La Generalitat som nosaltres (Mambo)
Per tiranys gens fressats, mald, a la reressaga
Del seguici, distretament, per acabar
De despenjar’m, car veig el jovent molt mal
Encaminat: se t’enfilen empentissos i enlleïts
Devers la tenebror dels despoblats furtius
De la pollosa pardina on només sura el conreu
Dels virus barrejats de manta malaltia. Van
A barganyar-hi òrgans. Òrgans i membres llavors
Venuts als encants com antics exvots molt
Repel·lents. No puc tanmateix, llas, girar cueta
De soca-rel, car tothora, latents, em filustren
Els homes il·lustres: que no fes pas cap revencillada
Bròfega que desdigués al capdavall del ritu toüt
Que servem – tribu comcalereta i tot això – i tant.
Mentrestant, un capmàs d’anys
I abaixades de pantalons en acabat
(I xuclades de cul reials, justament en tèrbols
Canfelips on tothom hi ha vingut a cagar-se’ns)
Encara, encara
No tenim exèrcit propi ni forces de xoc
Que ens fessin respectar l’independència
Ni equip de futbol nacional en cap competició
Mundial, ni hi pintem enlloc
Amb el nom propi i prou...
Adu ni segells no hi ha pas que
Diguin qui som; amb això, ni cal dir si ja
Tenim moneda, ni banc central, ni, és clar
Estat, ni adient representació al concert
De les nacions de tota mida, on no ens toca
De tocar-hi re, perquè, llas, no hi toquem
I els anys i panys que en fot!
Car és preferible
Esperar – així mateix ens ho heu bavejat
Amb mots de descoratjat, de volpell, de botifler
De caragirat... On voleu, amb això, que s’atraci
La jovenalla lligada a la vençó ja amb el llaç
De la badiella — Generalitat corrupta, venuda
Insuficient...?
Llur caire foguer és la mendicitat, posseeixen amb
Escreix l’agre molt fastigós del pidolar
Esmerlidament, sense cap honta — exemple rebut
En acabat de tant d’anar emmerdissats pels carrers
I per les ones i les pantalles del món.
Afigura’t, com hi ha món, com podem anar pel món.
Els cinc cèntims que fan de les nostres suposades
Fictament feréstegues essències (de debò ben
Contemporitzadores sempre)
Són fetes de cara enfora pels nostres enemics
En llur llengua enemiga i en llurs trasllats
Naturalment enemics, amanits amb tota mena
D’elucubracions sense solta ni volta. Hi venim
Aitan disfressats que no solament no ens hi
Reconeixeríem, ans, cas que ens fos permès d’afegir-hi
Cap migradeta puntualització, poc sabríem
Fet i fet ni per on agafâ-ho tot plegat.
Així, ve-t’ho aquí, no és gens estrany que
Aumon no vulguin existir’ns.
Ara, empegueïdora cerimònia, s’hi afanya tothom
I especialment el plofis, el putifeina, el malfeiner.
I entretindre’s, rai; sabre’n, prou
Ara, captindre’s, gens. Brians abrivats, d’on ixen
Bromeres de llimacs, la quitxalla festeja
Flascament i buida, tot estímul espetegat a l’arrel.
Sense esdevenidor previsible on es podran acomplir
Com a partícips en igualtat de condicions, com a
Íncoles amb cara i ulls d’un indret amb cap i peus
I arreu reconegut: un més en la competició
I les angúnies i la barrila general.
Ves, lla em va la llengua on em dol el cor.
I entre els esguerrats mendicaires de tot pèl tinyós
I roba ronyosa, faig malbé
L’harmonia cacofònica: escarneixc...
Estrafaig pel chor massa palesament...
Desenton pler... Llas, si tot allò que deman
És, sense pors, justícia i llibertat.
Ara m’arribaré fins a la ratlla
Carena avall, haig d’esguardar la processó
Roïna, símia, nàquissa, barroera.
Damunt la taula corcada i lluent
El president presenta, acollonidet
Rai, la mínvola esmena.
Quan tus, es trenca el nas al banús
Banau, tanoca, gamarús.
Llimacs safarosos (d’esme homòdroms, vull dir
Plegats cap al mateix cantó, i jo qui amb vosaltres
De mal eixamús venia encara), d’aitantes de lletres
De mocs que em fèieu empassar, talment
Com polseguera de massa
Cansat carranqueig, sense fer aitampoc
Gaires cofisimofis, en romanc tot ronc
I engargussat i sobretot tip excessivament.
Se me n’estireganya ans esquinça el gipó.
Sort tanmateix de mon païdor de ferro
Car, en acabat d’orxegar i tragitar pler
Tant com calgui, en seguits si fa no fot burlescs
D’ennuecs fort agafatosos i adu
De sobreeixir-se’m adesiara el fel...
Minses buidarades porràcies, tot plegat, ves
Vomitar, no
Vomitar, no; no, no pas
Capgirar’m damunt davall, evaginar’m
Tombar’m l’adí de l’inrevés, dedins defora
Amb tots els aps sempre a tots ops amagats
Ara esgarrifosament exposats, i els altres
Fins llavors amb urc ensenyats, de sobte, doncs
Duts coll avall, embudellats
A l’ombra mesos, avergonyidament i mòrbida
Amb el folre i tot el recapte part
D’enlaire, en tost de què, la pell i les faccions
Fic ara a malcovar ben endintre, ep
Prou, ni pensaments
A tard, ni mai, car si anc em desfeia d’allò
Que sóc i em basteix, pitjor que no morir a deshora
De més a més, llas, us traïa, i això l’esperit
El coratge, m’ho té totalment defès.
Per xo no sóc (albíxeres!)
El president de cap
Generalitat.
|
