Desconsol de dama, oidà

Desconsol de dama qui cau del tamboret i exposa taboll i fufa al capellà qui davant mateix deia la missa El metge de la meua dona el doctor Kevyn Unt, de Xicago, és ginecòleg. Al doctor K. Unt, barrejant-li una mica les lletres li’n dic, ben encertadament, Kunt Envy, i és que té odiosa enveja dels conys, això és palès. S’ha fet ginecòleg no pas perquè li abelleixi de tocar conys, sobretot malalts, sinó perquè li abelleix de malmetre’ls. Episiotomies en malfà a desdir, vinguin o no pas a tomb, i sempre amb tisores rovellades o en tot cas plenes de xerecs microbis, d’on els conys de les pobres dones n’esdevenen infectats en grotescs bonys i bombolles, en boterudeses esgarrifadores... El doctor K. Unt receptà molta de devoció a la meua dona l’altre jorn, bo i fent-se, es veu, com gairebé sempre, l’escalfabraguetes, ell, i el festejadoret, i alhora hipnotitzant-la amb historietes per a flacs de cor i balbs de cervell. L’hipnotitzava amb veu de fleuma amb caguerades de cels, inferns, trinitats, resurreccions i ascensions de cosmonauta autònom, i amb vins i peixos pels descosits en truquet de pec mag i encar, en truquet ara de botànic sapastre, amb estridents malediccions contra les figueres bordes qui qualque dimoni amagadot es veu que impedia de florir. L’hipnotitzava, el malparit, perquè no cardés tant ni em fotés tantes de banyes, ço que nogensmenys preferesc car em manté en salut i surant. Me li presentava l’endemà, jo sempre de vint-i-un botons, i li vaig ensenyar, llambresc i deny i elegant, la foscor rere la finestra. Li vaig dir: “Sabeu què faig, llegeixc. Llegeixc, en les línies del plugim jaquides en el palmell de la mà del vidre negre de la finestra, hi llegeixc doncs que darrere s’hi troba la mort. La mort sobtada, sabeu, en K. Unt? La mort de negror sobtada que esdevé negror infinita en un sol cop de maça.” El seu papagall eixalat, qui ell considerava una encarnació de l’esperit sant (l’esperit sant era una manifestació de l’ànima del seu déu dividit en tres formes – sí, ves, rucades rai, o qui ho entengui qui s’ho confiti), el seu papagall lleig i merdós, doncs, en aquell instant s’encengué com qui diu en combustió espontània, tret que és cert que era a la vora d’un gresol amb petroli, i, dementre que es consumia en flames, es cagava estentòriament i rogallosa en déu, en el déu d’en K. Unt. Tot allò el va deure acollonir de valent. L’esperit sant cagant-se-li tan esbombadament en déu, el maleït supersticiós ho va trobar d’allò pus ominós. I l’endemà emigrava a Califòrnia, cap els Àngels, em fa. La meua dona ja no el veuria mai pus. Vaig davallar al carrer i la pluja s’havia estroncada. Ningú qui odia els conys ni qui és de mena religiós (tret que les dues condicions coincideixen gairebé totjorn), ningú amb aqueixes manies de fastigós hauria, dic, de poder treballar amb dones – no hauria pas, vull dir, de fer de metge de femelles. Hi ha molt d’enemic de femella qui fa de metge. Crec que tots els metges haurien d’ésser molt amoroses metgesses. I mai religioses. Car res no nou pitjor l’humà, i més que més les seues perspectives de trobar-se mai mínimament bé en aquesta cruel bimba de mort, que el desig o enveja de patiment que els religiosos volen per al cos. Cert és nogensmenys així mateix que els més matiners exegetes de l’oldà mapamundi de les parts femellenques, hom els tractà de fútils i de carallots. Cal dir que els medievals l’erraven ans marraven d’aquesta faisó de continu. Vaig aturar de pensar ítems perillosos. Car hi havia dos malaltissos integrants de la bòfia, l’un anava uniformat, l’altre anava de carrer, mes els dos pudien fortment a adventícia malesa. Xerrotejaven vora un vehicle, mentre eu passava caminant, cap-jup i tractant de mantindre l’enteniment en blanc – no fos cas que encar m’acusessin de qualque altre pecat si fa no fa imaginat. Els dos pudents presumien, com sempre; tostemps claferts ans curulls de qualque hormona fastigosa que els feia més mascles, és a dir més plens de merda – d’ací que hom apelli els buls i els ultracuidats en general “mitgesmerdes”. Oi, i no hi ha forma de vida més ínfima ni repugnant enlloc de l’univers que el de bòfia, uniformada o pas. No hi ha... No hi ha pas fauna pus degenerada a l’univers. No. A casa li vaig tornar a guaitar a la meua dona l’escarranxa. Aquella tendra ans delitosa esquerda qui adés suara s’embeinà aitants d’hiperactius matrassos d’apol·linis estibadors i mariners, ara bresques de vibrions en feia carúncules d’indiot i, ecs, agrumollades llúpies amb oiosa sànies i amb bull de carnús excedent. Els èxtasis de les serps últimes, llur ull dacriorreic amb el darrer bes, bavalloses ans tristoies com aloges, paitides i nisques amb cabells lemniscats (amb llefiscosetes cintetes que els hi pengessin) – llas, recances ara doncs del dolç ahir – l’ahir dolç que (segons el criminal encomanador d’iatrogènics gams) cal rembre ara mateix amb penitències i misses, i assortides capdeconyades de confessions, miracles, baptismes, comoniments de cuca, benediccions, xucla-cagallonamentes, i extremuncions, ei, pallassades rai, i un plec gruixut d’altres enverinaments mentals de capellà. Ai, fotrem goig! Érem al temple, i els ulls somiatruites del jovent esclavitzat pas que ataüllaven tanmateix claustrofòbics nínxols d’ultratomba fossilitzats en paradisos de cabrit capellà, ans veien prats de gespes fresques on tot hi era, nu, rabejar-s’hi a lloure. El cacofònic cant d’esborronadora serena o de medusa amb cara de grípia, els carrinclons espinguets d’escanyolit bruixot que s’espinyolava del lloca nou de coco el sinistre sacerdot a l’altar dels sacrificis sense solta ni volta (només fets per tal d’emprenyar el personal), la cacofònica salmòdia, doncs, dic, visceral, acerba, només els llegava altrament gàbies de purgatori, asfixiants cambres de tortura de paradís fals... I ells (alguns), encar poc emmetzinats, dins llur fur intern, triaven la llibertat. Alhora, els ferms empedreïts, qui només hi érem per tal de recolzar els malalts (sobretot del meló), jurcàvem, enllà dels mots metzinosos del merdós ensotanat qui ens volia horroritzats pels espais oberts, hi jurcàvem, dic, a guanyar novament les afeccions dels qui estimàvem i la malignitat eclesiàstica, per via de llurs còmplices mèdics, ens havien robades. Ara, cascun dels fanocs orats, llurs esperits robats, com dic, pels mags ineptes i sapastres, i llurs cossos a mig podrir (car jaquits a l’abandó i àdhuc mortificats, car per ells mateixos odiats, com volen els condemnats religiosos), me’ls esguardava girientorn, i em semblava veure’ls com si llurs trets equivalien les flonges barnilles fetes a pelleringues d’una ombrel·la tota esvellegada, amb la tela fosca tota de cassigalls rovellats d’on crits de juraments horroritzats en percolessin, eixordadors. Ah, quina tristor de veure les carns emaciades que penjaven dels esquerdats esquelets que el fat malastruc redibuixava doncs en monstruoses construccions, llur figura, cascun dels orats adoradors de ninots repel·lents, llur figura closa en tancats rebosts on només hi pengen, de ganxos de boquer assassí, farnats de desintegració. I els veig bellugar llurs boques desdentegades, i els veig fer ganyotes, car llur saliva té gust de bernat pudent esclafat. Llurs boques part de dins: fragments de circ bombardejat – tot hi són animals a mig corrompre, i un gras, mòrbid cuc albardà i potiner qui va de queixal en queixal dient xanxes sexuals i fent-se veure l’equilibrista mesell, balb, matusser... La meua dona, les seues expressions al vult, ara aitan lleig, traïen el fet que allò que tastava era vomitiu d’allò pus. Van entrar, histriònics, dos membres de la bòfia. Ara llagrimejaven amb bojals escarafalls i es fotien ressonants cops al pit – perfecta definició de l’hipòcrita. “Com podíem haver siguts tan cruels!” Nòmades, anaven de rengle en rengle, trepitjant els peus dels babaus com si eren estores a rebregar-hi ferm la sola ferrada. Vaig dir que no trepitjarien pas els peus de la meua dona; vaig ostar un ninot de guix, que hi havia fotent el paperet damunt un plint o pedestal o tamboret de pedra, i per comptes hi vaig seure la dona. Els priònics pudents continuaven trepitjant peus de vaca soferta. Alhora ploraven i es colpien el pit, i confessaven, afònics, pecats d’immensa crueltat: tortures de presoners, violacions de minyones i efebs, trepigs doncs de vells i velles... El capità dels degenerals els havia dit: “Hem de fer tot el possible per tal d’evitar de semblar ni que fos un pèl irreligiosos.” Vaig xiuxiuejar a cau d’orella de la dona: “Recalcitrant mantén-te, com si fossis peça d’antiguitat en museu polsegós. Rumia si de cas com entendre el temps: És, en temps de crisi, el temps llavòrens més ample, o és que només sembla més ample...? Me’n tornes contesta d’ací a un instant. Ara mateix vinc.” Vaig sortir a respirar. L’atri encar pudia a pets, mes la fortor pas que t’ofegava com t’ofegava dintre. Se m’arronsava, idíl·lica ans vampiressa, una mendicant. Simfònica i suggestiva, maldava debades per fer-se’m desitjable; m’acaronava sense fressa la ceba – que tot d’una me n’adon que em descús i tot, abans no li haig de fotre doncs una empenta que la fa perifèrica de cop i volta. I ara s’atia com corruixada harpia a cridar els compares. Quin merder no inaugurem tots plegats! Els dos pudents, vils instruments de malallei i de desordre, com sempre, surten a veure què cony s’hi escunça. Allò aprofiten els compares (mentre la gitana m’acusa de voler-la escometre en escomesa luxuriosa) per a ficar-se al temple a robar-hi, crec, certes urnes amb cendres de relíquia, amb les quals llavors fer bruixeries per a betzols qui creuen no pas solament en misses, ans així mateix en misses negres i tot. No pots mai demanar assossec al pudent. Que li demanis re ho confon per qualque gentil invitació a la salvatjada escatilosa. Amb goig tot fre amolla, i t’estossina i t’atonyina amb deler, i et mutila d’eixauc sense recar cap esforç ni estalviar-te cap aporrinament ni renec. Per xo no fotia pas l’estruç, ans, amb els primers mastegots, com l’estruç camejava a tot estrop a engruixir, a minsos ans furtius trets, els rengs dels escàpols. Em capficava més tard, mentre entre runes ditejava destralejats senyals heràldics en pedres d’edificis enderrocats pels invasors cagots amb la traïdorenca complicitat de llurs casolans llepaculs, i tractava de desxifrar així mateix fragments de còdexs nostrats que la rascalla havia cremats i llavors emprats de torcaculs – mentre això feia, mig distret, em capficava alhora, dic, burxegós al rerefons del cervell, bo i tractant d’escatir-hi quin malfat no fóra pas el de la meua dona, enjondre en enemic terreny, allà dins patint al parany, fent-s’hi veure sant de guix damunt el plint. I em desesperava rere les nidoroses runes bo i ullant encontinent l’atri, per si encar hi haguessin traces dels criminals matalassers qui, d’enxampar-me, ara m’haurien mort sense pus compliments. Amb ingenuïtat la veia (al meu enteniment un bri febrós) transfigurada, ço és, amb fesomia trastocada angèlicament, i doncs colta pels fanocs agenollats al seu davant com ara si fos doncs santa imatge de qui els orificis, com els de qualque deessa bogal, dons i prebendes vessessin – el do no gens costós de l’esperança sobretot. Tant se val. Respirí avall. Amb aquell empelt d’ozó, sóc més coherent. Amb dits tremolencs de fred m’embastava els traus sense botons amb filagarses de corda trobades part de terra. Escaujava ara, amb ulls segellats per les potes sangonoses de l’àliga, el tram polèmic que em separava del maligne edifici on hom, amb feble retòrica, fa, impunit, ofici de remeier ensarrona-rucs. “Vull saber, dona, de totes totes com et va.” M’abelleixen pus tost els inequívocs. M’afegiré doncs, dic, a les incògnites cues. En acabat del tacó que havia mig rebut, i ara després de viure dues gèlides hores entre les fètides escombraries encastades a les runes de davant el temple dels horrors, puc esdevindre sense pus disfressa un pòtol pus d’aquells qui, en perennes carnestoltes, s’ajocaven a l’aixopluc de davant la porta, rabejant-se en llur dissort. Cada camí que hom obri la porta podré espiar que hi foten part de dintre els bandarres i fanocs. El taumaturg de trucalembut continuava d’aperussar els “creients”. El nom ja ho diu: “creient” – el qui creu, el qui es creu la falòrnia, el qui s’empassa tota mena de fastigosa carallotada perbocada per qualque maleït reconsagrat. Amb enyor, els meus ulls adolorits i enteranyinats amb vermelles urpes, mantenen ferm el rumb cap al far de l’estàtua de cera qui nogensmenys, llas, sembla fondre’s a pleret. “Mig diluït, erràtic tità, estigues-te’n tanmateix!” – pregava de lluny, car em temia que qualque enze entre els “fidels” – els fidels datspelcul – no li passés pel carbassot de tocar amb reverència servil el tòtem sacre i s’hi envesqués llavors la puta pota. Veuríeu l’esglai de la patuleia. Enfortit per certs apocalíptics acomiadaments ara mastegats per l’enfaldillat tinyeta, potser al capdarrer ujat de rajar tanta de merdegada, em creia aleshores que potser les ordalies se n’eren tost finides, quan ai, terrabastall mastodòntic. Esporuguits ixen de llurs trinxeres els fidels creients, com rats esgarrapats pels flagells de la ràbia i la pesta. Cada vellarra amb les mitges cagades s’estrompassa pels bancs i esclaten els continguts horrorosos de llurs bombades calces. I esgüella com un dimoni el capellà, i avia el seu infús, il·luminat, teopnèustic diagnòstic. I doncs diu: “Mateu-la, mateu-me-la!” És que, tan esperar i tan desfer-se, al capdavall la dona havia relliscada pedestal avall. Catacrac, vós, que havia caiguda de cul i tot, i eixarrancada rai, i el cony, pel metge K. Unt adés suara aitan martiritzat, pla a l’horitzó clos de cada gambirot present. Suputava isnellament el cagaelàstics i hi veia, esborronat de por, un papagall de foc. Hi veia després (és clar!), no pas una fufa maltractada pels metges de les vils ans nazis brigades anticony, hi veia només (com sempre) “el” diable a mig néixer i prou. La tractava i maleïa de “posseïda” i ordenava a les bajanes, merdacaneres hosts que la mortrissin doncs encontinent. “Catxeu-me-la, desfigureu-me-la, enfremuneu-me-la, afolleu-me-la, xemiqueu-me-la; som-hi, valents; me la cardeu que no en romangui padellàs!” La trepitgen pitjor encar que no l’hagueren trepitjada els bútxeres del govern. I com la salvaré...? Com la salvaré? Com la salvaré sense metralladores, sense bombes, sense tancs ni helicòpters, ni sense avions de sobtat oblit...?