Bordaló
Li vaig dir a na Lisette
“Faré el que em diguis...” I me’n record que arrossegava el nas
Per l’ombra fluctuant d’on amb les amples faldilles al jardinet
Ella ballava.
“Lleparies el meu bordaló...?”
“Ara mateix...!” amb gran entusiasme.
Me’l donà i
El llepí i rostí i escurí
I re-rostí i rellepí, i amb les dents caquetes en desencrostí
I amb la punteta de la llengua eixarreïdes llepies n’estoví
I hi insistí
Llengua, llavis, nas i ferramenta sèduls, al tall, industrials, ergastres
Fins a deixar-li (el bordaló) lluentet
I febrit com plateret de ritus sectaris
Obsedidament anals.
Aleshores em revelà que allò que tan afal·leradament
Havia repelat
I ragut fins que relluís
Allò que havia tan meravellosament adecentit
I a sobre assaborit
Havia estat el bordaló de la seua àvia.
Diu: “Per què no capgires el bordalonet i prou en veuràs el nom...?”
Ho fiu, i hi deia, oidà, “Odile”
El nom de la seua molt pudent àvia
No pas “Lisette” no hi deia, el nom de la meua adorada
Fada.
I totes les dones se me’n reien, les germanes, les tietes, les amigues
I les amigues de les tietes
Les amigues de les germanes
Les amigues de la mare
El gineceu al complet i sobreeixit.
Com s’havien pogudes servar el riure tanta d’estona
Encara ara me’n faig creus
Putes senyores fines
S’esclafiren ara
Ara, com descobria el truquet
I no pas mentre escurava, rostava, rellepava
Car allò havia estat com el clímax
Cap a l’orgasme
O la titil·lació ans tantalització del clítoris
I no pas la burxada en g amb el virot de l’ase.
Molt empegueït, fotia cara de ruc
Tot esbaldregat a sobre amb els esforços de la gran netejada
Uns rots vellutats d’orxegueig postprandial, gairebé postparturial
Com si per comptes de delicioses mengies m’havia engolits
Daus cairats
De plint al monument al tòtil.
Un pop empipador em rebregava el melic
Mes vaig tindre encara prou ànim o presència d’esperit
Per a tapar-li a en Jaumet les orelles
La cridòria obscena
Les paraulotes que les senyores fines
M’adreçaven o pus tost s’adreçaven pel que feia a la meua proesa
Prou haurien ofesa una ànima menys impol·ludeta encara
Que no la d’en Jaumet.
Cal dir que els lloros
No neixem gaire ensenyats, sense gaires instints
Hem d’anar aprenent, amb l’esbart
Com l’humà amb el boldró familiar – som éssers amb una cultura, doncs.
Com qui diu, pel diàleg al consens
Pel consens a la comprensió dels voltants
Car sense diàleg només erres al voltant del mateix indret on et perderes
I tornar a l’indret on te n’adonares que de bell antuvi et perderes
No ajuda sinó a trobar un nus de cruïlles sense eixida.
I en Jaumet és un lloro molt educat qui
Només respon molt dignament: “Mani...?”
On aleshores qui li demani re
(Generalment qualque carrinclonada amb veueta de flautí)
És qui esdevé el lloro
I el lloro roman el personatge amb seny i ponderat.
Lloro tapat d’orelles (i perquè no tinc caputxeta de falconet)
Perquè no aprengui doncs res lleig rai...
Tret que aquesta nit li faré aprendre el mot
“Bordaló”.
Bordaló: orinalet de viatge
Les dones se’l fiquen sota les faldilles
Hi pixen (o pitjor) sots el faldillam
I el buiden per la finestra de la diligència.
És desaconsellat de netejar’l amb boca, nas, galtes i orelles
Tret que no fos el de la teua molt escalfabraguetenca
Enamorada
Mes, és clar, abans encerteix-te’n, ca?
Encerteix-te’n
Encerteix-te’n que el bordalonet és el bordalonet
De l’ultracardívola xicotella.
No la caguéssim per segona vegada.
|
