Qui se m’erra en est bescunç?
No és de bon noi treure’m les catifes on jec
ni segar’m l’herba on jec
ni despullar’m de les flassades on jec…
oh, rebel·lió de les màquines
que em voleu marejat en un joc de catifes màgiques
qui han perdudes tot quest.
Tot s’espatlla, i prou cal adobâ-ho doncs!
És emprenyador perquè
tantost tomb l’esquena
se m’ompl la casa de mal-vinguts.
Ara mateix he sortit a arreglar
un dels comptadors de vora la porta
i de cua d’ull m’ha semblat que gent
se m’introduïen a casa.
Llavors he vist que realment
una parella de vells s’hi ficaven.
Ho he deixat estar tot
i me n’he tornat a dins.
Escorcoll amb els ulls
tota l’entrada, que reconec que és ampla
i magnífica com no la tindrien
ni al Capitoli ni al Vaticà
amb una volta immensa
i un terra espaiós, gros i circular
i de rajoles molt lluents
que hi cabria tot un estadi de gent…
Mes això no implica pas
que se m’hagi d’omplir de continu
de gent important.
Agaf grans emprenyaments
cada vegada que m’envaeixen el terreny
a fer-hi llurs fades festes d’alt to.
Començ a empènyer generals i cardinals
a la porta – au, au, uix, arruix, osta
collons. Això és casa meua…
O encara hauré de cridar la guàrdia.
Alguns es fan el desentès
servant la copeta amb dos dits
i pretenen de continuar
la ruc discussioneta
amb el veí molt emmedallat
i tan encarcarat i coent com ell.
Mes els empenyc molt emprenyat
i a algun tibat o a alguna de molt
estirada i perfumada
i antiga i postissa
els fotria una guitza al cul i tot.
Casa meua és casa meua i prou.
Pot ésser la més collonuda
i la més luxosa i elegant
i tot el que voldreu
mes encara és casa meua
i no hi vull cap mena de paràsits
entonats, penjant com penjolls
de quincalla pertot arreu.
He posada la dona al balcó
que em vigili si
tornant de la presó per nit plujosa
paraigua negre romput
no sóc jo i no pas altri qui
puja i fa cap i diteja balb
amb la balda enferritjada.
Diu: hi ha una noia al lluny
hostilitzant animalets amb un bastó
s’embolica amb un diari gros
per a fer’s fugir lo fred
és un infant
té els mitjons caiguts
no fores pas tu, disfressat...?
Què li haig de respondre...?
carallot
avui sóc dins! – cridant.
Una parella de mitja edat
em diuen discretament
com els sap de greu que mon pare sigui mort.
No – els dic – mon pare no és mort
el tinc com una mona
al jardí de darrere
nodrint carnívors amb la forca
cada pollegó carnussos
regalimosos de sangasses
o amb caps d’animals morts
qui rem elleix de l’escorxador
mig fets malbé
els vasts carnífexs qui hi feinegen
el coneixen prou i els li fan
a mans per quatre rals
els porta sovint amb un carretó
pudentíssim.
Espies a casa, rere cortines i tot
i això que hi tenim la llum del Sol i tot
entrant ampla per lluernes i finestrals.
A l’hora dels adéus
el nostre fill cau
penjant ara ran de mur
s’estavellarà al vall
se’l cruspiran els cocodrils
un amic sense pensar-s’hi se sacrifica
es llença avall, es trenca les cames
encara fa esforç per empènyer els peus
de l’infant amunt
o entomar’l abaix
dementre que dalt serv l’infant
a frec de caure, per les mans.
Totes aqueixes històries de por
tots aquells coberts antics
i estovalles i objectes, estampats en cuir.
Les llavors del jardí
estampades àdhuc elles amb els meus
senys heràldics
si ni un peix no pot nedar que no dugui
per l’oceà les quatre barres
cap llavor no pot fructificar si
doncs no duu estampats a...
Una avioneta groga, amb gòndola
penjada sota, a la panxa de l’aparell
gronxant-se pel cel, com si volgués
estavellar’s, mentre la dona
llogada canta cançons dels 1950.
Ens hem haguda de vendre la casa
massa de mals records
la dona agent de vendes
canta també – totes les dones
canten poc o gaire – generalment massa
i guaitem tots plegats velles col·leccions
de noies vestides amb vestits de bany
o amb pijames del temps de les cançons.
Ah, enyor de casa que vaquem
tanmateix desempallegats
doncs de tanta d’història.
Travessant carrerons, ja cec.
Mig esvellegat joc de cartes
a la butxaca; desembeinada espasa
sents baixar cascú de casa seua
davallen els minsos esglaons gastats
l’humanista – i l’humorista
els davalla, i els davalla l’historiador
i el comonidor de prestigis
i l’hipnotitzaire doncs, i tots els altres
albardans.
T’agafaran reguitzells de regirells
(a l’estómac)
una basca que no et desencastaria nidéu.
Foragitat, marginat, esbaldregat
trucaràs a la mateixa porta
captaire qui envaeix.
Sóc el vell qui entra d’estranquis...
Treieu-m’hi, si us plau
a dures bastonades.
|
