No ens morirem mai (de fàstic).

 { Tots mos escrits, millor veure'ls ací:

https://archive.org/details/@cr_morell  }

Carles Reig.

(Meditacions i d’altres penetracions esplendoroses prop la font de jovença, bo i rostint-hi cap sardineta i rostant-hi un pinyolet de pruna color de sapel·li.)

1. (Brou d’hams.)

Es prengué un brou d’hams (els hams ficats d’estranquis per la seua enemiga màxima, la cuinera), i mals de panxa rai.

S’hi feu fer una radiografia, i llavors veia palesament sos budells constel·lats en figures grotesques, com les que els primitius es veu que veieren al cel, amb monstres xarons i xaronament poderosos, és a dir, hi veia els merdosos (mot mai més a propòsit, car parlem de budells) déus dels idiotes ‘creients’.

Que sos budells escarnissin les tòtiles faules del firmament li fotia gràcia, i rigué, i es trobà millor, tot i les perforacions ventrals que amb quatre dolorosos dies el dugueren al sot, car tantes de peritonitis alhora, ja em diràs.

(...)

2. (Fautor de beutats.)

Se n’era un faune gras i ros, i bonhomiós, i s’immergia al seu torrent cabalós i desficiós, i s’hi lleixava endur, i cada prou núbil (o encara no) afrodita qui trobava, himen intacte, rabejant-s’hi per les vores.

La penetrava, i se li tornava prenys, i se li descloïa el cony, i en repetia una altra — una altra afrodita penetrable d’allò pus.

Soc, es deia amb raó, un fautor de beutats. Innegable.

Amb omnipotent narcisisme, la concepció arcaica del tron que rau fent xup-xup a l’olla confusa de l’enteniment del faune gras i ros, el fa asseure's enmig del seu bosc, on els més tastívols animalons (qui amb aparent delectació es menja crus i tals qual, amb pelatges i ungles i dents i fiblons) s’hi congrien, mansois.

La destrucció de la fauna (com l’anorreament de fragments importants de la població de la part dels monarques qui en diuen ‘històrics’) és un dels trets singulars que distingeixen els sempre repulsius pontífexs qui es caguen a llurs trons (foradats o no) — els carrinclons ‘entronitzats’ de totes les èpoques, inclosa la vostra.

Les ales del faune són com les de les cigales; se n’embolica com si fos mort, i dorm al capdamunt de l’arbre més alzinat de tots dalt el turó més elevat dels voltants;

El faune pot esdevenir durant certes nits sense lluna ombra pura, i s’abscon llavors dins àmfores molt antigues, perdudes de llonga data al fons llacorós de la Mediterrània;

Els malsons del faune poden ésser sorollosos; llavors, els seus clams de por existencial eixamplen les esquerdes que els terratrèmols recents havien garneuament encetades;

Que els altres habitants del seu planeta se sentin ofesos, i sovint aterrits durant nits insomnes, és clar que és quelcom que al faune ros i gras li la porta absolutament fluixa;

El faune, sa desconnexió emocional li impedeix d’escaujar ni graduar la factibilitat dels estupres en vagines d’afrodites massa immatures; es carda tot el que troba, en un segon, o dos o quatre, com presumit ocell passatger, tant se val si el passatge és estretet o prou amplot;

Faune groller i tenebrós no s’empegueeix pas de re; els flamants continguts de ses últimes atrocitats esfereeixen tothom; els mateixos fonaments on raem amollen, s’esmicolen, s’ensorraran; modestament els roures es fonen; “Noia, és que ha dit unes barbaritats, mentre burxava! El cor m’espetegava; semblava prendre foc.”

(...)

3. (Pedra filosofal.)

Com cap esperit (‘sant’ o no), mai cap faune, inventat per cap pusil·lànime com tu, no ha existit enlloc, altre doncs que com a trepidant figuració del teu teu excitat magí.

Lleixa’t doncs de capficar-te-n’hi. No porta a re de bo. Gens de profit no en trauries.

Prou d’aqueixa lletja color, d’aqueixa enganyifa típica del sector fantàstic, i potser que passessis doncs a una altra estança...

Te’n recordes perfectament. Canviaves d’estança, i darrere teu unes cotorres, dues o tres, enraonaven de quelcom abstrús (com ara cosotes de dones, o sus les propietats del quitrà.

Com tu, de química, ni a les beceroles, i damunt trobaves llur xerrameca ésser-te un continu maleït neguiteig, no solament amb la qüestió de la química, on, amb la pedra filosofal ja t’aturares a escarbotar-hi, ans amb allò altre, més greu, de llurs enraonies, on (a part dels consuets afers de banyes i gelosies, i de malalties i restrenyiments, i els típics vilteniments dels veïns, i les malediccions contra els perversos fats i els dimonis qui els controlen), com sempre, semblaven així mateix voler ficar el dit a l’ull a cap culpable o altre (jove, vell, alt, baix, gras, prim) de llurs vides de merda.

De més a més, les veus d’espinguet de llur sòpit escataineig t’entraven per les orelles i et retrunyien pels diversos sectors del crani, de tal faisó que no assoleixes de desxifrar els primers mots, quan els segons i els tercers ja havien estats emesos. Malament rai. Un maldecap que se t’atansa.

De tota manera, no volies saber-ne re. Volies lleixar-les enrere, però, collons, caminaven amb més de briu que no pas tu.

Amb l’esforç, al capdavall, el cor et feia figa, i no prou sang et feia cap al cap, i ja veies pampallugues, com si s’havia tornat de nit tot d’una i clissaves noctiluques, i el paisatge fos ara inestable i petri, amb dalts i baixos massa pronunciats, i havies creuat cap rubicó fantàstic, on érets a un món alternatiu, on tot metall era d’or relluent, i tota font era remei que tot ho guareix — panacea miraculosa, ei!

La melsa t’ho agraeix. Et trobaves millor...

I ni aup de les cotorres. S’havien ofegades com ondines massa pipiolis, o foren empassades pels taurons de cap sobtada adversitat?

Un camió de benzina esventat durant la nit (elles tot re-engegant i anant-hi més de bòlit encara amb llur atuïdora xerrera), amb els gossos qui passejaven esclafats ensems...?

Malaguanyats, mes massa poc! Els ‘fats’ us castigaven, per xafarderes i per emprenyar-te i tocar-te el voraviu fins a tal punt que en perdies la xaveta i erraves l’estança.

I no saps ni on ous ets.

(...)

4. (Al teu món, hi érets l’indiscutible protagonista.)

Abans d’entrar-hi i tot, de la classe de catecisme (on et feien cisellar al cervellot petrificat mnemòniques bestieses) en suraven flaires de clavegueres múltiples, irritants com el mateix baf dels capellans qui, marietes ells, volen saber, en consell privat, ple alhora d’afalacs i reptes suaus, com te la toques, i quantes de vegades, i si t’hi surt ‘cap diabòlic suquet’, ‘la verinosa bava del maligne’, ‘l’esca tova del pecat’, l’escàndol de déu (màrtir com ells) qui es tapa, jesuset esfereït, els ulls (veus? com jo mateix), quan esglaiat veu com t’ho fas.

Virulentament zelós pel que fa a ta reputació, ara que tot arrugadet de solcs reverencials t’has tornat tan vell que ni ‘l’esturment de ta condemnació eternal’ se t’aixeca mica, te’n fots creus que permetessis sense dir re que tant no et maltractessin, els capellans de tota mida ni mena, la pobra cigaleta, objecte de llur obsessió.

Te la lleixaven sovint feta un drap brut, i no podies les nits dormir del mal que et feia, un mal com el dels queixals corcats, tret que a indret diferent i per causes molt allunyades.

Llurs urpes i xarrups contra els corcs paràsits qui et destrueixen i roseguen el cos i l’os abans d’hora. Bon parell de ramats de maleïts traïdors!

Llurs ullals et tatuaven l’apendicle una cosa de no dir. Quan cresqueres i t’esdevingué pròsper i robust, t’empipava solemnement que les teues amants et demanessin com t’havies fetes aquelles ombres de terribles cicatrius, quins horrorosos accidents no havies patits una tarda assolellada de dissabte anant al circ...?

Amb això, ens trobem que ets un personatge amb idees fermes. No tens gens, gens ni mica, de paciència amb els imbècils (ho siguin de naixement, o ho siguin per grotesca degeneració — degeneració on cal incloure-hi tota mena de ‘conversió’ i ‘devoció’ a causes increïblement bestials i il·lògiques).

Com aquell qui diu, les teues ‘ampul·les de Lorenzini’ detecten immediatament corrents elèctrics d’estupiditat irredimible en els fanàtics de tota superstició. Te les guanyaves (les providencials ampul·les) amb totes les de la llei, per estudi acurat de la matèria. Et creixien soles com a prèmit al teu descobriment de les parcel·les escruixidorament anòmales en la conducta de les societats (estiuenques de primer, i de totes les saons tot seguit).

No hi ha res a fotre-hi. Hom, generalment, neix imbècil i llavors costa un ou d’apropiar’s de cap engruna de seny. Amb una engruna de seny n’hi hauria prou per a rectificar-ho tot — tot allò rectificable, car natura i matèria estan malauradament sotmesos a tot de fenòmens nefasts que els brollen tots sols i de pertot arreu.

(...)

5. (Et deies Eggnog i érets allò que no hi ha.)

Havies finalment esdevingut de debò allò que se’n diu un ‘pensaire’ persistent i titànic. La pena que siguis alhora un patidor incessant, i un ombrívol valetudinari — un timoner somnolent, amb llacunes sobtades de percepció que doncs el duen a la presa d’equívocs rumbs irreversibles — era quelcom que t’havia per força de fotre sovint la guitza.

Sort en tenies de la fidel cuinera, qui et servia amb prou finor feia aleshores ja setanta anys seguits, tot i que la tractessis sovint a baqueta, i ella, com dic, sempre, mentre es mantingué, com qui diu, al zenit de ses facultats i possibilitats, et romangué a les ordres, sovint absurdes, que eixien, amb so de buidor, de la teua baldera carcassa.

Fores tostemps qualcú qui somià farses sense concessions a re seriós. On els estranys juís se succeeixen. On hom absol quisvulla, per absència de culpabilitat, o d’innocència, tant se val, absència de quelcom, no sabien (ni els ridículs laxatius integrants dels tribunals — majoritàriament fets de folls sense escrúpols) absència de què, potser de testimonis, potser de l’acusat.

Sense testimonis ni segurs elements als tribunals, tret de boirosos monstruosos personatges ficats a l’atzar i a darrera hora, d’afegitó (com qui diu, en un ràpid rearmament del jurat) i sotmesos, sense més ni més, a radicals inestabilitats i a contingències crítiques, sense esclaus (o claus o indicis) vers, d’entre tants de comparses, la detecció dels més aptes dels postulants...

Si, si més no, fossin, somnis amb qualque unça de bon gust!

Car te’n recordes que, per ignorats mancaments incorreguts contra qui sap quines divinitats, empescades per al cas del pou de les monstruositats més repulsives, tos dits, acostumats a baquetejar i ataconar jurats díscols, amb el recul de tants d’espetecs d’assots, havien desenvolupades, qui sap com, punxes molt esmolades.

Tos dits, ja et dic, se t’havien anat tornant flautes de cactus amb fiblons o pues brutals.

Vidu amagrit i plomat, botxinejaves amb escreix la serventa, tret que per feblesa i per caquèxia, amb cops molt més distesos, flotants, idealitzats, fotuts a l’aire més aviat que no a l’esquena o al cul de la cuinera. La cuinera assassina !

La cuinera qui, amb els anys, com tothom, o gairebé, passà de sílfide anencefàlica, sempre immediatament obsequiosa, a mòmia anacrònica i doncs letal.

Te’n recordes que et demanà, Patró, quines s’escaurien doncs d’ésser les tan vantades ‘veritats incontrovertibles’ de l’existent? Vós qui, si algú les sap, les heu de saber, l’únic a l’univers, crec, car prou me n’adonava, durant totes les dècades que passàrem ensems, que les estudiàveu amb intensitat insana.

Les lleis físiques que regeixen l’univers observable, poden ésser definides amb més o menys de traça i encert (en tot cas, mai no gaire).

Pel que fa a l’inobservable, merda! Hom se l’imagina de mil maneres, de les més estúpides, a les més boges. Quant a les coses (i doncs persones) permanents, al contrari, de permanent segur que no pas gens ni mica; aparença de permanència, rai, mes en realitat re; univers impropi, enlloc ni agalius de gaire permanència, no; tot fugacitat, tot efímer, transient, i prou; gens duradoret, i au...

Car tot ha d’ésser al revés de com sembla. Se’n diu impermanència. I no hi ha re més a pelar. I pitjor: les situacions més estables han de terminar en la impermanència sovint més salvatge i agressiva; esclatant, explosiva...

A propòsit, noia, què dius que em feies de bo per sopar? La flaire que fot no és pas dolenta, a tots ops!

(...)

6. (Tendent a anar a recules.)

Prou pots. Tot t’ho prens sarcàsticament — i alhora tothora prens la contrària — la via desaconsellada per l’instint — a fer la mà l’instint, i la intuïció, i tota la merdegada de les sensacions dictades pels dictadors de l’èter i el flogist — i ‘inspirades’, diu, per creences extremadament dadespelcul, amb llurs grotescs necromants i exorcistes, i tantes d’estúpides enganyifes per a idiotes consagrats.

Li dius, Timoclea, treu-te l’estrenyecaps i fica’t la barretina, som-hi, que anirem al circ, a veure-hi executar malfactors d’aquells d’upa, segons diuen els mentiders capatassos qui, en occir-los, amb goig masturbatori, s’apropien de tots llurs béns — història massa sabuda de cascuna dels milers de màfies ultra-criminals apellades ‘esglésies’ i religions, crosses indispensables dels poders absolutament corruptes.

No cal que portis berenar. No arrufis el nas, però quan tindré gana ja t’ho diré: Treu-te la mamella i popem-hi una estoneta, mugró incisiu plenet de mel·lifluïtat i de mantegositat que, cada dia més desenganyat per la vida i el món, pel vaivé tan desgraciadament piròman de l’univers — que es veu que tal com es construeix, amb la mateixa facilitat es destrueix, sense patir cap pena, per un caprici d’una matèria sense cap ni peus — sembla que ens vol foradar l’ull.

Què vols que collons diguin. No diran re. A tot estrebar, cogitaran: Guaita, noi, mòrbides carns, tendres cotilèdons, d’aquella minyona qui, com a bona filla, dona a popar a l’eixerit minyó, qui s’esma (manies!) presoner. Veus com li etziba, pobra dona, la ignomínia, i tot seguit, hipòcrita, fa nogensmenys aquelles ganyotetes de contrit? Pres d’una rara recança de no se sap ben bé què, presenta totjorns un aspecte força morós i melangiós, tret que alhora tothora el tens, puteta, a frec de fitar, entre el públic més selecte, cap altra bella matrona i a començar de fer-li la gara-gara i tot. Sí ves, és així. Pel que ha esguard a les paradoxes, hom n’és golut rai...

Saps què et dic, Timoclea? No en facis cas. Nosaltres rai. Als artistes, paràsits de les societats, afectats de falses sinestèsies, és a dir, pretenent-nos tocats del bolet, ens plouen els benifets — cap mena de pressió per a nosaltres, gent tranquil·la qui també ens morirem, podrirem, disgregarem — per què doncs fotre’ns en les complicacions del repel·lent comú, amb llurs tristes merdoses avarícies, cobejances, enveges, vanitats...?

Elegants, fintem, i fotem sempre gol, sense com aquell qui diu ni pensar-hi gens. No em dic Eggnog (com aquell capdecony de profeta, ecs!, apocalíptic) pas per no re. Mentre xarrupem brous roents en calzes suspectes, el món es va fonent, com glaçó en olla que bull. Per què ens mataríem com ell, sapastre del cal déu? Aprés cap altre cataclisme, tot hi seran objectes abruptes, roquissars no gens propicis sinó per a les propiciatòries cabres, i hi hauran de Solells novell, just encetats, estrenats, aurores enlluernadores, amenes beutats naturals entre les relativitats més monstruoses, i tot plegat no serà pas vist ni albirat per ningú amb seny, fenomen, aquest de la invenció de l’enteniment, que qui sap si mai es tornarà a reproduir. Jo, com a artista que s’hi coneix, posaria messions que no pas, de cap manera, oi?

Tant se val. Entretinguem-nos mentrestant amb l’ociós espectacle; eriçat sojorn a les dures grades, i molt fulament solidaris, cridéssim bledament ‘ohs’ i ‘ahs’ amb els ocasionals ‘aürs’ [tret que no pas justament quan els címbals estentoris reblin les accions més flasques, per contra-producció, és a dir, per tal de contrarestar, de contrastar, de compensar — que és allò que hom fa preferentment — car és clar que hom (tot virtuts; virtuts de dalt a baix) no es creu mai cap de les propagandes — com més propaganda, més en contra, ell!] davant els esplets i proeses vàries dels lleons i els voltors, i dels tantost bel·licosos com cagats gladiadors, ep, i les zebres enigmàtiques, amb tot el text que potser hauria estat, com a única excepció dels tots els altres texts mai parits (i sempre superflus) ratllat de tinta indeleble — a tots efectes i propòsits esborrats per sempre.

Ei, què hi fotríem...? De què ens serviria...?

Au, noia, ‘nem!

(...)

7. (Retrat del personatge.)

En una d’aquelles teues èpoques eixelebrades, et volgueres bruixot de temps tèrbols — bruixot, o si més no, clandestí aprenent força avençat.

Ardit marrec qui d’amagatotis llençava a l’infern, on tota imposada falsedat ha de cremar, els aclucalls, amb els quals et fornien, tant si volies com si no, els malparits ‘educadors’ pagats per les ‘insubstituïbles autoritats’ per a limitar tes possibilitats d’enteniment del Tot elemental, tanmateix disfressat amb llurs funestes bestieses. Com rèptil furient qui fuetegés amb la cua per a esborrar tot allò que és conspícuament imposat per les ideologies dels aprofitadors, esdevenies el ‘perillós’ clarificador, per a l’incommensurable enuig dels astròlegs oficials qui, altrament venuts, es morien de fàstic, tot veient, vulguis no vulguis (beneits o il·lusos) — figures antropomòrfiques al cel de la nit — figures totes només de déus impotents, lleigs i torçuts, amb molt de múscul, això també — tret que tot múscul és carn, i tota carn corrupció no gaire diferida de moment. (Aquest pensament descoratjaria tota mena de fanatisme, i doncs obriria els ulls, i malament rai per a les figures autoritàries, fetes de llautó, i no pas de l’or de la veritat (l’or que emmagatzemaven amb passió essent, en realitat, no re altre que vil metall).

I esdevingueres la imatge de la Mort, esquelètic i geperut, incapaç de portar el cap dret, cascun dels espòndils del coll massa febles (sense carn), amb un cap doncs que et queia, feixuc, a mig pit, i tastanejant, tot contret, tardígrad, i carranquejant dubtosament, repenjat al bàcul assassí, que (perquè sí, i perquè cua), va ferint de mort qui li demanaria si volia ajuda, no anaves sinó fora per a fer-te compadir, imatge d’allò més desgraciada.

No sé pas com tornares a la vida. Tothom et creia mort de llonga data, quan tot d’una, apa, tu, reaparegueres corrent, atlètic, tot i que rebufant com cetaci si més no.

Del voraç fanguissar del viure, com dels bordells més terminals, només n’ixen incòlumes els aràcnids més indecorosos, no pas els irrisoris bruixots amb talismans d’ambres ni sortilegis enrevessats. Així que t’han ben retratat.

(...)

8. (Convergeixen les errònies idees.)

Bon desembaràs — l’envien a péixer, i a son lloc hi implanten son substitut; ara és aquest i no aqueix l’objecte de totes les fantasies i les complicades fascinacions i capitulacions de la plebs.

Com qualsevol cosa es val una altra, tothom és val un sòsia, o ni això, ni cal tampoc que amb l’altre s’assemblin gens. Tothom — alhora substitut i substituït.

Ton moment de glòria arribarà, i si doncs no arriba, això només vol dir que el món és molt mal fet, i que algú o altre l’ha cagada, i tot plegat que de culpa teua, cap. Els qui imaginen el món, certament són tots un equívocs i equivocats desgraciats. Només pareixen un simulacre deforme i disfuncional, espatllat i fet un ou podrit, de qui la truita, quina pudor irresistible, vós! Fugim-ne!

Mentrestant el vaivé de les idees no s’atura mai. Les idees venen i se’n van, i al llarg dels eons es repeteixen — i es repeteixen qui sap si infinitament i tot.

Convergeixen tot d’una pilots de flaires mnemotècniques, i et fas un garbuix de records (viscuts o somiats).

Es desplomen per l’ull de l’escala, i reemergeixen a rombolls pel celobert. L’horitzó clarós o fosc les ingurgita, i per l’altre cantó l’horitzó fosc o clarós les regurgita.

A l’estrany joc de la vida, tots hi juguem (alguns per força) — hi juguem a què? — diríem que a sobreviure encar que només sigui una miqueta més.

Totes les intervencions i doncs repercussions (sensorials i materials) que sentim o experimentem, les païm, i les evacuem, únicament transformades.

En aqueixa tortuosa estranyesa que és viure, sembla doncs que s’imposa per propi pes la vella llei d’enantiodromia, segons la qual tot allò que assoleix de passar pel barutell de les circumstàncies cap a un cantó, tard o d’hora tornarà, més enorme, i amb repercussió, com dic, per l’altre.

La consciència d’ésser un mateix ja fa de barutell.

Estupefactes, baquetejats i estenallats sense més ni més, com si passàvem per les vexants i ofensives baquetes del viure, filtrem les sensacions, les percepcions, les concepcions, d’allò que deu ésser allò que sembla ara-i-adés quelcom d’altre.

Els barutells de la memòria i la consciència, no aturen mai de sedassar esdeveniments i conceptes. L’espera pot ésser llarga, mes, com la mànega curta que no hi arriba, si més no hi arribarà — ni que sigui passat-demà. I passat-demà no és tampoc tan lluny.

Les nocions es balancen. Adés subtilment, adés més grollerament, com ara antifòniques...

Ara davallen fins al fons, i tot seguit ja pengen com qui diu dels ràfecs del temps present. Si existeixes, plegaràs d’existir, i si doncs encar no existeixes, això rai, ja existiràs. I si davallaves humà, en qualque instant o altre posterior pujaràs inhumà, i al contrari, vull dir, ja m’entens, a l’inrevés, a la inversa...

Eixams d’objectes mentals i físics s’estimben i escalen — atapeïts boldrons avall, i no pas menys afetgegats amunt. Atrapa’ls, si pots — la feinada!

Car re no roman a lloc, estacionari — tot és mou amunt i avall, alternativament, tot passa pels traus (grossos i petits) sense impediment...

Com ara... Com ara què?

Com s’esdevé amb el pany de baix de certes dones caldes com la teua, de les quals es veu que tota clau o rossinyol pot obrir, i consuetudinàriament l’obre... Pany fàcilment espanyat...

Ep! Pena i vergonya! Exemple flagrant de turpitud el meu; no dec ésser gaire millor que un altre petulant no ningú, una altre sac de merda amb quatre potes, com tu... Per què la sobtada ràbia no pas volguda...?

Afeblit doncs pels tremolins de tendror envers tots els pobres condemnats a l’existència, que se m’escapen de l’ànima... Adolorit i trist per les tanmateix molt malaurades calúmnies, que se’m filtraven pels barutells de la sang suara massa indignament escalfada.

Pèssima encontrada amb la vida real, on agredit pels esguards de geometries variables, se m’exalta l’esperit i dic bestieses sense mirar prim. Tard o d’hora ho pagaré. Les injustícies que sempre (a tothom) ens cauen sobre, ara les comprenem. Vivint, fem aixovar i tesaurus de greuges i culpabilitats pendents...

Al capdavall...

Al putrefacte teatre de la realitat, quin paper hi fem? — De què vols fer-hi? Hi fas del que fas. Hi fas de qualsevol.

Comparses en cal a milions, de contrapès de tant de protagonisme, i per això n’hi ha a lloure, i en som cascú un de més, un altre qualsevol, i quan cal morir en massa, i demanin: “Gaires morts?” Allí hi som.

“Un fotimer.”

I hi som estesos desmanegadament per terra. Es mor un altre no ningú. Un de més. Què hi fa? La vida!

No tothom pot pas ésser-hi un altre ridícul carrincló contemptible, molt conspicu i escopinat cavaller. S’aixeca un matí d’estiu i es repenja a la baraneta, i esguarda, per la llucana, car quan a les nits fa massa calor dorm dalt a les golfes, i s’hi ha fet pujar amb gigre un piano i tot, ell rai, esguarda, dic, a baix les pagesetes, i es demana quina estuprarà i estriparà avui: “Quina em cardaré abans de dinar...?”

Molt filargúric (cobejós), el pobre noi, no creus? Com si es cregués que mai no serà pols!

La pols tot ho nodreix: “Pulvis omnia alit.” No fotéssim, i tant.

(...)

9. (Comença l’aventura.)

Cel d’incoherents esferes on la feresa i el delit s’alternen sense cap mena d’avís, de cop sobte, imprevistament...

Als marges i llivells dels vehements estels, ebris i embogits de foc, els comuns prenem nota de les nafres sinistres i nefàries que ens espeteguen a les carns — nafres degudes a fenòmens desconeguts.

Albirem amunt, i sentim els col·lapses de pertot i temem els imminents impactes, i les calamitats de malson que a volums que no són a l’abast de les matemàtiques segur que se seguiran.

Doncs bé; d’allò pus cresta-caigut, l’home-esquelet llanguia entre tots aquells ingredients celestes amb data de caducitat passada de segles...

Només qualsque éssers superiors, és a dir, les excel·lents persones que hom anomena ‘prostitutes’, els cridanerament acolorits crepuscles, on, com deesses colossals, i per a exemple i instrucció del poble pec, eixíem a exhibir’ns, sabíem de què anava, i per a nosaltres prou resoltes i dissoltes totes les incògnites, exultàvem en el regal gratuït que és la bella vida.

Ens fiten sovint, des les penombres, visatges anodins amb nassos com ceptres que encoratjarien els magnicides a l’acoltellament dels pàmfils portadors...

Quin paperot el llur! Badocs esporuguits. Beneits del cabàs. Quina nova nèxia és aqueixa, hom es demanava. Ans anc no la viu enlloc! Nèxia doncs d’alienígenes? Segurament. I lleigs i dissortats, pobra malastruga gent!

L’univers va de cul. No pas que totjorn no n’hagués anat, mes sembla que ara encar va pitjor, com si l’estructural, l’intrínsec, l’inherent espatllament, s’accelerés.

I llavors em dic que amb un mastegot n’hauria tingut prou, mes no, en rebia dos de simultanis. Dos mastegots lliurats simultàniament perquè et llevis i no fotis més el mandra — allò era una mena d’innecessària emfatització que m’ultrava. Em lleví doncs repapiejant i maleint-los. Allò altre que no m’esperava és que brutalment m’arrenquessin del llit, m’arrosseguessin per terra i em lliguessin tot seguit a un dels tòtems de fora.

Ara me’n recordava. M’havia perdut en somnis...

Avui era el matí on em sacrificaven a llur déu dels collons. Els deia que era ateu, mes pretenien no entendre’m. El meu llenguatge ‘provincià’ els ofenia i els omplia d’ira, i al capdavall, tantost no me n’adonava, ja no deia re més. Callar i rumiar-les, com un garneu.

Com eixiria viu de l’eriçada situació. No pas pregant, és clar. A qui ho fotria...? Als arbitraris daus del mal temps?

I tanmateix, oidà, com si diguéssim providencialment, la rugent torrentada desclavava el tòtem, i se l’enduia avall-avall, fins al riu bullent i extra cabalós — i del riu excessivament cabalós, de faisó tan salvatge que àdhuc els caimans acollonits guanyaven terra ferma, aní a parar a l’oceà tornassolat i calm, encar amarrat al tòtem salvador.

La meua actitud davant el vell sistema nupcial sempre havia estada hesitant. Trobava una mica dur de deglutir una vida possiblement dura en comú que podria durar qui-sap-lo. Per això feia esforços per a deslligar-me de la dona. El divorci d’on jo vinc és permès, noia; així que passi-ho bé...

Car abruptament, entre les desferres d’un naufraig a tocar del roquissar d’una assolellada costa, hi trobava un ferro esmolat que formava part de l’estructura de les costures del buc, i bo i fregant-hi-fregant-hi, la soga s’esfilagarsava i es migpartia.

No pas que haguéssim cardat molla, amb la ‘dona’. Era lligat d’esquena.

Ara, qui sap si... Si m’haguessin lligat davant part davant amb el tòtem — i el tòtem era ‘tòtema’ — qui sap si a hores hauria un fill monstruós i mig de fusta... Qui sap. Les vicissituds de la vida depenen de tants de petits detalls, oi...? Les sinapsis se’t disparen quan hi consires. Tot és tan fràgil! Els curtcircuits tan abundants!

(...)

10. (L’enemic.)

Ens ho fèiem a parells o escarsers...

Qui es guanyaria aquella barrejada munió d’immundícia. Érem llavors no gaire diferents de tothom, dos xarons titelles bellugats per la frisança vers l’adquisició. Els nostres heroics tentacles dedicats a l’apropiació de poder, i doncs de calers, se’ns estireganyaven tots sols, i ens creixien tan bestialment que tombaven les cantonades abans no ho fessin nostres peus i cames.

En les nostres expedicions als dipòsits d’escombraries de tot el món conegut, ens trobàrem una vegada un entomòleg descobridor d’un nou esparverador insecte, posseïdor de dos esplèndids pebrots com els dels braus. Ens fèiem creus de com podia volar amb aquell pes que li penjava a la carranxa.

Era una bestiola que entre tantes de propietats i possessions, o repugnants brutícies i pol·lucions, s’havia metamorfosat en monstre magnífic. Temíem que ens fiblés. Ens deia l’entomòleg, no feia gaire fiblat pel seu sensacional descobriment, abans de perir escandalosament gangrenat i fet malbé, que el fibló, i doncs la fiblada, del diminut monstre alat amb dos enormes pebrots de brau era letal de necessitat.

Per a anar més de pressa en la nostra fugida, pensàrem seriosament desembarassar-nos doncs del llast del posseir, com el massa collonut insecte hauria fet bé de desprendre’s del llast de les dues turmes, i aleshores s’enlairaria com globus meravellós, car allò que feia ara era de vol gallinaci de gallina severament eixalada.

Ho férem sense recances i allò ens guarí, i ens guarí del tot. Abandonàrem tota mena d’avariciosa percaça d’objectes i diners que no servien per a re, i, havent sobreviscut, ens rabejàvem vivint com artistes sense ni un ral, fruint collonudament de l’aire de la muntanya, i la pluja del bosc, i els bolets i els avajons, i les ombres nemoroses quan el Solell picava més fort.

No hi ha re més carregós que d’anar carregat. Carregat de carns, de geps, d’ous, i amb un peret de baix massa gros... , i de botons de plom, d’infants..., i de béns que aviat es tornen mals, i de misèries, vanitats, joiells, i de bones intencions, de greuges a revenjar, de re bo ni dolent... En fi, no et vols carregat (ni encarregat) de re. Pèrdua d’estona, i d’energia. Au, carallot, prou pots, ara ja ho saps.

La goludam dels goluts és com cap locomotriu desenfrenada que tot ho fot de creus. On ells manen, la societat se’n va ràpidament en orris.

Ens dèiem que com “tothom és creu millor que tothom altri”, així nosaltres érem millors que no ningú.

Tret que no érem competitius. No ens podíem pas creure que fóssim millors que ningú altre.

En tot cas, la realitat és que tothom és pitjor que tothom altri.

Ens en recordàvem de com havíem estats pujats per mares qui tot ho temien (amb raó, hostilitzades per una societat maligna i contrària), i tanmateix, amb quina sincera ganyota d’impotència, no deien a les altres dones, tot fent-nos pessigolles al meliquet, “És un xiquet molt poner, cavà que sí? Té poponeta de tot, dels llamps i els mosquits, de les nuvolades negres i els vents huracanats, dels atacs de cor i els mals de queixals...”

Món d’idiotes competidors. Mentre que nosaltres (qui com tothom altri som ‘especials’) només hem competit de debò amb els nostres cossos. Totes nostres glorioses victòries han estades contra ells, els únics enemics que teníem de debò. Els matins on reeixíem de cagar sense perdre l’oremus tot fent forces, quines victòries consagrades! Els mals de queixals que enduràvem fins que es donaven per vençuts i cessaven, igual!

És clar que alhora hem patides, i de continu, molt vergonyoses desfetes, les nàusees, les migranyes, els atacs als ronyons, els esvaïments...

I és clar que patirem la desconfita darrera, definitiva, la de la nostra extinció.

Sempre perdem contra aqueix maleït invent, el cos.

(...)

11. (Que no et diguin que no ets útil per a re.)

Et tancaven en cambra mortuòria, negra, fosca, closa, pudint molt fort a romàtic, i esllavissades incontinents de tremolins et solcaven l’espinada. T’imaginaves mort d’inanició, d’asfíxia i de foscor, i de mai no ésser trobat ton cos fet mòmia repugnant.

Enfarfecs de roba t’enfarfegaven, i nu et tenies, tot i el fred. La pestilent vermina s’aferrissava amb els vestits, la senties rosegant-ne els teixits amb un estrany entusiasme.

Què farien en acabat? Se’t llençaven potser damunt, tots plegats, acordats, de tal faisó que no els podies tots alhora esclafar a la pell esdevinguda escorça de tell? I si destil·laves pels porus verí d’odi envers tot atacant? Car te’n recordaves que el tell era molt efectivament defensiu contra sos enemics.

I llavors algú entrà, qualque misàntrop amb una lot encesa a tot estrop que t’enlluernava. Era de sobte com si t’havien trasplantat directament al Sol. La pell et cremava.

L’home, armat amb una armadura de ferro, qui podries haver confós per un robot metàl·lic, t’empeltà amb quelcom que et foradava. Cresqueres fulles, unes fulles que et semblaven, en tocar-les, busques d’un rellotge de cloquer de catedral antiga. El teu cor feia tic-tac amb el mateix ritme del rellotge de dalt de tot. El temps et passava part damunt sense lleixar traça...

Esdevenies, es veu, despertador. I si gosaves dir re, tothom, endormiscats, et llençaven, irats, per la finestra. Reboties entre llambordes fins que, per cap embornal, anaves a parar a una claveguera que se t’enduia, rabent, a cap vast dipòsit on transformaven les merdes en pinso tant per a aviram com per a porcades. Aviat esdevindries fastigosa carn que engreixaria encar pus els feixucs i grassos capitosts del món.

Per què altre serviries, company?

(...)

12. (“...i xiula al llit, no té el seny complit.”)

Senties un formigueig al clatell. Sabies que algú darrere teu et fitava, extraordinàriament pacient. Et tombares i el monopolista no era enlloc. Es devia haver amagat, impressionat pel teu sobtat moviment. Un moviment de rat qui es creu que tothom li té ficat el dit a l’ull. El monopolista, com tu l’en deies, era qui monopolitzava tots els esguards que et rataven pertot al llarg de feia un fotimer de mesos. No l’havies vist mai en carn i ossos. Com si fos un espectre, no assolires de guipar-lo sinó a la fosca nit, quan et semblava que portava, típicament, un vel o llençol a tall de toga, que el corrent d’aire bellugava amb més o menys intensitat. Tret que quan encenies el llum, ja havia pirat. Molta de mònita, ell, silent i exiliat en un àtom d’instant. Qui sap on raïa, si al carrer o al pis de dalt, si a la cuina o al terrat. Qui sap si s’envolava com falena. Una falena d’aquelles amb la calavera estergida a les ales.

Crec que t’estimaries més que genuïnament se’t declarés d’una vegada; car què et deu voler...? Amar? Assassinar? Ocupar? Tastar l’ànima i potser fotre-hi un bon mos...?

Qui sap si és massa lleig i se’n dona vergonyeta. No es vol ensenyar, no fos cas que m’esfereís, i acabés, pobre, encar més elegíac que no és, car prou que alhora que em sembla veure’l, al més fosc de la nit, les orelles em detecten petits gemecs, semblants al del gos ploraner, o com els grinyols del penell que el vent inquieta.

I qui et diu, però, que al capdavall el monopolista sigui mascle; potser és femella, tímida i molt sensitiva, àdhuc virginal, i tot això fora com qui diu una mica més lògic — una espiritual dimoniessa tocant-te el voraviu... No t’ha passat mai? A mi tampoc.

Érets encar al llit, i hi xiulaves com el vent, i, inspirat, havies pensat: “I si fos, el meu enamorat, un d’aquells dimonis colgats durant eons per milers de tones de rude terra, qui, tot d’una, un matí tenebrós de forta tempesta, en el seu aspecte més fantasmal, emergeix de cap abrupte cràter tot banyat en lava, i, sense més formalitats, volgués, petés qui petés, endur-se’m al bell mig d’un preciós reialme infernal, on hi fot de príncep, un príncep principal, d’allò més bell i galant, assegudet i fent bondat al seu tron (o a la seua trona?) de brases i ferros roents, i sota els espectaculars flabells de flames amb les quals els eunucs li fem de bo...?”

I crec, punyeteret, que només pensant-hi, ja trempaves. Li feies de vassall, de fàmul, d’esclau, i guipaves, al trenc d’horitzó, dues diablesses qui amb forques burxaven pallers...

Et deia el príncep: “No en facis cas. Na Níobe de les Lobèlies i na Galatea de les Calathees, dues de mes filles, qui s’han tornades d’allò tan horrorós que en diuen ‘feministes’, i paren compte que als pallers que cremarem, no hi haguéssim amagades bruixes... Saps què? Tens permís per a arramassar-les i fer-te-les teues; seran l’inici del teu nombrós harem; ja ho sé que no et servirà de re, un harem; però per a dissimular, home, així la teua excel·lent condició d’eunuc no serà coneguda tan generalment com ara.”

Fou llavors que te’n recordares que t’havies tornat a ensopir, i que, durant el darrer somni, l’enigmàtic visitant nocturn s’havia tornat d’allò pus benvolent i àdhuc et tocava dolçament al piano l’evocatiu ‘Nocturn’ d’en Borodín.

(Allò de l’infern resultava que pse, que no era doncs tampoc tan terrible. No pas pitjor que on ja merdes som.)

(...)

13. (Vers els verms al darrer, definitiu, i ben merescut, trau.)

I llavors quina pau...!

Sàpigues que les senyoretes atenyíem el teu fèretre tot esbufegant; havíem corregudes un deunhidò; les de més ens n’havíem assabentades feia poc; encar ara no ens podíem del tot creure que l’havies espitxada. La teua Timoclea era la qui sanglotava més fort. Totes sanglotàvem, mes sense fúmer-hi tanta de sorollada, sense tanta afecció, ni (diguem-ne) aflicció.

Qui sap fins a quin punt aquella aflicció de la Timo era autèntica, car totes, qui més qui menys, ens en fotíem a més no púguer, de tu, i ara que érets mort amb més raó. Hi anàvem que et colguessin, que sebollissin ben sebollit, no pas altre que per a l’entreteniment, un diumenge buit, i per si de cas ens donaven els teus re de bo per a berenar.

Pel que fa al fèretre, negre i lluent com si fos de banús, tot i que evidentment no n’era pas, xagrinat com fusta a bon preu, i pintada i envernissada part damunt, car no pas que volguessin aitampoc els familiars llençar la casa per la finestra, hi vèiem ballar, com si fossin barrufets, o com se’n diu, follets, les teues animetes innombrables... Animetes dures de raure, com ara de roure, gens friables. Durables. Una eternitat. Ara, avui, tot i ballant, car són inquietes i no descansen mai, com els pensaments al cap d’algú fornit amb un cervell mitjà, les animetes ballarines, doncs, amb visatges agònics, com els dels atletes vençuts, o els gladiadors ferits de mort...

Ens havien dit a catecisme que allò de l’ànima era una carallotada. Que és clar que cada instant de la vida d’hom enceta la trajectòria immortal d’una novella animeta. Minúscula, això sí. Gairebé microscòpica. Per això ens en caben tantes. Semblants a les puputs; això sí, ben saginades, amb aquell ventallet tan bufó al suc, o a la coroneta. On...? Part d’allà damunt, tant se val.

I aquest ensenyament, al contrari d’aqueixa creença, el trobàvem molt millor — una teoria de la immortalitat absolutament lògica. Animetes a betzef. Cascú segon sos components. Car això de l’individu és una altra enganyifa que ningú no amb dos dits de seny no es capaç d’ingerir. Tothom és legió — legió de microbis... Ca? Cavà que sí? Que no? I tant, home, i tant. Som-hi. Fóssim-hi. Anem-hi. Quin seguici més escarit, no diguis, tu! Misèries.

Qualcuns parlàvem en veu alta de tu. Colla de falsaris, de mentiders. Eufemismes i fal·làcies a balquena. Falòrnies. No te’n creguessis pas cap!

“L’Eggnog era un patrici, un senyoràs, i les senyores, com li anaven darrere! I de jove es veu que havia estat un campió de pronòstic, vull dir, de solemnitat, i de no sé pas què, de tot, de mil especialitats, i en totes excel·lint-ne, eh? Un atleta dels d’abans, de veritat, clàssic, llorejat... Homèric, heroic, cesari, sense potingues, triomfal. I intel·lectualment, una eminència, deien els més entesos experts que ell es mereixia... Dotze o tretze Nobels pel cap baix... I tant. Segur. Ens mancarà. L’enyorarem. El plorarem segles i segles... Quin model! Quin ideal, no n’haurà mai més cap altre. Sensacional! Un figurí. I ballarí, ballarí, li donava un rampeu a l’Astaire i tot. Vols dir? Creu-t’ho, d’aquell adonis t’ho podries creure tot, tret que ho portava amagat...”

—Buf, filla, encara no arribem...?

—Si no parlessis tant, no et cansaries pas tampoc tant.

Com si anéssim de dret que ens escorxessin a l’escorxador, fèiem el paper histriònic, molieresc, del qui va de dol, i ara, rient tanmateix part dessota el nas, en veu baixa, és on dèiem les veritats.

A part la Timo, ningú de naltres t’havia conegut. Passaves pel carrer i semblaves un pansit, un favot insuls. I malgirbat, i adust. Un altre sòpit borinot...

Cap jup i arronsant-se per les parets, ignorant la més elemental educació ni cerimònia. Vull dir, urbanitat. Un capteniment execrable. I pusil·lànime, se li veu d’una hora lluny, oi que sí...?

La seua vulnerabilitat exposada a la vista de tothom, com si li esclatés a la melsa i se li expandís i se li estengués — com ara un revestiment oliós, per tot el cos enrampat.

I vergonyós, ja ho heu dit. Pueril, anava a dir, simiesc, amb capricis. Maniàtic, viciós. Un mec tot orc.

Com si tingués por que tants de vicis amagats no li sortissin de sobte a la cara, car... Qui sap si... Davall la fada façana, males intencions rai...

Fins ací allò que de debò sabíem de tu. Tot això i no re, tot u. Cap interès per a conèixer’t. Sobretot que érets un pobre no ningú. Sense calers, ja m’entens. Qui s’hi interessava...?

—Per què no enraonem d’altre... El tema se’m fa pesat.

—Sabeu aquell on el protagonista ‘se la trau i l’enforna al trau’...?

—A quin trau? I què hi enforna? No pas la cigala...! La cigala de l’arròs de peix? (N’hi ha que en sou, de malpensades.)

—Gairebé, gairebé. Gairebé l’endevines! Diguem-ne la gamba; calla, o potser l’escamarlà, no em féssiu gaire cas; jo no hi era; m’ho contaven.

—És clar, era un sopar de celebració. Qui t’hi voldria...?

—Pocavergonya! Comentari no gens elegant...

—Se l’enfornava boca avall, en acabat de paladejar-la amb una certa unció...

—Entesos. Dolent. L’acudit no fa cap gràcia....

—Bé riem, però! I a un funeral.

—A un funeral. Això encara fa riure més.

—Xst, ens sentiran! Feu un esforç titànic...

— Titanesc... titolesc...

—De no riure tan fort...

—Enfornava al trau una tita gamba, una titoneta titola...

—Xst! Ens trauran!

—Serem nosaltres, qui acabarem al trau.

—És perquè els funerals fan riure.

—Alça!

—Massa ridículs. Carcasses idònies, vull dir, idònies per a afalagar i ultratjar, alternativament. I mentrestant, què fas? Escauges, pensiva, alçades distants, remotes, on altíssims cloquers amb rodons cronòmetres com llunes plenes, no rauen, i hesitant n’escandalles llavors la possible significació de la cridòria esmeperduda que sovint els monstruosos cucuts, o ja les més lletges gàrgoles, qui li brollen del bell mig, quan les hores atziagues no sonen, emeten. Són sorolls adés claferts d’amargor, adés de rares banals esperancetes, que sempre et lleixaran tanmateix el dubte de quan et tocarà passar pel mateix repulsiu adreçador.

—Fosca!

(...)

14. (Vers els verms, bis.)

—Nenes, ara que parlem del que parlem, sabeu que la meua padrina, qui era una dona amb una paciència d’elefant, i, amb això, el seu cos una mena de cornac qui zelosament s’obligava a fer les tasques més feixugues, també era somnàmbula, la pobrissona, i s’havia morta, i era tanmateix una morta somnàmbula, i tot i força feta malbé, car ja feia estona, sis o set setmanes, que era cadàver, ella o la seua ànima lleugera, sense culpabilitats ni recances, car sempre era àlibi, enjondre, és a dir, lluny de tota dolenteria al món, car per començar no sabia de llegir ni es creia mai les estúpides notícies que es referien als maleïts bel·licosos polítics de merda, tornava, aquella altra nit tot fosca al seu clot al cementiri, i li deien, veus estrangeres, “Ocupat, ocupat”, i no l’hi volien de cap manera, i romania petrificada, fora del clot, com una d’aquelles xarones estàtues dels cementiris, i tot d’una fou emblada per homes del sac; eren sinistres nictitants anatomistes i d’altres escurabudells i llepaestronts, i se l’enduien, com si fos carcassa indolent, a lloc inhospitalari, i l’hi trossejaren, amb eines ben galibades i esmolades, i tot era pedretes blanques i negres part de terra, i aquella grava els criminals cirurgians no sabien pas què codonys fer-ne; la meua padrina em deia, “Crec que em volien embalsamar, i no hi reeixien gens; allò meu al capdavall era una emplastre. Em llençaven a llurs escombraries especials — les escombraries mèdiques, on tota monstruositat d’error iàtrica és prou lícita o legal per a ésser acceptable”, i la meua padrina, amb el seu elefant ben carregat, resolgué de replegar-les d’estranquis i endur-se-les (les pedretes blanques i negres ensacades) a colgar-les, com si fossin el seu propi cadàver. Un cadàver qui al més trist hivern, hom enforna a un dels innombrables conys de la molt femella terra, i on es regenerarà en gloriós arbre a la primavera...

(...)

15. (Quan tot toca a la fi.)

Amb la recalcitrant tenacitat d’algues i líquens, ets un addicte al solipsisme. Centaure anàrquic o minotaure punxegut, home estrany i singular, albires la deterioració embalada del paisatge, i filustres els incompetents llepaculs qui pul·lulen per arreu al voltant dels elegants luxosos temeraris qui s’ho juguen tot (inclosa la inútil vida) a una sola carta presa a l’atzar — és clar, amb els previsibles resultats d’un altre caos, un desastrós daltabaix afegit a l’ocàs definitiu que s’atansa, i t’aixoplugues al teu món, un món que no és pas el que clisses, no pas concebut per tu, ans per sapastres sense traça, i que doncs no et toca, o no t’hauria de tocar, tot i que sents que crema, et crema la cotna, com restes de radioactivitat duta per un vent advers.

De continu, mandrós, amb prosopopeia, pas a pas, sense presses, vas fent, i, com les bones garses, tot allò que et trobes per xiripa, a la butxaca. Si va bé més tard, millor. Si doncs no, tant se val, ja ho llençarem. Si és edul, al pap. Si no és gens bo per a menjar, d’alibilitat zero, fora! I així, som-hi, apa, amb tranquil·litat i ‘no em maregis amb mandangues’.

Tret que un d’aqueixos dies, per xiripa, vagant, o a qualsevol xibiu, et trobarà la Mort qui, com tu, sempre roda perduda pertot arreu, i au, al pot, tu també embutxacat per la butxaca totpoderosa de no re.

El teu ridícul, tan incoherent ni incomprensible, món — món massa perbullit, fet d’idiotes i d’idiotades — puf!

Amb al teua extinció, i la de teu món tan carrincló i sense cap ni peus, a la fi la bona sort els toca llavors a tots els fins ara dissortats, i ara, sortosos doncs, sobtadament desintegrats integrants de tota mena d’incòngrua ni fantasiosa mena, els quals es devien pensar d’ésser-hi i patir-hi — sense de fet no ésser-hi gens, altre que al teu molt ruquet poca-substància grumoll de... Del que sigui... Tot en tot, sapastrada de matèria solipsista... Feta al capdavall, com dic, de qui sap doncs quina polsegosa i fastigosa substància...

Cal tindre galtes per fer un món així, home, on vas a parar! No tens perdó, tret que qui t’administrarà el càstig. Car no veig pas enlloc que siguis tan masoquista per a inventar-te per a tu càstigs que no siguin de riure. Sempre ens has semblat un poca-vergonya. Un meuca sense principis. Perdut pel món, i perdent-hi l’estona. Caient i malauradament després encar llevant-te, per a continuar la puta farsa. Au bah! Au bah, noi. Potser que ja n’hi ha prou...

(...)

16. (Hienes, atavismes, i sense bones solucions.)

Els conys són objectes fets d’un estrany llevat que irremissiblement fa llevar les carns.

Es veu que servem al cos certes cèl·lules rebels i d’allò pus impúdiques que no s’estan de re, ni que sigui en detriment de les veïnes. Cap mena de respecte per a llur proïsme.

Els nadons — la naixença és si fa no fot heroica; ara, les seqüències són paròdiques. Més o menys adult, o si més no grandet, hom aixeca el nas i tasta l’èter i s’hi enxampa, s’hi obsedeix, l’idolatra... Icona, tòtem, fetitxe, trofeu... S’hi fumbria sacrificar, si mai calgués...

I qui diu ‘èter’, és clar que diu qualsevol altra babarota... Amor, devoció, religiositat, fe, folla admiració... Hom pren qualsevol rucada per miracle, i l’en fa quelcom de tangible, i l’ídol resultant el col, l’adora, se n’ofereix, li lliura l’ànima... Amb entusiasme, paroxisme passional, esglai, enlluernament... Llur ésser incorporat al del ninot pintat (‘la sagrada imatge’) investit amb una absurda autoritat..

Passions irrisòries. Quin ensopiment. La plebs sencera hi passem. Així emmotllats d’origen. No hi ha res a fer-hi. Condemnats.

Colla de desequilibrats. Per què donen cap importància a tot allò que no en té gens? Misteris de la vida. La vida és un misteri, posat que de debò existeixi.

Car en aquest cas tots els animals, petits i grossos, amb allò que en diuen ‘consciència’ i sense, habitem un reialme asimètric o altre, fet

d’avials i més recents, sempre salvatges i atàvics, rudiments — rudiments hereus d’estratosfèriques col·lisions espontànies.

Graponers, goluts, i maldestres, i amb eriçades esquenes de hienes, la melassa que els reis repulsius d’aqueixos espatllats reialmes xarrupaven per esmorzar qualsevol matí al món, la bavejaven, càustica melassa, llavors damunt els sacres papers d’abans, i així n’esborraven el text — el text de mant de document que, en escriure’l, hom considerava, erròniament, important. La prova que no n’era gens és que s’esborrava com si re per la desmanegada boca d’un brut coronat qualsevol. I de conseqüència, ni bona ni dolenta, cap. Tot s’hi val.

Centúries d’un univers que hom pensava, carallotament, fet de mecanismes d’allò més ben galgats: I ara la sana desil·lusió: Res no és bo: Res no quadra mica: Tot falòrnia: Hienes al cel qui ens rosten la carronya...

Cada vegada que descobries re, el destarotament general s’incrementava — llei de rigor, inexorable.

Plega’t de braços i sent ploure. No vulguis saber més que no saps. Mai no sabràs sinó mentides — façanes, aparences, elusives emanacions de vísceres fementides.

La gelosia, noi, t’ompl de despit. Enfellonit, agafes el cony del principi, i el masegues de mala manera. La propietària de l’estrany objecte se t’hi torna, bona puntaire. “Criminal assassí lladre!” Desava un ganivet sota el coixí. Et punxa com coixinet d’agulles. Rages ràbia per mil foradets. Una ràbia i un despit que fot tot de boïgues als llençols, flassades i coixineres. Tothom s’atura, enrampat, quasi electrocutat. Per intercessió de quina oculta divinitat, les boïgues escriuen un text — enigmàtic missatge de les monstruositats del més enllà. Llurs reminiescències, emocions... Què hi diuen? Què hi diuen...? No hi diuen re. Són tots morts. I a tots ops, si mai diguessin re, dirien que tu també n’ets. N’ets i aparentment no ho saps. Innocent, ignorant. Massa poc.

Els bordells són poc de fiar. Hi ha dins espècimens rebecs, que llur objecte preciós tracten com un altre ídol diví. Prou els proporciona els possibles, amb els quals poder més tard menjar. Amb el menjar no s’hi juga. Ara ho has après?

Torna a la font, amb una llesca de pa i l’arengada. No pensis mai més en conys. Nocives intromissions. Objecte tabú. Les senyoretes són unes bruixes tan podrides! Te’n foten tantes! I tu què...? T’encaterines i llavors què vols...? Et foten putades rai. Natural. Pobret de tu. Com patiràs!

No hi ha més remei, em dius, no me’n puc desavesar. Potser si mai arribava a vell...

A vell, a vell, volem arribar a vell! Com més serem, més rucs hi hauran.

Ara m’ho dius. Irremeiables, sí; sí.

(...)

17. (Tota credulitat és excremental, si no letal.)

Avials imatges de terribles greuges abstractes, de les quals l’entera nissaga humana vagament se’n recorda, et corsequen el magí — són imatges d’un cos traït d’ençà del començament, i fins a la fi. Les malalties sempre a l’aguait, amb urpes, ugons, ullals, fiblons, entecs... A frec d’introduir-se-t’hi, i llavors corrompre’t part de dins fins a l’esclat absolut dels components.

De jove servaves les vàlues del bohemi, i anaves, amb prou pistrincs, a veure senyoretes. La qui, un cop aparentment benaurat, triares de casualitat es deia Cal·lista (ço és, la Millor). L’impacte de la seua presència et duia tèbies onades d’afecció irreprimible. Fenomen il·lustratiu: Tothom altri, al seu costat, perdia pes. Eren com ara ninots amb grotesques caretes i aclucalls; només hi guipaven malament i de cua d’ull, i només hi sentien a cau d'orella i doncs atroçment, i tot això encara gràcies.

Titelles sense suc, irrellevants, com nenets babaus i ja uniformats, bo i fent rodar sòpitament i balba el cèrcol al voltant de l’estany poblat de milers de mústics mosquits.

Se t’endugué aquell capvespre la Cal·lista al camp, i se t’estengué a terra, això sí, damunt el teu abric, contra la humitat, i se’t ficà damunt perquè l’escalfessis, i més tard t’hi ensopires, i, és clar, de sobte esdevingueres conscient que no sabies on érets. Perplexitat. Esfereïment.

Clapant a l’estiribel, i enmig de la nit sense lluna, on no hi ha interruptors per a encendre cap llum, el més provecte i avesat a viure a la intempèrie es troba perdut, i així és com et trobaves, nu i enfredorit, i enmig d’enlloc. Potser amb llops per companyia qui s’aprestaven a cruspir-se’t de viu en viu. I el maleït matí que no arribaria mai...

Parlant de llops, algú, tot d’una, t’embolicava amb el teu abric de pell de xai. Uf, era la bona Cal·lista! Te’n feies creus, i t’explicava que la seua vista era com la de les moixes — s’hi veia en la foscor, i llavors, en efecte, els seus ulls fulgurants, és clar, refulgiren. Cap necessitat, doncs, de lot ni llàntia.

—M’aixecava per a anar a pixar, i torno i ja no hi ets. On érets?

—No ho sé. Enlloc. Em pensava traspassat — de viu a mort en un segon, saps?

—Carallot! Ningú no es mor, amb mi. Prohibit!

—Prohibit, d’acord; no ho faré més.

—Veure’m si serà veritat... Veig que ens entendrem. ‘Nem!

—On?

—A casa.

—A casa? Quina casa?

—La nostra.

Casa ‘vostra’ era un piset on semblaven dormir-hi un regiment de gent. Tantost entrar, no et féu gaire gràcia la rajoleta amb la pagana inscripció de: “The family that fucks together, stays together.”

Ja et veies doncs amb tots aquells bordegassos qui roncaven com morses fent cua per a donar-te pel ses. No sabies com posar-t’hi ni on. Llucaves la porta amb deler. Tantost la noia no tombaria cua, pretenies d’arrencar la porta i tocar pirandó, escales avall, quatre per quatre esglaons a l’encop.

—No tinguis por; són tots eunucs, i afàl·lics. Antics clients meus. Qui ara treballen per a la família.

Te’n recordes que ja t’hi veies, un esclau més? Et declarares vidu a lloc. Sota l’abric, havies trobat un embut a la cuina, i te n’armares la tita i els ouets. (La novella llei de l’embut hauria de marcar fins a quin punt cascú té prou de punt d’honor de defensar-se la marrera.) Demanares on era el canfelip, perquè havies de fer-hi qualque obscura necessitat, i per comptes t’escapolires per l’estreta finestreta, i llavors relliscant per les canaleres, no pas sense un gran treball que et prengué fins a la matinada, on tot hi que et veien per les finestres, i cridaven al lladre, reeixires de salvar la pell, no pas però la del teu abric, que romangué penjat al penjador de l’entrada de llur cau de malfactors.

Mai més no t’atansares als lupanars, ni et perderes de nits per cap bosc sospitós.

Lliçoneta apresa.

(...)

18. (Petit episodi heroic.)

Baladrejaves a trenc d’abís, pretenent que de por no gaire, per a no dir no gens; argumentaves que tothom prou estem condemnats, tard o d’hora, a caure-hi avall, eternament, i que doncs, si ja n’estem pròpiament assabentats, on fora la por? Morir per morir, tant se val com ni quan. Atès que cal morir, quan hom se n’adona que cal fer-ho, car prou ens toca, hom apitra i es diu doncs apa, prou patir, i fa el cor fort (ni que es mori d’un cor ferit i fluix, insuficient per a l’àrdua tasca del bombatge sanguini), i a les últimes doncs, i doncs re, es mor, si fa no fot estoic, tan estoic, en tot cas, com pot. És massa ridícul de fotre el ridícul a l’hora de morir. Entre poc i massa. No n’hi ha pas per a tant. Si hi hem de passar, hi passem, i no passa re. Tot, part de fora, continuaria igual, tant si hi érem, com si hi manquem, com ara. Cap diferència ni una. Una altra insignificant absència, com tantes n’hi ha al mateix jorn, i com cada jorn del món, sense atur.

I fou llavors que, a frec del cràter, el monstre verd-soldat no aparegué. Era lleig com ell sol. Semblava el teu bessó, de mala color. Una color de vòmit. Potser tornava marejat d’haver estat enterrat abís avall durant qui-sap-les centúries.

Amb sornegueria el saludares. Li digueres tants d’anys que no ens vèiem, germà interestel·lar. Els altres no sabíem pas que tinguessis un germà bessó a l’infern. Vull dir, l’infern autèntic que deu raure al forn roent del centre de l’esfèrula (o de l’univers mateix?). En tot cas, pujava ben cuit, el pobre.

Fa el monstre, en un català trencat de llengua cremada: —Hi vaig caure... (O m’hi empenyeren... I no esguard ningú quan ho dic...) Fa un fotimer d’anys.

Fou llavors, aquesta vegada, on tothom et veiérem enrogir. I ens demanàvem: Quin dels dos era el bessó dolent, posat que n’hi hagués cap de més dolent que no l’altre...? El bessó conegut, bon amic, força miquetes, i carregós, vull dir, argumentatiu...? O l’altre, el novell, aquell qui semblava ressuscitat de cap pou estret i quilomètric...?

Espontàniament, l’horitzó semblà pondre un ou, i de l’ou espellit eixir-ne un cavaller servent, elegant ell damunt el seu blanc destrer a tot galop, i amb la seua llença de lliça ben endreçada, i en posició d’atac, i ens fou donat aleshores de testimoniar com el cavaller burxava el drac i el tornava a enfonyar cràter avall, que hi romangués unes quantes de centurietes més, fins que si més no tots els vius fóssim morts, i no ens calgués veure’n la lletjor i ensumar-ne la pudor cap altra volta.

Tu, com la tímida i poca-vergonya donzella qui el cavaller hauria d’haver salvada, fent una veueta de fada verge, i aviant ganyotes i postures d’extremat marieta culà, el regraciares preciosament, i ara fou ell qui envermellí de valent...

Se n’anà tot acollonit, sense haver dit re, i els qui romanguérem a l’expectativa de què altre, ens fotérem a riure grassament. El cavaller empegueït s’empegueí encar pus, i l’anècdota es clogué quan àdhuc el cavall se n’avergonyí, d’un cavaller seu tan cagat, i engegà un mal singlot i el llençà daltabaix.

La pols color de curri, o millor de polsim de cúrcuma, se’ls empassava sencers, i aviava un rotet en forma de nuvolet radioactiu. Tots ens aixoplugàvem rere el parapet rocallós de l’abrupte cercle que era el cràter del bon volcà, confiant és clar que no li vingués a ell de cop-sobte tampoc cap rot, ni fes llengotes amb mantes llengües de foc. Els existents sempre en perill d’accident mortal, tothom ho sap.

Així que, com dèiem al començament de l’episodi, morir morirem; l’única qüestió és quan ni com. I car l’important és el fet de la mort, la resta és acadèmic, és a dir, que tant se val, i que discutir-ne els plus i els contres és perdre-hi l’estoneta, durant la qual podríem fer allò que ens entreté, ens educa i ens diverteix... Ço és, allò que és bo.

(...)

19. (Fotent el buda, per què no?)

Hi ha al cel un estel que periòdicament trontolla i se sondrolla de mala manera, i aleshores esclata en mil bocins, i ningú no sap per què. Hom especula, humilment, que, bagassa sàfica, l’estel (femella, doncs) assaja cada vegada de parir (sense mascle!) qualque altre feble toia de planeta casolà o esfèrula llunàtica que l’orbités, car pensava probablement que, sense prou prole, la vida de l’estel és massa fada i ensopida. Però potser no sap encar que tota vida n’és. I que per molta de prole qui l’acompanyi ni constel·li, l’avorriment i el fastig són evidentment inevitables.

Pietat molt llagrimosa, apoteòtic sentiment de companyia, dels diferents estels més propers de la mateixa galàxia, l’agressiu envit progenitor de l’estel amb el sexe equivocat que el portava a la múltiple desconfita, els feia (erròniament compassius, com dic) voler traspassar-li satèl·lits sobrers perquè els adoptés amb totes les de la llei del babau firmament.

Mentrestant, els de ‘baix’, amb telescopis, presenciàvem temorosos com tot aquell merder calamitós ominosament anunciava la fi de l’univers.

Tu fores un dels qui s’esvalotaren més tràgicament. Foties pixar de riure. Histèricament histriònic.

En tota tria (si fa no fa lliure), sempre tries, sigui objecte o subjecte, l’opció menys volguda per tothom altri. Prou serà sempre el millor, sabent com sabem qui és el gust del pobre poble ras — és a dir, de mediocre a detestable. És com la gent que per arreu hom vota (en eleccions de tota manera tostemps trucades d’una faisó o altra). El més brètol de l’elenc, amb dites bastes i tavernàries.

Per això, quan te n’adonares que tothom al teu voltant, parcialment en imitació teua i tot, s’esfereïen esbojarradament, pensares que triaves malament, i que per comptes d’acollonir-se completament, calia admirar el celestial espectacle, a tall d’un altre viu buda, tranquil·lament assegut damunt cap pedra fresqueta i plana dalt el turó pelat i amb les vistes més altes i clares...

Aviat una munió de femelles de tota índole (senyores, truges i sílfides) se t’atansaven a admirar-te. N’hi havia qui, com als cantants d’antany, se’t treien davant les calces més o menys flairoses i te les llençaven que t’espeteguessin de ple al vult. T’havies de treure del damunt calces i calces de totes mides, colors i textures, com si fossin vespes i rantells. Tanta de flaire de merdeta, i sobretot de bon cony, et feu oblidar llavors la por que ve del cel pèrfid i malparit.

Et digueres, amb raó, a la merda tot estel ni constel·lació, ni desordre cacofònic universal.

Tries, i fas ben fet, la Terra i la plebs, i les musiques i els teatrets més vulgars. Car és així com l’angoixa s’escampa i es fon com la mala boira, estesa i compartida amb tots els altres condemnats, qui, perquè volen mestrejar-la (l’angoixa del viure en perill continu) la condemnen a llur torn a haver de sobrar capes i capes de molt urgent entreteniment.

Dalt el turonet, el goig en el qual se’t veia que et rabejaves, aixecava enveges, i patia per tu. Que cap envejós no et fotés la guitza i n’acabessis nafrat de mala manera.

Amb dos o tres altres amics, et vam rescatar de tant de cony ofert. Massa de cony, com tota cosa que masseja, és dolent per a la salut, sobretot la psíquica. I ja saps que, de salut psíquica, ni tu ni jo, ni probablement ningú al món amb dos dits de seny, no gaire. No gaire, no. La prova, només cal obrir els ulls i guaitar com tothom no ens captenim.

(...)

20. (Hom hi addueix i conjectura quelcom o altre.)

Sucumbeixes, esvaït, a la visió d’un altre esparverador dallonses colcant un núvol de poc pes que va de bòlit volant pel cel, i entres a la cafeteria, i et prens un plat de pastissets ben ensucrats. La raó, el seny, et torna de seguida. El cervell pren son nodriment i rutlla de bell nou. Quin descans.

Tothom son pinso, pobrissons. Amb la teca adient a cada moment, les ascles i esquerdes al plúmbic crani s’aparien soles.

Reus qui raem, cada moment on som vius, amarrats al costell perquè ens hi supliciïn les adverses vicissituds i les luctuoses circumstàncies de l’existir, només caldria que, damunt, desnodrits, amb un cervell famolenc i massa tou, al·lucinéssim més que ja no ho fem amb la panxa plena, o àdhuc panxacontents.

Tornaves de bon matí del viatge en avió i t’enfilaves cap al teu domicili i, marejat, et vingué el desig de posar-te quelcom al pap.

El viatge havia estat molt més llarg del previst, per culpa d’obstacles mecànics sorgits d’improvís. Havies fetes vacances al Carib, on l’aigua encar era prístina, i els peixos més variats evidents.

Dins la cabana, a trenc de migdiada, en el fum mental previ al son, un animal desconegut, semblant a un pelicà, se’t ficà al llit, i d’esme t’hi abraçares. Obrí la bèstia un bec superflu i se t’hi ficà el cap sencer. Pogueres llavors guipar-li les entranyes — eren calidoscòpiques, i hi havia perfectament allotjats en llotges de formes i colors canviants, tot de xanguets qui hi feien teatre d’afeccionats, amb un argument no pas més conceptual, ni conjectural, ni absurd ni abstracte, ni abstrús, que l’estrambòtic argument de la vida mateixa, mes que mai, però, no has pogut en acabat recobrar, tot i que a l’instant t’impressionava força, tant, de fet, que encar en recordes, i probablement recordaràs fins que no et moris, desconnectats bocins sobreïxents del totalment mut diàleg.

Ep. Tret que no siguin parits d’ella mateixa, trets del butxacó, per la juganera memòria.

—Érem mosques de proporcions enormes i amb ulls calidoscòpics, la facultat dels quals era de poder escatir què hi havia al cervell massa estovat i als budells massa pudents dels bípedes rabassuts i grassonets, i àdhuc primets i escanyolits, i descobrir-hi doncs que allò que hi raïa sobretot era la matèria per a nosaltres més desitjada, una matèria preciosa que apellaríem ‘femta’.

I responia el chor de mosques fenomenals: —Fem-ta! Fem-ta! Fem-ta! — com si el chor de mosques comparses fos la repulsiva gentalla, petits brètols i botxins del règim, qui victorejàvem qualque altre malastruc dictador merdós del segle vint.

—Donàvem xanguet als bons portadors de femta, on pondríem els ouets per a les generacions posteriors i pòstumes, i així fórem en un tres i no res, insectes sobrevivents, els mestres absoluts d’aquesta esfèrula putrefacta com infecta poma agra.

—I hi esdeveníem rancuniosos aristarcs qui tanmateix íntimament jubilosos amb cada acte que consiràvem aberrant, ens era moralment permès, amb ritme sincopat de legítim llenyataire qui amb la destral va escapçant reis i cortesans qui amb cavalls o tancs s’aventuraven al seu bosc, de fer el mateix amb els pecadors, qui quina casualitat, s’esqueien sempre d’ésser els nostres presumptes enemics, ço és, els poc submisos i els més obertament hostils, és clar.

—Eren bellíssimes sessions d’espiritismes i d’altres fantasmagories que ens feien bavejar de goig. Pels matins les coixineres i els coixins mateixos n’eren xops, de les nostres nocturnals ejeccions i llurs mal païdes podrides sangs.

—Via fora, companyes! Flames horribles davallen del cel!

—Cap por! Són fènixs. Abdueix-ne un per a encendre-hi una foguereta, on llavors el courem, i ens el cruspim ben rostidet. Potser n’adquirim, si al cap de les generacions en mengem gaires, les aptituds de la renaixença esglaonada al llarg dels mil·lennis. Encar que ves a saber què en traiem d’anar vivint en les mateixes tan precàries i alarmants circumstàncies. Sempre a frec d’ésser extingits per cap mal cop de vent atziac.

—I si mai ens ataquen els follets imaginaris, això rai, també els tractarem degudament. Som mosques amb ulls calidoscòpics qui tot ens sembla com és: absolutament abstrús, abstracte, confús.

(...)

21. (Amb prou lleure ens anàvem traient els taps del nas, i no ens n’adonàvem que la terra s’esquerdava, i tot d’una, ni amb quina frustració, no quèiem llavors, per cap ben crostat congost avall. Al cul remot de cap congost on per error no ens precipitàvem, ens hi trobàvem tanmateix el matalàs de fresca gespa. No havíem caigut enlloc i ens tornàvem a colgar sense pus sots les flassades.)

Remembra, Eggnog; et sosvé dels temps immaturs, quan érem senyoretes qui ens somiàvem dolçament multi-cardades per munions de molt barroers bàrbars i salvatges, i llavors alhora exquisidament torturades en desinhibides bacanals? I en acabat del meravellosament brutal orgasme, que contentetes que tot hagués estat sols un altre foll somieig, i que doncs ens haguéssim bonament estalviades les bestials ignomínies, i sobretot les repulsives suors i pudors providencialment elidides pels nostres sulfurats magins tanmateix força adients correctors quan de debò tocava?

O rememora, si vols, adés que érets sàtrapa somiatruites, i en precaris episodis on els mesells insurrectes t’assetjaven molt perillosament de prop, de tal faisó que n’ensumaves la repugnant fortor, i tu, tanmateix, servaves la virtut cabdal de l’ardidesa, i xiulaves, aparentment no gens concernit, dalt, apitrant entre merlets, subtils tonades pertanyents a l’enginy dels antics estoics, en Cató, Zenó, Crisip i Marc Aureli...? I que, com en Rabelet o en Bernat, deies ací és on jau la llebre, i on rau el boc, és a dir, on mostrem la nostra mònita i la nostra vàlua com a individus que se la saben llarga, i tanmateix s’ho portaven ben callats? És així com triomfem al joc boig i brutal del viure. I els trofeus i els guardons que ens enduem per tant de silenciós reeiximent és un tresor incrementat d’amor propi, que és allò que cal. El més egoistes som els qui, amb menys d’empenyorar sense profit les nostres energies, millor reeixim a mantenir’ns intactes. Com més d’amor propi, més d’exultació i d’exaltació, i sobretot més de molt excel·lent

esplet i exuberància en el propi aprofitament del viure.

Prepòsters viatgers, sempre anàvem (i crec que encar hi anem, i com més vells, més sovint) a recules.

Ens transportàvem, ni que fos en fantasia, als bons temps selectes i rars on l’harmonia mestrejava. El nostre succés en el trasllat és mesurava pel grau on hi cabíem, en la quasi utòpica societat, o hi érem de massa, hi desentonàvem.

Untets per a l’intel·lecte, els nostres transports ens edulcoraven l’existència. Tornem-hi, tornem-hi, de cops ens urgíem, gairebé aviciats. I la delitosa navegació es reiniciava encar una gloriosa vegada. Fins que n’acabàrem engarjolats. En aquell indret volien saber d’on veníem. I no podíem dir del futur, car tothom sabia que l’esdevenidor és sempre pitjor, una degeneració desastrosa, i nogensmenys prou semblàvem ben peixats i nets, i esplugats i educadets. Havíem d’ésser d’un lloc conegut o altre. Tret que no havíem apresa tan bé com això l’antiga geografia. I la llengua ens delatava. No sabíem ni la del lloc ni la del fals país remot d’on preteníem.

Per sort, com àdhuc la garjola era per força imaginària, ens en sortírem sense més nafra que la que tacava el nostre amor propi. Car vèiem que no hi teníem res a pelar, amb aquella gent, als quals els adscrivíem totes aquelles bondats, i traces de governança i de bon viure, que al capdavall potser mai no tingueren, altre que en la fantasia dels escollits historiadors que pretesament o presumptament n’historiaren les singlades.

Trobàrem Hèrcules i Èdips diferents per les cruïlles dels pedregosos camins que caminàrem, i ni ens férem occir ni els occírem. Tothom, tant ells com nosaltres, érem ombres d’inexistència unflades per les manxes evanescents de les oníriques imatges hipnopòmpiques i hipnagògiques, i ens esfumàvem quan tornàvem a obrir els ulls a la realitat pedestre del patir quotidià.

Insadollable afany de benaurança ens guiava mentre sallàvem per mars plàcides. Suràvem com els alcions en les nostres closques de nous, car no sabíem imaginar naus més complicades. No prou ensenyats en la cosa nàutica.

De vegades, vinguda d’enlloc, l’amargor se’ns instal·la a cap calaix polsegós o pregon humit avenc de l’ànima i experimentem com a força fastigoses i llefiscoses les gàrgares fòssils que ens tornen dels temps primitius, on potser llavors tot era pitjor, i no pas millor, com ens deien, bo i ensarronant-nos, certs malastrucs utòpics.

Ens guaitàvem al retorn de cap altre naufraig a l’espill i hi ens vèiem transformats. No pas angèlics ni somrients, ans estranyament bestials, com astoradors gegantescs desconeguts monstres marins.

Corcats ullals de goles famolenques els ixen ominosament de les finestretes de llurs oronells migs asfixiats. Ai quina por.

Sort que som a casa i l’opció és nostra de trencar, amb el mirall mateix, el sinistre sortilegi.

Fora, els fugissers engranatges de la densa boira es fonien finalment, i sarcàstics, els diletants podíem tornar a veure el pàl·lid Solell, suara perdedor de la guerra entre fenòmens si fa no fa atmosfèrics. Mira que és difícil de fotre-te’n del totpoderós pare Sol, i tanmateix ho fas, i no et tramet cap gitarada de lava a la clepsa. Ets massa insignificant. O això vol dir que ni és conscient que pequem impunement contra ell.

Ah, puta llibertat de poder fer allò que hom vol, ep, pel que fa als pseudo-enemics inexistents, i en canvi el perill sempre hi és d’enfrontar-te, desvergonyidament o amb prou de compte, amb cap altre cregut titella de dues potes i un interès diferent del teu, i un furiós odi sortit d’enlloc que et pot segar la vida i tot.

Més val tractar amb conceptes intel·lectuals que no de carn i ossos. Al cap i a la fi, carn i ossos estan immediatament destinats a podrir-se i desaparèixer d’empertostemps (i d’ací la ràbia concomitant), i els conceptes i nocions sobreviuen al consirer que assenyadament consira dels qui, com tu, reprenen les altes reflexions que reflectires.

Entre coses impalpables, tot té remei.

(Cal excloure-hi doncs, de les coses amb remei, allò prou conegut, i segurament més important i de pes, de les que no en tindran mai, com ara l’anunciada fi de cada àtom ni partícula. Conclusió banal rai. Mes què hi farem.)

(...)

22. (El bellugueig és continu.)

El terra trem i tot hom la mort tem.

Tu qui érets tan pausat i no gosaves mai de bellugar ni una pedreta de lloc per tal de no destarotar tot l’equilibri de les coses tal com són, i el terra se t’esquerdà esborronadorament de sobte, i esguardares com se t’atansava el vult impressionant de la mort barbuda, semblant al rostre del cardinal (l’ocell mascle). Alhora aleshores et tombaren totes soles les perpètues lleganyes dels ulls enterbolits, i comprengueres que el terra de la Terra era precari d’allò pus, i que depenia no pas solament dels moviments dispèptics de l’univers, ans així mateix dels estranys compassos de la seua companya balladora.

Efectivament, entengueres finalment i momentània que la Terra ballava tothora en tàndem amb una altra Terra imaginada, que eren tota l’estona com dues papallones en llur onírica dansa nupcial interminable, i que pensar a servar-hi re dintre durant gaire temps era com voler servar rebosts i dipòsits de minúcies i fungibilitats, que tot estava destinat a ésser remogut i esbarriat i esparpillat contundentment pertot arreu, i que cap contraverí no guariria mai ningú ni re de la malaltia del somiar despert i el viure agrament desvetllat.

Inhalares i exhalares llavors amb ben lent diapasó, i les renúncies a les quals accedires foren múltiples, de fet crec que totals. Exacte: totes les conviccions d’antanyasses llençades encontinent per la finestra que abocava al riu inextingible de l’extinció definitiva. I no cregueres mai més en re.

Moralment arruïnat, anares als gimnàs obsedidament, i un jorn et deien on reclutaven d’estranquis. T’apuntares de voluntari a diverses guerres. Hipnotitzat, cantares tonades martellejants amb els regiments de la mort. En tornares esgarrifosament nafrat i amputat.

Al teu magí trastocat esdevingueres una altra deessa de la fertilitat, i et llogares a un prostíbul per a mascles rics i rars (amb preferència per als tolits de guerra), i malalties n’adquirires de novelles i d’antigues, i el cos se’t feu malbé. I fou remogut, com tota altra andròmina, perquè d’altres personalitats en forma de cucs i cuques s’hi instal·lessin durant curtes i llongues estades. Un cos doncs endut pels corrents causats per les diferents catàstrofes. Dut tan lluny que no te l’has tornat a ensopegar encara.

Fins que t’acontentares amb allò que hi havia (quin remei) i esdevingueres un altre burgeset no ningú tot tocat i posat.

Ben tornat!

(...)

23. (Miraculosa aparició al galliner.)

L'aparició a un galliner d’Açanui del llegendari peix Dagó feia creure a pilots que allò era l’anunci darrer de l’apocalipsi imminent.

Obsequiosos, sense cap mena d’enveja ni gelosia, el fervents devots de tot pèl, cagats de por, molt més cagats que no les gallines mateixes, i vessant de plors i baves, maldàvem perquè les nostres dones i filles fossin en sacrifici cardades pels més funests ni truculents dels nous bàrbars invasors.

T’eixoriveixes a deshora, i irrompen per la finestra, quan bo i badallant bades els finestrons, els crits dels desesperats pels carrers.

Te’n vas carranquejant, amb les espardenyes de retaló, a la cuina a fer-t’hi la truita matinera, i els delictuosos eixelebrats reinventats anarquistes, sents que diuen uns afònics esverats a la ràdio, ho arruïnen tot, no lleixen re per verd, tot aprofitant l’horror que senten els uniformats idiotes de pertot, amb les idees religioses tan arrelades que semblen inextricables, i qui cerquen com immolar-se i esdevenir també màrtirs en honor a llur déu molt malparit, amb cascun d’ells (els déus) qui els demana no cal dir orba obediència i servitud, ans així mateix aplicar a la impossible realitat les creences més descomunalment i sanguinàriament absurdes.

Exiliat de la realitat, quan hi revens sempre t’hi trobes perdut. Cada cop el laberint ha empitjorat. S’ha fet més impassable. Qui s’hi entén? La gent s’ha tornada més ruc que no era, i això sense atur. Tornes doncs a cloure la finestra, i amb l’ou i el cafetó al pap, tornes a fermar-te dins la teua impenetrable closca de tortuga mecànica.

Obstinat a sobreviure, ni que només fos una miqueta més que ningú altre, per a poder així engegar una èpica rialla que espetegués i ressonés per tots els universos, àdhuc els propvenidors, ignores les pressions que els histriònicament desmanegats forans et manxen i bomben per tots cantons.

Reveus el trist panorama exterior. Vehicles mutilats sembren els antics viaductes i hi voldrien arrelar i esdevenir-hi, amb el pas dels eons, la gent del futur. Una gent implacable, a la fi sense emocions, ni doncs pensaments i impulsions idiotes. Una gent metàl·lica, amb les passions esdevingudes, als tubs d’escapament, fètids fums que aviat s’esbraven. Potser la ràbia i l’odi dels cossos celestes llavors, amb les estupiditats dels destructors, arrogants, insolents i cafres simis apagades per causa d’exterminació total pròpia, al capdavall, amb el pas del temps fermament consolidats, se’ls apaivaguen (els greuges i rancúnies contra els rebels agressius de l’harmonia i l’equilibri naturals) i se’ls fonen. I els cossos de l’univers concernit tornen a anar a l’hora. És aleshores on les heroiques tortugues tornem a treure el nas.

(...)

24. (Conte per a ens infantilitzats, on fiques a ton fill ton seriós plastró, i et poses tu el seu pitet bavós.)

Un ramat de grolleries i violacions no gaire escaients es multiplicaven a l’adés força plàcid bosc. Implicats hi havia tots els animals, microscòpics i colossals, com si ara haguessin respirada una substància que els retia folls. No hi havia ningú immune.

Els mitjans mèdics i químics, de forma general, es desdeien de la substància. I cada investigador policíac (de la molt repulsiva secreta o de les altres, de les quals n’hi ha un fotimer), massa perplex, al capdavall, d’inquirir a fons, ni de perquisicionar re amb exactitud i efectivitat, se n’absté, i se n’absté del tot. Allò era un escàndol. Cap autoritat no es veia al·ludida. Plegats, pleguen. Ensems fan vaga. Se n’espolsen tota mena de responsabilitat. Calia pensar-los còmplices? Còmplices dels anònims àvols arquitectes de la dolenteria de l’enverinament (o embruixament) generalitzat...?

En tot cas, prou calia fotre’ls fora tots.

L’heroi de la historieta (qui est tu), era un molt ben ensenyat erudit de l’allò primitiu, un allò important tanmateix, a hores d’ara, gairebé del tot trepitjat per les posteriors salvatges iconoclastes èpoques.

Trobaves, en certa molt geomètrica i ben coreografiada cova de riallers vampirs, havent abruptament ensopegat amb les mal collades sandàlies en un mac relliscós, que, en ésser desplaçat, obria una força capaç cavitat addicional a un cantó del mur aparentment normal, una munificent desada de documents que ho explicaven tot, i especialment que sovint, sense més ni més, sense cap mena de pompa ni soroll, una plaga acrimoniosa d’invisibles dimoniets treballen com escarrassos per a remetre ordre a indrets que amb el temps esdevenien degeneradament fets malbé pels mals costums de la gent, i la mala praxis de les autoritats amb llur dèria idiota de permetre l’impermissible, i de prohibir tot allò altre que era de seny. El delicat entrellat de la societat és desequilibrava i allò aleshores era un maremàgnum d’iniquitat.

Amb quin sanitós desfici els improbables i imponderables dimoniets no punxaven i fiblaven i mossegaven a tort i a dret per a enfollir les diferents poblacions d’animals bestials, perquè així s’accelerés llur mútua extinció!

Després, quan haurien fet desaparèixer tots els culpables contra-naturals, desapareixerien ells mateixos, segons les cròniques i documents fidedignes per tu trobats...

L’autèntica lliçó, però, desenganya’t: Sempre és una altra. Una que s’allunya tant com pot del tremendisme.

Car quan tots serem morts, efectivament, els follets també hauran desaparegut. Llur homicida tenacitat, llur mortífera resolució, s’esbocinava al llindar de la supervivència. Car no eren al capdavall sinó figuracions de la nostra imaginació. Llur ofici incoherent, aplicant aquella teoria falsa que per a arreglar-ho tot, calia abans destruir-ho tot, i que només causava esfereïdors estralls, era tot plegat una terrible fal·làcia. I l’enyor d’un passat harmoniós (ai llas massa breu), un abans aproximadament paradisíac, i sobretot inexistent, era signe segur de desvariejament. Un bon porcairol com tu apaivaga el ramat, quan cap ramalada de bogeria s’hi desenvolupa, i no pas assassina, sencera i plegada, la porcada.

I és clar, home, és clar! Car cal, abans de procedir a la liquidació de tot malalt, cercar-hi un bon remei. Car altrament el boig ets tu.

Calma’t, noi, calma’t. Facis allò que hi facis, mentre no siguis encar mort, sempre serà igual insulsa i inconclusiva la història de ta vida.

I assassina’t, amb cura immensa, això també, quan de remei no n’hi hagi enlloc per molt que l’hagis cercat, i la dolor i la desesperació només apugin, constants, les cruels foguerades.

(...)

25. (De cops cal fer un cas omís, dels volers de ton dimoni.)

Amb força de teatralitat, impulsiu et llences, sense fer cas de l’alt risc, al primer novell vaccí que surt, i si llavors s’escau que sortia defectuós, ho pagues, prou pioc, amb la teua equanimitat de sempre.

No pas que no et sàpiga greu d’haver-t’hi abocat com aquell qui diu sense xarxa davall, però què hi vols fer? Ets com ets, i la teua confiança en la teua bona sort, dins la malaurança principal que és la d’haver nascut, és sòlida i ferma. Algun dia n’aprendràs, si abans no et mors. Recordes quina ximpleria? Com et llençaves, ullclucs, a enforcar el primer cony que se’t badava, i com ho pagares, malalt a morir...? I com ara t’hi miraries com qui analitza amb microscopi un suc suspecte, abans de ni molla començar de trempar...?

Altrament, per què et fiaries de la teua sort? És suïcida. No sé sap mai, però allò que és cert és que és sempre perillós d’entrar a l’estúpida càfila dels crèduls. Els crèduls els malparits se n’aprofiten, els espleten i escarrutxen fins al darrer pèmpim. I massa poc, és clar.

En cas d’auto-desafiament, és a dir, de dubte que et corseca, hauries d’anticipar el mastegot que et ve del mirall que et desafia. Ets tu contra tu. I si bé guanyaràs, tanmateix, i per força, així mateix perdràs. En conseqüència, potser que no dubtessis mai, i com et recomanen l’edat i l’experiència, pren sempre la via menys arriscada. Tota novetat que la tasti o la testi altri. Si se’n beneficia, tot allò que ha guanyat. Si se n’emmalalteix, tot això que tu no has perdut. Elemental.

Si et baralles amb tu mateix, et trobes en una posició mortalment compromesa. Entre dos focs. Et rets doncs a tu mateix, sense vergonya.

Et persuadeixes amb raó que la vida simple és la vida fàcil; i les fonts del plaer hi ragen més vives.

Si te n’estàs, del barreig insà, sanament trontolla llavors dins teu tota mena de cobejança (que no sigui la salut i els bons aliments, ep, i l’admiració pels miracles que són els culs). Culs reverits, això rai, mes de lluny i prou, això si no vols pas rebre, car tot allò reverit i doncs que en diuen ‘sacre’, fanàtics el volten com orbes falenes a la flama, i són capaços, morint, matar, o de qualsevol altra bogeria homicida.

Home de palla, derelicte, inadequat per a tantes complicacions de la vida activa, et desdigueres de tot desig que afegís esca, i juraves fidelitat a l’eternal supremacia del cony, i per això, com en el cas dels déus més potencialment agressius i àdhuc, amb qualsevol fugisser canvi d’aire, capriciosament i impetuosament letals, poc t’hi atanses més mai.

Amb galtes rubescents reconeixes, amb un cos repetidament castigat, on la cagares en rodó.

La qualitat de ‘massa valent’ se’t torna per força, degut a les febleses i inferioritats adquirides, la qualitat oposada, i no menys circumstancial, de ‘massa covard’.

Ja ho sé que les recomanacions, i molt menys a posteriori, no serveixen de re. Que hom fa allò on l’ànima, o l’ànim, o l’esperit, o la voluntat, o com vulguis dir-ne, el dimoni personal qui hom duu dintre, l’impel·leix.

Coratge cal a esbrinar els significats de tant de criptònim on el sentit del viure fa veure que s’amaga. No hi ha re rere el secret. Cap secret no és sinó buidor molt ornadament desada. Cada tresor un podriment interior. No t’has perdut re quan t’exilies dins el teu doble, el qui adés des el mirall, en un duel equitable, et desconfí definitivament.

Bon profit, i au, som-hi, que, com tota altra esdevinença, greu o lleu, de debò no ha estat re.

(...)

26. (Interludi.)

Hom pensa sempre que ja es rescabalarà més tard, mes més tard les malaurances i els greuges s’han acumulats, i ningú no és rescabala mai de re, que no sigui ínfim, nimi, trivial. Els defalts i mancaments greus romanen al rerefons corcant-te contínuament, si ets químicament tan imbècil.

Més lleixar-ho córrer, eixir d’aqueix congost angoixant que és la revenja. Al cap i a la fi, allò que tothom sembla prendre’s com a greus humiliacions, que els omplen de despit i flagrant ressentiment, i els amarga la vida, i, amb llurs oronells que espasmòdics se’ls eixamplen, com el perill que pensen portar contra llurs enemics, ensumen perill pertot arreu, i esdevenen bèsties ferotges tanmateix assetjades per elements qui volen llur pell, tu, aleshores, no. Tu, com els resilients crancs de sèquia, trobes que el fang és refrescant i vivificant, i t’hi enfonses i rabeges, felicet. Com més fang et llencen, de més salut gaudeixes llavors. Llenceu, llenceu, sembles dir al món. I tothom quina envegeta que siguis capaç de tant d’autèntic heroisme. Allò els burxa i corruixa encar pus. Et veuen de més en més com en peret de baix personificat.

Diabló eixeridet, meticulosament destries les opcions i te n’adones que les millors són les de fondre’t al fons humit. Com més completament colgat en l’encens i l’ombra dels brossalls i els troncs d’ocupades escorces, més ocult dels ulls malignes dels malastrucs calumniadors qui despòticament et traurien pel bescoll del teu benaurat cau d’oblit per tal de vil oprobi omplir-te.

A desgrat ascendit a la promiscuïtat contagiosa de l’exposició pública, la teua closca fora de bell nou apedregada i empesa a tort i a dret amb nequícia i petulància, amb l’animadversió i el verí sòlits i consuets. No vols sàpiguer’n re.

L’esguard se’t perd en l’agressiu desordre ambient, i en l’inversemblant laberint inextricable de tot allò. Un tremolí de plàcid vitrall percudit pel soroll de fora, et fa trémer les ninetes. Es deleixen per un estat de pau i foscor. D’absència generalitzada. La claror i pitjor les ubiqües lluminàries artificials les nafra.

T’elideixes en la nit del garbuix, l’enrenou i l’avalot de l’aberrant ciutat, i et trobes en cap clariana on assaboreixes el benevolent aire lliure. Llavors, però, dementre que, creient-te tot a recer, soliu i joliu ballaves com fulla eixuta sotraguejada pel roí oratge, et sents tanmateix observat per ulls adversos. Vols fugir i per això encens els ulls de bèstia nocturna, t’embranques ben amunt de cap roure i hi romans silent i estàtic.

I llavors te n’adones que els ulls que et guipaven eren els de les volves. Les volves de neu. Silents i versàtils, acomodatícies, com tu. I retrobes la pau. Que és allò que et convé. Quan la neu haurà crescuda lliscaràs sinuosament avall i t’arrossegaràs giravoltant com serp gèlida fins a cap altre refugi clamorós d’ecos de primes pausades gotes caldes que al bec de qualsque estalactites espeteguen rítmiques a l’estany fumegós.

Et dius salvat (temporalment i fugissera, com totjorn, és clar). I t’adorms pacíficament entre cargolets de banyes remorosament enraonadores. Al cap de força estona, deixondit i reposat nedes i et banyes. I emprens l’exploració de la cova. Qui sap a quina humil fumarola no mena.

(...)

27. (Feliç final...?)

Vivint llongament prop aquell infern, ben avesat a l’escalfor, has anat esdevenint-hi l’home de foc. Si mai surts per cap abrupte trau, tes petjades fonen agònicament l’hegemònica neu. De lluny, en cops escadussers percebut entre boirasses, el cacofònic decadent col·lectiu, com més van més degenerats, t’han titllat de monstre de les neus. Rabassut i tot pelut, i ni cal dir, antropòfag, engoleixes d’una sola glopada cossos verges de vaporoses nimfes qui potser amaneixes amb algues d’aquelles que són com ara cintes salades, i que hom apella poèticament ‘cinyells de marins ofegats’. Ets ara doncs un ens d’allò pus delinqüent, i objecte de total rebuig. De mal i perillós anc atansar-s’hi. De trofeu de caça força cobejable. A eliminar de lluny, amb un escaient fusell amb cap acurat i graduat bon telescopi damunt.

Tanmateix, la cacera sempre infructuosa, és, amb el pas accelerat del temps, una cançó de l’enfadós que exhaureix la paciència dels espectadors, àvids de novells cataclismes, i encar pus la fugaç impertorbabilitat dels renegaires llegidors d’escandaloses sonores noves novelles.

A desgrat teu el símil d’ogre t’escau. Pàbul per a rapsodes, amb el pas de les èpoques, tot allò que fas, i sobretot no fas, adquireix, a les faules anònimes, aures de proeses.

Tot i que el desenllaç al capdavall, amb totes aquelles negres bromes que se’t congrien al cel ominós, no pot ésser altre que el de la mort, mort per deterioració general i qualitat d’antic i passat, si abans no t’han mort, encara maldes a empentes i rodolons, i et desempallegues de tota mena d’embarassos i sobralles, perquè, mort i tot, siguis, ni que només sigui per a tu mateix, exemplar.

Potser trobaran homes del remot futur el teu esquelet, i se’l faran bullir per a cap bona màgica sopeta. Feliç final.

(...)