Romanç del secà insistent

Romanç del secà insistent Amb vareta de saüc Davalla el saurí del tuc I diu: “Saps què he trobat? Suquet part d’aquest costat.” “Suquet? No ho entenc”, li dic Amb bona cara d’amic. Em respon amb mala llet: “D’aquell que es beu a galet! Collons, pallús, vull dir sang! Sang de nimfa morta al fang.” “Estranya llaminadura: Saurí, això, hom s’afigura, No es llepa ni tasta o beu; Hom ho colga amb una creu, I bona nit i bona hora; No es remena ni enyora; No fos cas que portés penes.” “Penes? De quines obscenes Evasions no em vols complícit?” “Poc que parl de res il·lícit; Em veuríeu bandoler? Pobre de mi, un masover...! Us alçuràveu debades, Feu-me doncs cas, i ausades Veureu tot com doncs va anar. Som del meu sant l’endemà. Sóc a comprar a la botiga Quan l’ull se m’entortolliga: Hi ha una dona qui s’asseu Davant meu com en museu L’estàtua d’una deessa... Rere un estintol s’adreça De tal faisó que sóc l’únic Com de submarí neptúnic Qui la veu pel periscopi De mos ulls estil Procopi (Qui guipà na Teodora Pertot nua, amb la bacora Sense drapets i els pits francs); Li veig xuclets i verdancs, Dic, a les cuixes que obre, I se m’eixarranca, a sobre; Les cames amples desclou; Se’m mulla el bec com si plou De la titola trempaire: Voldria burinar enlaire I dins la fosca carranxa Que m’ensenya sense xanxa, Seriosa i coqueta ensems, Mentre els genolls als extrems Passen del seu camp de joc... La titola em surt de lloc, Tinc por que no esbotzi el xap I ara sigui un altre nap Exhibit nu pels prestatges, Amb pans, llets, vins i formatges, Que toquegen els mig morts Qui compren, raquítics, torts, Oiats, mal escorreguts, Mig de pedra, asseguts, Fastiguejats fastigosos... Sols ella i jo vigorosos Semblem en aquest món balb, I ara li veig el fons alb, Vull dir, les calcetes blanques Al bell centre de les anques.” “Tota aquesta hipotiposi No altera la diagnosi: Ni catàlisi ni enzim Desdiu que hi ha hagut un crim, I que tu en saps un bon tros.” “Collons, saurí, us feu l’atroç...” “I tu, l’hisendat, l’estruç; Vull que em diguis sense embús Si qui mataves colgaves Entre les cols i entre els raves, I ara et surt un saurí il·lús I et descobreix l’engargús.” “Si ves, per això us llogava! Jo reu, de ningú em fiava. Poc que som tan llonganissa: Tempta el diable i l’aquissa, Valent ximplet, ai, cabàs! ” “Sóc un home perspicaç. No manlleuta de confés, Ni a qui hom fa dur els neulers.” “Borinot, per xo us volia; Pas que som tan xirivia. Pas que som tan pastanaga, Que us llogués per dur’m la baga Al coll (amb tumbaga gràcil Em casaré amb la mort fàcil, Com heroic trabucaire A qui la gàbia sargaire Fa per penjar’l foramurs; Podrit, tinc millor recurs!) Si em deixeu finir l’història I no hi barregeu xicòria Ni ja d’altres hortalisses, Com ara alls i ravenisses, Farem via i resoldrem El misteri que ara us prem Els pulmons i els que no sonen: La gent com cal enraonen. Vós, acollonit i asmàtic, M’acuseu, melodramàtic, De crims de sang i penúries, D’espúries endreçúries On enterrava cadàvers. Quan (prou de tocar’ns les faves), Us volia perquè el pou Ara sec brollés de nou.” “Si està embussat amb un mort, Triaves molt mal consort: Ni ben pagat sóc mai mut!” “Vejam-lo ara el barrut! A sobre voldreu cobrar: Sang de nimfa qui habità La font del comellar, oi? No pas cap raget xiroi D’aiguaneix de qui el tritlleig Atragués bon safareig De marietes, xicaloris, Papallones, i els desoris De mant insecte content...” “Més val que posis esment En la sang al fang antic Que ara sua i que amb inic Neguit de revenja clama...” “Això us retrec, que a la cama Algú es nafrés i en trobeu Ara el rastre; receleu El mal suquet: aigua vull, No pas sangassa ni bull D’antiga àvola màgia.” “De màgic, res; hemorràgia Diem, que el bastó deixela, I el cos espectral bruela...” “‘La verguella d’évol ruc Espelleix farnat xaruc.’ Gran títol de diari fals Per dir que no val tres rals El que troba amb boig deler Un carrincló barater Com vós: el carnús d’un llop, O de qualque ocell miop.” “Bruela el cos espectral Que no era pas animal; Que era persona, i justícia Li escau, i no pas cap nícia Excusa de criminal Qui ara exposem en ollal De bell nou a la llum clara.” “I què fotreu, cuca rara? Què fotreu, tant descobrir? M’esmocareu com dofí Pescat en aigües salades? O em foteu qualques barrades Com si sou matalasser Amb vares d’avellaner I jo llanut com un ruc...? Estalvieu-vos-em el truc. Ara qui truca sóc eu. Veieu aquest marrameu De cosa que empeny i pitja Com si fos una politja Que m’alcés el carallot...? No us penseu que som bruixot, Duc en butxaca pistola...” “Mestre, us dic, hom es desola Si causava qualque esglai. Sóc pagès, vós samurai. Callaré com papagai Sense llengua, això rai. Veieu-me abaixar l’estuf, I dir, ben humil, que uf! Pus tost vull del bon parruf De la dona sens rebuf Rebre dades ‘bon terreny’...” “Saurí, veig que poses seny... T’ho diré ja perquè ho sàpiguis: Això deia: ‘Que no hi càpiguis, Titola, no t’exonera Del crim de dar l’esponera En espectacle a tant d’orc Zombi perdut, corc eixorc, Per la sinistra botiga... Fot-te endins, pensa’t que ets piga D’aquelles de mal mostrar. Pansit, doncs, i au, a callar...!’ Car sàpiguis, bon saurí, Que al centre del braguetí Alb que li tapava el cony, La princesa hi duia, enfony Que supura en escorranc, Una tacota de sang!” “Era doncs mala-setmana, O bé greu tall en membrana...?” “Moixoni, tros d’ase, vols? Em cor-rosegava sols Llavors el fet que ara ho fes: De mostrar-se’m ex-profés Amb les calces totes brutes. ‘Per qùe? Per què?’, et disputes, ‘Per què sense cap raó M’ensenya, destrempador, Un cony que raja com font?’ Mal averany, vil afront! (Me’n fot si és cap fluxió, O trep fet amb fi raor.) La dona pas que t’honora Com adés la Teodora Ensenyant culet i pits; Maleïda ‘trencavits’! Vol encolomar’t el crim! Fuig ben lluny, amic Joaquim!” “Doncs, senyor Quim, ben fet, ca?” “Fotia el camp com un ca Sedegós rere un moltó, I ella em segueix amb fervor Com una moixa moguda, Com una boja beguda! (O una monja amb glaucoma Qui es guaita aquell boig a Roma.) No me la trec pas de sobre, No sóc pas prou bon manobre Amb pic, per a deseixir’m D’aital grop, torb o llotim... M’entra a casa tal com gossa Ranquejant i sense crossa. Em somriu com angeló I se’m mor en un racó.” “Quina aventura, senyor! Ara comprenc l’estretor On us ficava la dona!” “La dona mai no perdona! Si tu no et mors, se t’encasta Com sangonella molt casta. Més casta, més sanguinària: No hi ha llei més adversària Per a l’home que el del gep Que el qui s’enamora rep.” “Jo m’enamorava d’aigua.” “Ben fet! I jo amb un paraigua...! S’obre, suau de barnilles; Com barnilles de cotilles Li abraces quan és tot clos; La virolla com el llos D’un clítoris té trempat I amb el mànec cargolat Feu manetes passejant; Sovint t’amagues, jugant, Sota les seues faldilles I no sagna mai ni ai, filles, Què us diré, me l’estim pler; No plora ni fa el paper De la gran puta ploraire. Si es mulla, ho fa amb una flaire De pluja neta i com cal; I no empra mai l’orinal; Empra, és clar, el paraigüer Que l’ambient no fa malbé, Car ni put ni duu entec: És un estri molt llefec. I fort valent: no l’afolla Cap embat de cap virolla. Virolla: piu esmolat Que mant batraci ha enculat Com ara acora el saurí!” “Ah, assassí, assassí!” “Fotràs el nas a mal cau!” “Em passa per vindre en pau. Ah, si ferro fos la fusta, Si la mà fos guant de justa, I la vareta fos glavi...! Mestre, que se’m mulli el llavi, Si us plau en la sang eixuta De la nimfa qui absoluta Batlleix sobre la font cega. Colgueu-m’hi, font de la pega, Que ensems hi esperem eterns.” “Sí faré, saurí; hiverns I estius s’hi escolen idèntics. Belleu brollaran-hi autèntics Salzes, verns, saücs o polls, Com planti també als tolls Fètids de cada carronya Les vares de la vergonya Amb què em vingueres inerme.” “Serà font màgica al terme. Atraurà malt pelegrí...” “Ai, sòmines que ets, saurí. Font serà més maleïda, Amb la sang eixarreïda Que trenca cada bordó De bord caminant felló. No s’hi atansa ningú. Allò que se’n diu tabú. Tot bastó, crossa, mangala, Grèvols s’estellen; s’eixala Cada esperit; vindre cal Amb una espasa essencial. Com el bran del rei Artús, Tret que, és clar, menys gamarús.” “Menys gamarús que n’Artús...? (Et mors, i tot és abstrús.)” “Saurí, n’Artús na Ginebra Es bevia, i entre el gebre I la febre es debatia.” “Bona nit, de bruixeria N’estic tip; amb la princesa Em colguéssiu... Sang encesa...” “Saurí, a dijous divendres Segueix, i vénen les cendres Que s’envolen cap enlloc On sols dijous el renoc Reia, jeia, es rabejava... La nimfa meua rajava Una font de sang dolenta I em seguia amb empenta Com vampira molt roenta...!” Com te’n desixes, pensí, Mentre colgava el saurí. “Com te’n desixes, com fer-ho? Et vols ningú i ets un zero.” A cap crim segueix un crim, I a un crim segueix un no-crim. Això de la sang, Joaquim, És un argument molt prim. De suc, quin fàstic sublim. Voldria’m nat sense al cim D’una muntanya de vidre. D’una muntanya de vidre, D’una muntanya de vidre. Al cim voldria’m nat, Quim, Sense sang i fet de vidre, D’una muntanya de vidre.