No hi ha festa més grossa - 2

Òspima, quina sort: la fi del món! La fi del món Sempre l’enyorava No hi ha pas res més deliciós Tothom cardem pel carrer Prou n’era l’hora! S’estimba la Terreta Cap al Solell ineluctablement I ara si esdevinc Com en Neró, de colta memòria (Ah mos anys infantívols i anàrquics On en Neró era mon heroi!) Si esdevinc com ell qualque mena De déu boig (mes pot Haver’n de cap altra mena...? Crear és prou de boigs Remenar el merder estantís De l’estàtic perfectament equilibrat N’hi ha per a voler emprenyar Tothom, malparit, il·limitadament) Si esdevinc, per voluntat Solitària i força forçuda I descordada un déu I em guait una mica tot això Dic recony quin embolic Ja ni me’n record què era tot plegat Si xerigot, si lleterada, si clara d’ou O de fugaç pardalet caguerada... Xerigot – així veig l’univers Com un gargot Lleterada – així veig tota l’ensaïmada Interestel·lar – com una empastifada Clara d’ou – així veig tot l’enrenou Interplanetari – com un inventari Esparracat de renecs de qui cau Pou avall, i infinit, infinit Cagueradeta de pardal – bona nit Així ho veia tot plegat – com Qualque caca antiga qui sura Pel pixum radioactiu d’un orinal Universal Apocalipsi orgasmàtic Això rai, tant se val Prou morirem trempant! Feliços doncs, ja no pas Sexe-esclafats per la societat Encotillada i engarrotaire De les falòrnies i les enganyifes Absolutament inversemblants En canvi, a aquest somni tendírem Tothom tota la vida: Cardar al convit de les circumstàncies Per a això som fets Altrament quina vida trista Fins avui, jorn gloriós de la fi Del món – abans, amb tots aquells Conys malaguanyats Mes ara al capdarrer A l’abast bavallós i somrigut de xil·la dreta!

No vull cap clau – res a amagar Diners? No, no sóc pas ací per als diners. Diners? No, gràcies, la clau, no en vull cap, poc en fotria Pas res. Es torna a amagar la clau del dipòsit Mutu que tenen com ara tot òrgan polític En indret molt amagat. I ara no em vol, no vol sàpiguer’n de manguis Res més; ho fa subtilment, però ja no em diu Ni hola; veig que s’entaulava entre dogmàtics de tracte Ultrafeixuc. Me n’he d’anar a dinar tot sol Poc hi estic acostumat, i tanmateix... Ho haurem prou de fer, cal rebaixar’s Si les circumstàncies ho manen Això rai, part d’arrere sempre hi seràs Tu mateix, incòlume, intocat. Normalment, ho fa tot ella, o la qui em pertoqui A l’estona, car, oi, dones rai Mentre jo prou tinc d’altres feines majors Escriure els meus articles filosòfics Somiar mons moltíssimament millors O simplement albirar el ramat, la fauna pollosa... Què hi faig entre tots aquests fracassats Qui només somien en diners...? De vegades certs llambrecs espeteguen Els apagats d’ells contra el meu Enlluernadorament encès Després, en alguns, veig com les llàgrimes els cauen En veurem tan inabastablement superior Tot i que mai no tindré un ral I gens que em cal. L’arraix, el xeic de la taverna, em sap polític I em respecta, li dic que què té encara A aquella hora d’heretgets I em diu que vedell i cigrons i cols de Brussel·les I que em prepararà ell mateix el millor plat. Gent de fora molt empegueïda m’han pres un instant Pel cambrer, els he atraçats al bon indret I m’haurien dada propineta i tot Tot i que me’ls en reia al nas “On els ficaria?” Els dic. “Diners?” Encara me’n ric ara. Em diu l’arraix de la taverna que abans s’aixecava A les tres de la matinada A confegir un esmorzar molt creatiu Que comentés políticament els esdeveniments Del dia abans. La situació política no donava per a gaire més Que per a porc i per a simi Rarament per a lleó – i els de més dels matins La cosa hauria estada fada d’allò pus I part de sota amb tota mena de virulents verins Aviat hauria perduts tots els fidels. Li dic que hi devia perdre els cabells Rumiant-hi tant de ferm, i em diu que i tant Mentre, darrere, mig a les fosques, la seua Dona veig que bat ous amb una certa Ferocitat.