Un brau bou bru beu breu brou - i amb briu brau. I el seu braire diu: bec bon brou i braic.

diumenge, de setembre 03, 2006

Nas ratat






Bordaló










Li vaig dir a na Lisette

Faré el que em diguis...” I me’n record que arrossegava el nas

Per l’ombra fluctuant d’on amb les amples faldilles al jardinet

Ella ballava.



Lleparies el meu bordaló...?

Ara mateix...!” amb gran entusiasme.



Me’l donà i

El llepí i rostí i escurí

I re-rostí i rellepí, i amb les dents caquetes en desencrostí

I amb la punteta de la llengua eixarreïdes llepies n’estoví

I hi insistí

Llengua, llavis, nas i ferramenta sèduls, al tall, industrials, ergastres

Fins a deixar-li (el bordaló) lluentet

I febrit com plateret de ritus sectaris

Obsedidament anals.



Aleshores em revelà que allò que tan afal·leradament

Havia repelat

I ragut fins que relluís

Allò que havia tan meravellosament adecentit

I a sobre assaborit

Havia estat el bordaló de la seua àvia.



Diu: “Per què no capgires el bordalonet i prou en veuràs el nom...?

Ho fiu, i hi deia, oidà, “Odile

El nom de la seua molt pudent àvia

No pas “Lisette” no hi deia, el nom de la meua adorada

Fada.



I totes les dones se me’n reien, les germanes, les tietes, les amigues

I les amigues de les tietes

Les amigues de les germanes

Les amigues de la mare

El gineceu al complet i sobreeixit.



Com s’havien pogudes servar el riure tanta d’estona

Encara ara me’n faig creus

Putes senyores fines

S’esclafiren ara

Ara, com descobria el truquet

I no pas mentre escurava, rostava, rellepava

Car allò havia estat com el clímax

Cap a l’orgasme

O la titil·lació ans tantalització del clítoris

I no pas la burxada en g amb el virot de l’ase.



Molt empegueït, fotia cara de ruc

Tot esbaldregat a sobre amb els esforços de la gran netejada

Uns rots vellutats d’orxegueig postprandial, gairebé postparturial

Com si per comptes de delicioses mengies m’havia engolits

Daus cairats

De plint al monument al tòtil.



Un pop empipador em rebregava el melic

Mes vaig tindre encara prou ànim o presència d’esperit

Per a tapar-li a en Jaumet les orelles

La cridòria obscena

Les paraulotes que les senyores fines

M’adreçaven o pus tost s’adreçaven pel que feia a la meua proesa

Prou haurien ofesa una ànima menys impol·ludeta encara

Que no la d’en Jaumet.



Cal dir que els lloros

No neixem gaire ensenyats, sense gaires instints

Hem d’anar aprenent, amb l’esbart

Com l’humà amb el boldró familiar – som éssers amb una cultura, doncs.



Com qui diu, pel diàleg al consens

Pel consens a la comprensió dels voltants

Car sense diàleg només erres al voltant del mateix indret on et perderes

I tornar a l’indret on te n’adonares que de bell antuvi et perderes

No ajuda sinó a trobar un nus de cruïlles sense eixida.



I en Jaumet és un lloro molt educat qui

Només respon molt dignament: “Mani...?

On aleshores qui li demani re

(Generalment qualque carrinclonada amb veueta de flautí)

És qui esdevé el lloro

I el lloro roman el personatge amb seny i ponderat.



Lloro tapat d’orelles (i perquè no tinc caputxeta de falconet)

Perquè no aprengui doncs res lleig rai...



Tret que aquesta nit li faré aprendre el mot

Bordaló”.



Bordaló: orinalet de viatge

Les dones se’l fiquen sota les faldilles

Hi pixen (o pitjor) sots el faldillam

I el buiden per la finestra de la diligència.



És desaconsellat de netejar’l amb boca, nas, galtes i orelles

Tret que no fos el de la teua molt escalfabraguetenca

Enamorada

Mes, és clar, abans encerteix-te’n, ca?

Encerteix-te’n

Encerteix-te’n que el bordalonet és el bordalonet

De l’ultracardívola xicotella.



No la caguéssim per segona vegada.









peixos hi pongueren