Un art com un altre (ex-Elizabeth Bishop, 1979) L’art d’anar perdent s’aprèn sens pena: vocació de perdre’s tenen les coses, perdre-les doncs a res no et condemna. Pèrdues diàries, tomba-hi l’esquena; també a la clau que no saps on poses; l’art d’anar perdent s’aprèn sens pena. Del perdre, n’esdevens mestre de mena; vas perdent indrets, noms, allò que goses, mes res del perdut no et duu condemna. Se’m fonen cases rere la carena; ah, i el rellotge, entre d’altres noses; això rai, és art que aprenc sens pena. Què més perdia? El mapa alena neguitós: jungles, deserts, aloses... Un continent sencer és lleu condemna. I et vaig perdre a tu (l’enyor s’eixamena al teu voltant: gests, veu, gràcies descloses...) L’art d’anar perdent s’aprèn sens pena: (ho dic?) hom s’hi avesa, a la condemna. |
Un brau bou bru beu breu brou - i amb briu brau. I el seu braire diu: bec bon brou i braic.
dimecres, d’octubre 22, 2008
Vilaneta de les pèrdues quotidianes
Etiquetes de comentaris:
Elizabeth Bishop,
pèrdues,
vilanetes
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada