fa no fa circular)
Tot plegat l’una inclinació (no pas?) com l’altra.
La qüestió és d’arribar sencer (ni que fos un cop més de renoc
O escapçat com llangardaix, amb les potències tanmateix intactes
Bé de desenvolupament, bé de regeneració)
Per ço de, restablert o en vies de recobrament, llavors, doncs
Cicatrius i tot, tornar-hi a anar.
Latents, pasten els marges part d’on m’arrossec.
Encetat pertot arreu, escuat, amb enrònia pels déus
De l’intempèrie, m’hi lleixen d’esquer.
|
