Qrim Qatalà CXXVIII

128


Despès os callat desenverinat


Als llimbs estripats les serps vellutades
Pels tossuts espadons del clar succés
De proa a popa es veuran apamades
Perquè a antres hipogeus hagin accés.

Humitats de màquines enfonsades
Adients per als qui són sense recés
Quiets vora l’ull com larves mig glaçades
Estopencs rauran llofrant-ne el procés.

Les serps balbes com olis de setrilla
Pels quatre esfínters de rosta cruïlla
Up s’esmunyen (cascuna xi lluent
Que ha tot just rostat l’os obtumescent).

Catalítics anorcs tarannàs plàcids
Amoixen serps d’ullals lloques o fràcids.


~0~0~


Pensius com serpents freds s’acabarà l’hivern?


Els primitius eunucs solíem desar els ossos
Dels estruços cruspits en coves d’escurçons
On amb dolçors de somnis les unions serpentines
Se’ns dugen en estranys paisatges de ruïnes.

I n’eixien remors de colgades cançons
Filagarses amunt prorrompudes a trossos.

Reposàvem llavors i amb les orelles fines
N’escoltàvem històrics degoteigs de reïnes.

Volíem ésser certs que allò d’ahir fou sòlid
Que els efímers passatges no es desfan com terrossos
Que visquérem els casos que ens marcaren els cossos
Amb cicatrius perennes i enyors d’ecos pregons.

Cascú es vol monument de monòlit estòlid
I es desperta esventat tost tot cremat com bòlid.


~0~0~


Chors


Oíem barrocs tocs i melodies
tothom en gaudíem, indolents badocs
mentre els qui els tocaven passen com fanocs
proves d’endurança, gairebé ordalies.

Orquestres i chors, i els faunes llurs jocs
les nimfes llurs balls, els timpans llurs tries
ensenyàvem cuixa, endavant follies
trempaven a baix pletòrics bitocs.

Llúdries espontànies espanten sirgaires
actituds hermètiques que esclaten pels aires.

Rovellats carismes, esvaïts orgasmes
taciturns al gris, ens en tornem sulls.

Prou moltonejar, fets cap als quiasmes
Cascú cau de cul, i el que sembres culls.


~0~0~


Vies no obvii al pentagrama mai


Amb mediocres genolls polint sabates
De les madons amb faixes amb sets rai
De cacatues de qui les fermates
Vaig obeint com un anyell o un xai.

Concupiscents llurs veus cremen l’espai
On les catàstrofes mimen sonates
Del groc sepulcre qui trencà el norai
I s’ancorà entre cruentes rates.

Noies del chor com botides granotes
Qui eclipsen els mèdols amb balls exòtics
Els enllustrava quec i tot les notes
Amb panteons de ressons simbiòtics.

Mènsules asimètriques dels cingles
De cabra hi faig ben tibades les cingles.


~0~0~


Aristarc Verdura, mort


Com adés els sinistres monstres enfaldillats — vull dir, els lladres i assassins frares mendicants — trampejaven obsessivament tucs i clotades, a la percaça de bruixes per a cremar en llurs inquisicions de psicòpata furiós, car aleshores els cretins llur avarícia tot ho podia.

I les bruixes havien d’ésser doncs sempre velles amb qualsque pistrincs, amb qualque petita propietat, que els àvids eclesiàstics volien afegir de guany a llur malèfica església.

Doncs així mateix, més tard, llavors, en temps de mon padrí, les barbàriques putrefactes monges proselitistes, amb les llegues intruses del mateix ram del feixisme invasor, trameses en massa per l’assassí règim cretí, a casa nostra, com a d’altres indrets d’arreu del món amb gent encara no pas enverinada pel brutal cretinisme, per tal de robar impunement béns i esperits als vells i velles moribunds.

Mon padrí, quan la mort se li atansava indefectiblement, se l’endugueren a una d’aquelles clíniques rònegues parasitades per aquelles mateixes putes miserables.

Ell, ateu, català, republicà i d’esquerra, sempre a la mercè, per circumstàncies de la merdosa dissortada història nostra, a la mercè de religiosos, de forasters, d’autoritaris i de putrefactes. [No en deia, ni ell, ni jo, no en dèiem llavors de foraster, com en dic ara per carallot decor o finor; llavors tothom els en dèiem pel ver nom de xarnecs, d’enemics, de papissots, de franquistes, o de castellans i castelladres.] Havent de sobreviure a dues gegantines dictadures feixistes cretines forasteres, i damunt, quan hom s’hauria pensat que la llibertat dels catalans era a tocar de mà, amb l’esquerra republicana dominant, tot d’una els invasors i els infiltrats, i els botiflers de sempre d’afegitó, encara ho podriren tot, bo i imposant llurs petites dictadures, també de dreta, és clar, les dels estalinistes i els anarquistes durant la guerra; els destructors anarquistes destrossant tota organització i fent doncs la feina als feixistes; els estalinistes, dogmàtics fins a la ronyosa coroneta, i qui reeixien àdhuc a expulsar-lo de la feina de ferroviari, perquè mon padrí no podia pas vinclar-se a llurs irrisòries manies religioses.

—Confessi’s, senyor Aristarc, confessi’s.
—No en tinc cap, de pecat, collons.
—Anirà a l’infern, senyor Aristarc!
—Deixeu-me en pau, harpies!
—I l’infern és etern; una eternitat de patiments; els dimonis de foc furgant-lo amb les forques roents cul amunt, remenant-li els budells, ah, i tallant-li els ous amb ganivets enverinats, un cop darrere l’altre, eternament, eternament, eternament!
—I nosaltres rient dalt el cel, contemplant la glòria de déu i contemplant, a baix de tot, els divertidíssims martiris de tots vostès, els atrapats per sempre més a la gàbia hermètica de l’infern infernal!
—Confessi’s, confessi’s, anirà a l’infern!
—Confessi’s, senyor Aristarc, confessi’s!
—Quin maldecap, quina tortura! Vosaltres sou els dimonis, vosaltres sou l’infern, sòrdides, maleïdes, estiracordetes dels adoradors de la pitjor dolenteria! Foteu el camp, foteu el camp!

Cansat per les eixutes, escarransides, llegues i monges forasteres qui en xafallosa llengua forastera l’amenaçaven per no re amb els pitjors turments eterns a l’infern si no es convertia i es confessava, i el torturaven negant-li calmants i àdhuc aliments fins que no es confessés al capellà infernal qui empenyien constantment a la seua ratada espona, em va demanar, a cau d’orella, un matí dels pocs que hi va durar, mentre el visitava, que li portés una pistola.

No sé pas d’on volia que la tragués.

Per sort coneixia un company infermer de més edat que no jo qui s’esqueia de fer el servei militar obligatori a les casernes de Gardeny. Pel fet que era infermer, sovint, quan se l’enduien a Talarn a fer maniobres, li donaven una pistola, a més a més de la maleteta amb els instruments i remeis d’assistència mèdica (els altres soldats tots portaven fusell, i eren tropa de peu o prenien cura de les mules i els canons). Li vaig dir si li podia manllevar la pistola per a un sol vespre, que l’endemà dematí l’hi tornaria, que mon padrí volia fer por als repulsius dimonis qui el turmentaven.

Els favors que vaig haver de fer-li, al meu amic, no em van servir de re. Quan li vaig voler passar d’estranquis la pistola a mon padrí, li deia que era una pistola sense bales, és clar, no fos cas, car la pistola que els feixistes donaven als infermers només era per a mudar, per a fer veure. Car al capdavall també l’infermer no fotia altre que provar de guarir nafres, no pas matar enemics inexistents. Al contrari, la gent del poble, damunt la qual passaven perillosament les bombes dels canons dels militars en maniobres, si mai haguessin gosat piular, malament rai; la presó i la tortura dels forasters feixistes i cretins sempre imminent, a l’abast, car aquells dies les presons feixistes curulles de bona gent rai.

Mon padrí em va dir, disgustat, que de què collons li servia una pistola sense bales. Me’n vaig tornar a casa desconfit. Vaig tornar immediatament l’arma a l’amic. Malaguanyats favors, alguns de caire vergonyós i tot.

Llavors, aquella nit, hi vaig rumiar. Mon padrí era del Canyeret, d’una caseta rosegada a la roca del Castell, de tal faisó que la cambra de darrere no tenia pas paret de fons, era de viva roca. Al Canyeret, on de mil·lennis hi havíem viscut els lleidatans del rovell, els de nissaga més pregona, els d’abans dels moros i tot, també hi vivien gitans pobres, i els gitans pobres (els rics rai, qui vivien en barris rics), els pobres negociaven amb objectes si fa no fot interdits. Mon padrí m’havia mormolats a l’orella dos o tres noms dels seus antics veïns.

Vaig recollir tots els meus estalvis, i àdhuc vaig pispar el que vaig poder del calaix de la botiga dels meus pares, i em vaig internar, temeràriament, als budells del Canyeret gità.

Vaig assolir finalment de fornir-me, després d’anar d’amagatall a amagatall i d’home tapat a home tapat, i d’anar-me buidant de calers, que em calia tornar a casa cada cop, a tornar a omplir-ne la bossa, reeixia de fornir-me al capdavall, dic, amb una pistola força antiga i rovellada, mes que em demostraren que tirar, de prop, tirava trets segurament letals.

L’endemà l’hi duia a l’avi. Que feliç! Em beneïa, em petonejava, em donava comiat, amb careta d’àngel moribund, la seua pell sempre tan fina relluint a la claror de l’estiu i les cigales.

Quan les irritants meuques proselitistes se li atansaren aquell mateix migdia, es tragué la pistola de la sina i la féu espetegar doblement. Les dues meuques se li esbalçaren davant, una a cada cantó de llit, llurs fronts estelats de sang i corromput cervell, llurs cranis esclatats en mil bocins. I això perquè només se li’n presentaven aquelles dues a ferotgement catequitzar-lo, ço és, a cremar-li els collons amb l’àcid de llurs baves de repel·lents cotorres, car si més li’n venien, més en pelava, amb el carregador que servava sis bales. En tot cas, tot seguit, la tercera de les bales se l’encastà, boca amunt, al deslliurat cervell.

No pas que no vinguessin els de la bòfia feixista a inquirir qui de la nostra família hauria pogut estar qui li hagués procurada l’arma. Mes res. Car mon padrí havia deixada una nota sota el coixí, una nota que trobaren tota tacada de sang, dient que la pistola venia de la guerra i que l’havia duta embolicada amb els calçotets i els mitjons (no pas entre cap dels seus llibres, és clar! — com tothom sap, els llibres com cal eren prohibits pels feixistes — només llibres feixistes i cretins i forasters eren llavors autoritzats), al fons de la capsa de sabates, amb els mitjons i els calçotets doncs, que li havien permès, com a soles possessions seues, li havien permès de dur a la clínica amb ell, perquè fos tot el que en restés a la seua mort. Car, en previsió, tot altre seu ja ho havia donat. Els llibres per a mi. Les altres quatre cosetes a ma mare i mon oncle, qui eren al capdavall els qui pagaven les traïdores meuques perquè l’ajudessin, descarats carallots, a ben (i que ben!) morir.

Sempre he estat molt orgullós de mon padrí, recony! Mon padrí qui amava la república catalana, qui amava les noies fresques, qui amava els boscs, les rouredes, els alzinars, i els moixons i els flumicells, i els hortets i els escarabats i els llangardaixos i les serps. Mon padrí, l’home qui visqué moderadament lliure al bell mig de l’infern creat i atiat pels abjectes invasors.


~0~0~


Predestinació


Nat amb orelles d’elf, orelles sense plecs, orelles de follet, sempre he anat, velis nolis, seguint la mateixa direcció.

Fou la mateixa entremetedora llevadora qui, malament rai, me les afaiçonà, les orelles, dic, si fa no fot, molt aproximadament, hò, me les afaiçonava, doncs, amb els estranys plecs que hom associa amb les orelles dels mortals humans.

Mes que hom et disfressi d’il·lús humà no vol pas dir que n’esdevinguis. Car, com prou traïen, anunciaven, proclamaven i feien palesament avinent les planes punxegudes orelles de follet del bell inici, allò que fui re no féu que no ho fos, per molta d’adotzenada façana que hom no m’etzibés, allò que féu que fos el que fui fou massa a fons, fou intrínsec, congènit, innat, i és clar, part de dins mai no he jaquit d’ésser totalment èlfic.

Només han reeixit, matusserament rai, de disfressar-te; t’han volgut, debades, un titelleta més fotent el mec en llur putxinel·li irracional.

Altrament, re.

Car fet i fet així ets. Vivint segons el teu geni, al teu ritme, al teu estil, a la teua guisa, seguint la teua tirada, i prou. Tota la vida una vida fantàstica, la teua; viscuda en fantasies rai, perdut en somnis, en ficcions, versemblances, monçònegues, alteritats, en tota mena d’esdeveniments alternatius.

Car l’única veritat és la mentida.

—Per què viure en la mentida?
—Perquè no viure-hi és no viure.

Car cert que t’adobaren (potinerament rai) les orelles, mes no pas l’inadobable, irremeiable, esperit. Et doblegaren les orelles, això rai, mes mai, això mai, l’esperit!

L’esperit rai; sempre el mateix — d’elf, de follet, d’ésser fantàstic, de barrufell, qui viu, benaurat, exclusivament a l’entreson.

Aür, aür, oidà! Pit i fora, doncs, i au!


~0~0~


Els jocs del vent amb la gorra de l’estel


Sense cap mena de raó, de sobte, part darrere, amb la malignitat típica dels de la bòfia, el bòfia [escurçadament, del de la bòfia, en dic el bòfia] m’ha arrencada la gorra del cap, i l’ha llençada al bell mig del trànsit atapeït.

Els jocs del vent ara amb la meua gorra.

És clar que el vent no és maligne com el maleït bòfia; el vent és juganer, i quan se me l’havia enduta prou lluny, passades les redubtables cruïlles cap on l’avinguda curulla de camions, d’autobusos i d’altres vehicles fumosos, embalats, sorollosos, es perdia dreta i ampla, una ràfega, molt poderosa, vinguda d’enlloc, me la tornava cap on sóc, tret que me la tornava amb massa d’embranzida, d’on que em temés que em passaria de llarg i que se’m perdria cap a l’altra avinguda que, venint a través de la primera, també era tota plena de vehicles boigs, tret que llavors la gorra col·lideix fortament amb el cul d’una dona tot d’una tot agreujada, i se m’atura esborronada només a deu passes d’on sóc, que m’atansava adeleradament a la gorra rebeca, i hi vaig molt modest, i dient de perdó-perdó pertot arreu, i sobretot a aquell bocí monstruós de gegantina dona, mes en aquells instants on m’anava a ajupir i fins i tot a ajeure a gatamèus per tal de poder rembre, poder al capdavall ja replevir-me’n, la díscola gorra, he sentits els assassins ulls del bòfia, i doncs me n’he estat, frustrat, reprimit, i pregava al vent que juganerament se servís de dur-me-la enjogassadament, si us plau, a casa.

On, lloances sien dades, m’esperava arraconadeta a un cantonet del replà davant la porta; una gorra, hò, tota plena de caquetes, mes fidel-fidel.


~0~0~


Els jocs del vent rebutgen els mots


Era fregant-li l’ascla amb el no gaire dòcil péntol de filipèndul meu.

A fora xiulaven agressius sorolls — de tenors, de renocs, de bufaruts.

I hi trucava, ominós, algú.

Vaig baixar i qui trucava, un home fosc, esdevé de sobte l’agressor. Ara doncs lluitava mudament amb l’agressor de baix, li tenia una mà a la cara, li volia arrencar els llavis i buidar-li un ull, mes alhora tenia por que no em mossegués la mà, i de sobte heus que, efectivament, d’una mossada, reïx a endur-se’m un dit.

Ella apareix, patètica, amb un vestit llarg lleuger blau clar, i allí mateix pateix un orgasme delirós, allí mateix, quan veu el dit escapçat a la boca de l’agressor, un orgasme desbocat.

Tot hi és sang, quin fàstic, fàstic doble.

Me’n vaig orxegant, el vestit blau tot tacat de sang de la mala-setmana que se li declarava, torrencial, amb l’orgasme, i ell, ell, l’agressor, qui li havia doncs donat finalment aquell orgasme delirant, encara amb el meu dit escapçat a la boca i qui alhora se’n riu, se’n riu sardònicament.

Dalt vomitava els budells. El vent de l’huracà féu espetegar els ventalls de la finestra, diligent en trencà els vidres, trameté totes les andròmines a la sala de banys damunt davall; la mà encetada l’havia desinfectada, hi ficava gases adients. Sense fer-me tallar cap jugular amb els bocins del vidre trencat encara encastats als galzes, vaig treure el cap per la finestra.

A baix, ella i ell xanxejaven fent veure que es fumaven el meu dit; llurs cares ensangonades els llamps els les enllumenaven amb tints d’esglai; llurs instints de jívaros enfeinats en la manufactura d’atots d’equinocci me’ls feien, a manguis, etnòleg afeccionat, material d’investigació.

Quin subterfugi ni quin trucatge no seré capaç d’emprar, amb ales d’envejós muricec, per a atansar-me’ls, macabres indígenes qui en llur iridescent elació de túrgids ocells egomaníacs, accentuada per llurs rialles psicòtiques, injuriaven els obscens captaires que eren mos ulls tan humiliats, on els inescrutables peixets i llurs concises larves qui com miniaturistes o argenters no m’orquestraven, pragmàtics, la històrica visió, feien ensems zoom com trèmuls vinyòvols aterrits pels ímpetus de les pedretes i les jeremiades de la tempestuosa, espectral, dolorosa, nit.

Les claus de l’immediat caigueren del cel com més anàvem més enlletgit. Els trons llur recrudescència era com el públic embogit del rerefons, i quan, amb la desesperació del fotre, als de baix, les gelinites els rajaven dels genitals, els esclats n’eren els esclats.

Vaig cridar contra el vent que em rebutjava els mots amb samfaines de sofres i escumes de llúpies de vulva qui es desconfiren a l’encop. Eixams de necrofílics insectes m’espigolaven petulants pels oronells. Posseïts, sencers, els objectes s’envolaven finestra enfora menats per voluntats de quin estrany magnetisme?

Els condemnats a mort jubilaven i es congratulaven, ebris de pirotècnies i turbulències procel·loses. De çassús, feixucs, ara els plovien rentamans i banyeres, i tasses de cagar-hi, i màquines de rentar la roba, i figuretes d’alabastre, i Afrodites mutilades, i miralls, i armaris, i...

El cap de fibló llepava els arbres per les perifèries del barri. Aviat la part alta on sóc, casa de paper, s’afegirà, volàtil, al vertigen del caos.

M’esventava, ans no fos massa tard, de dret cap al soterrani. A baix de tot, dens resclum de tantes d’inundacions prèvies. El terra mullat. Hi esparpallí, inspirat, el contingut de cada lleixa a les biblioteques.

Llibres arreu, catifes de llibres, m’hi colgava.


~0~0~


Hom i els uhmans


Dels budells més pregons de l’oblit, brollaven herbams en fangars, i més tard hi brollaven, per lluents racons i fosques perifèries, entre herbams i fangars, per traus emuntoris, vexatoris, hi brollaven, com si eixissin del forat del cul de la mateixa mort, éssers desenganxats, insolidaris — anomenats individus.

Individus, i doncs per força egoistes, vanitosos, autocontinguts, àvids, golafres, pèrfids i malparits; un altre capdecony de Càl·licles cascú, banyant-se en deleteris sucs o secrecions i lubricants de bèl·lica amència; tothom esplèndidament impertinents i agressius, tots plegats freturant d’oxitocina; dedicat cascú a la destrucció ans mutilació de tot el que els entravancaria de reeixir a atènyer mai la màxima efímera satisfacció.

Entre aqueixos diversos individus qui, fitòfags, transformaven els verds de les herbes i els minerals als fangars en carn, hi aparegueren els uh... els uhmans, els més esfereïdors dels esfereïdors egoistes qui havien mai brollat de fangars i herbams, on, abans l’aparició dels irritants individus, tot havia estat harmònicament indivís, i doncs solidari, unànime, idíl·lic, tranquil.

Els esfereïdors uhmans demostraren tot seguit ésser els més vanitosos, i doncs els més il·lusos dels individus, bo i pensant-se com es pensaven que eren diferents de tots els altres individus, amb més drets ni raons, ni afanys de domini i d’apropiació, quan, de fet, no pas que no fossin, ni un àtom redundant, ni més ni menys que qualsevol dels milions i milions dels altres ens fets també d’herba indistinta i de minerals en fang, transformats al capdavall en molt putrefactible carn.

Els uhmans, carrinclons titelles esbarriats entre ploguda pinassa, no pas millors (a tots ops pitjors!) doncs que cap altre ventís, transitori, evanescent, bolet tant de tinta com de sang. I, en canvi, llurs ultracuidances ni petulàncies sobren de lluny les de qualsevol altre presumptuós ens molt tifa ni barralbuit.

Ni els paons cantant-se peans, ni cap dels ortòpters amb llurs epinicis concupiscents, no són mai tan rucs; ni les cobejances folles dels trombicles, en abassegadora legió, amb llurs fiblades i carxenes de croats, els guanyen en generalitzada crueltat; ni els aposemàtics camaleons no se saben disfressar en les monstruositats dels papers que prenen els uhmans per a esfereir-se mútuament; ni les xerreres inútils dels cucuts no són tan repetitivament mancades de cap fonament com les fètides secrecions que representen llurs crèdules epistemologies de capsdecollons quan volen interpretar a llur estúpid favor la intrínseca merdositat del món.

Redundants, llurs àtoms són en tot calcats, són idèntics, als de qualsevol altra producció (incloses les més repugnants ni excretòries) que els herbams i els fangars no han tinguda, en cap mal moment, l’aberrant idea d’empescar-se.

Contra el pec Lactanci i qualsevol altre eclesiàstic d’escanyadores falòrnies curull ni clafert, hom sap que tot és producte dels àtoms esbojarrats en espirals incessants. Car, ara com sempre, tot és fet d’espirals de qui el cor roda incessant.

Hom és alumaire i ha transportats, d’ençà que serva memòria, alums i mesquites en claferts barrals. I la barca mateixa, i la mesquita i els estronts i les cagarrines, que hom hi porta i hi ha totjorn portats, amb els mitjans per on la barca navega, tot ha rodat i roda en perpetu moviment.

A l’interior de cada forma, per minúscula que fos, tantes... tantes d’espirals grosses i petites com hi caben, com mai hi cabran ni hi han cabudes, i totes han rodades, com ara roden, i, en fitar-hi, hom se n’adona que els àtoms han esdevinguts gegantins; i hom sap copsar-hi àdhuc les vies dels electrons i els neutrons qui hi roden, hi orbiten, impacients, alhora despertant-hi, dins els objectes qui els contenen — barca, aigua, vaixell, mesquita, i el cos mateix de l’alumaire — despertant-hi colors estranyes, de coincidències abracadabrants; torniols, badalls, esquers, trontolls, fulgurants; excel·lents averanys, car tot hi és viu, fins i tot dins cada cadàver per tudat que mai fos.

Dallador d’espermes; desinstal·lador de lligams; de sollaments i d’atzagaiades d’egoistes qui només es volen reproduir en proliferacions d’esgarrifaó tremebunda, amb el coratge del bacó, hom crema els darrers palimpsests on les instruccions encara eren mig llegibles. Quins tremolins de calaixos per a cercar-les! Hom se’n riuria, de llurs carasses molt assídues de xerraires sense indici ni esclau ni intuïció ni idea d’on trobar la llista inexistent. Polit, hom muscleja comiats. Fueteja rostolls perquè saltamartins sancallosos li pugin a la gola i l’esperonin a desaparèixer. Que romanguin els uhmans entre el jull. Que carcellers amb corns al cinyell i mitges de raió els traguin d’aquell infern d’inòpia. No els en traurà pas hom!

Enraonava hom amb si mateix.

—Ils m’assomment, ils m’assomment tous.
—They’re insufferable; every word, disgusting; every fucking single word they utter disgusting, becomes uniquely disgusting; soon I won’t be able to use any damned word at all; all of ’em vile evil words tainted by their having used them with their tainted rotten pestilent tongues.
—I d’escoltar-los, els uhmans... d’escoltar-los...
—D’escoltar-los, i de xipollejar en xolls de fossana, ni rabejar-se feixugament en vòmits, tot u, vós!
—Carregosos a uf; la putrefacció em sobreeixia de les orelles, tota blanquinosa i llefiscosa com immunda fràcida infecta nata.
—La putrefacció... la putrefacció dels mots putrefactes que a les orelles m’afetgegaven, com qui afetgega, en boques de femta, femta, em curullava d’un crani tot podrit, que els maleïts havien emprat un cop de massa per a gibrelleta, per a cagar-hi llurs carronyes de virulents malignes paraules.
—Fastigós flagell dels garlaires qui parlen incessantment i sense haver sabut mai enraonar!
—I per què parlar mai més?
—Per què no toldre’s la llengua i petar-se els timpans? Per què no desaprendre d’una puta vegada tants de vectors de corrupció i de contagi com són tots els mots que digueren? Per què no recomençar net del tot, sense mai haver-los escoltat ni sentit, només aprenent allò que subratll, només aprenent allò selecte, allò que no serà mai ubiqua buida xerrameca, falòrnia, falsedat, bogeria, propaganda?
—I el propòsit era ferm. El propòsit era ferm.
—Llengua muda, obtumescent. Orelles amb estapolanys hermètics.
—I aclucalls. Aclucalls per a fitar només allò que genuïnament relluu.
—Magnífic ullprenedor programa!

Car hom, esborifat, esberlat d’angoixes, atrafegat per les embogidores sotragades d’aquella peça de xerri perduda per l’espai infinit on ell i els uhmans havien de compartir presó, abassegat oimés per les sentors asfixiants de conys de gorgones i meduses, de llurs incomptables mínimes sorel·les qui, reeixint sempre en l’adotzenat miracle, planctòniques, sobrevisqueren per a les edats a tall d’ens de qui l’única funció fou i no podria mai sinó ésser de pair brutícies, de menjar-ne i excretar-ne incessantment, com tot altre ens fet d’àtoms de fems.

Hom cavil·lava.

—Els quatre merdosets qui ens interessa — més que no res, i no podem evitar de tindre’ls de continu a la boca...
—Tornem-hi, els quatre merdosets qui ens interessen, doncs, diguem-ne sobretot, els excrements... estàvem l’altre dia d’enhorabona — xiroiets, com qui diu, d’allò pus.
—Ensumàvem excrements pertot arreu, i sabíem ara del cert que tot és fet de reciclada merda.
—Que l’univers d’ara és merda cagada per l’univers previ — el qual fou merda cagada per l’univers previ a la nostra merda d’univers previ — i així, palesament es veia que... anant fent... infinitament cap enrere.
—Que allò que hom anomenava “eufemísticament” — en realitat falsament, car d’eufemístic, és a dir, bensonant, gens — allò del “Gros Espetec”, no era sinó la darrera — i última, de moment — cagada de l’univers previ al “nostre” — era el cul de l’univers previ, cagant — amb aquell immens pet d’afegitó — el “nostre” univers, on tot el que és — tot el que és, orgànic o inorgànic, cuca o moixó — no hi fot al capdavall també altre que cagar...
—Altre que menjar i cagar... altre que cagar... i cagar... fins que la caga.
—Llegíem l’informe secret — filtrat per un dels merdosets infiltrat a la societat més secreta que existeix, la qui mena el món pel cagalló entortolligat del cervell...
—Hi llegíem, dic, que la subtància bàsica, fonamental, constituent, i com qui diu única, que compon l’univers on som és — analitzada en els seus elements elementals — excrement. Excrement i prou. Amb la primera merda sortida del primer cul — i el primer cul d’on...?
—D’on vols que surti...? — de la primera merda.
—I la primera merda...?
—La primera merda, ja ho he dit abans, per què caldria repetir-ho? La merda crea merda d’on el cul que caga, caga culs que caguen.

Hom, de jove heroic heroi, se’n remembra, amb un somrís desencantat.

—Aquell canfelip públic era fet una caca, llord a més no púguer. I llavors m’hi dediquí, hi esmercí mos silents esforços, mos anònims treballs, continus, assidus, insistents.
—Lentament, dia rere dia, aquell repulsiu canfelip esdevé netejat magníficament, com qui diu impol·luta, mercès al meu dedicar-m’hi constantment.
—Abans de morir, deixaria darrere un comunicat on parlava de tots mos acompliments a la vida.
—L’acompliment més acomplit, hi diria, i de lluny, era el d’haver mantingut aquell fastigosíssim canfelip, adés tan llord i repel·lent, com dic, lliure de tota matèria vil ni fecal, i això des l’instant que el localitzava, fins al moment mateix on no em moria.
—Això deuria haver fet doncs durant quaranta-vuit molt estrenus anys seguits.
—Un acompliment meravellós de totes totes.
—I tot mercès al meu molt afeccionat treball continu.
—No pas sacrificadament, ans joiosa.
—I havent-ho fet voluntàriament, sense ajudes ni obligacions ni injuncions...
—(I és clar que sense ajudes — qui m’hauria ajudat? — ningú no es vol ressuscitat transformat en molt immund, inabsolt, carnús.)
—Ni cal dir mai pagat ni un cèntim.
—Per amor a l’art.

Hom enyora el jamai, on les laves i les cendres i tot el que és net ans higiènic era el món, impol·lut. Guspira, espurna, esclat.

De la unitat, de la unió, doncs, a la dispersió d’egoismes, egotismes, narcisismes. De l’u a un ens — a molts d’ens, a ens incomunicables, esponges malcollades tothom, qui només absorbeixen i paeixen, i no donen mai re a canvi, altre que femta, tifes, fems, excrements.

Esclats, esclats. Esclats i prou. Esclats, providencialment asexuats. Car el sexe — el més terrible invent.

Hom llofrà rere el mirall al canfelip els uhmans i llurs tràfecs aporètics, absurds. Dissortats Sísifs amb les malèfiques màquines i rancorosos ans sempre traïdors vehicles. Car heus d’altres invents molt merdosament diabòlics — les màquines i els vehicles, la follia de l’industrialisme, la perversió mateixa dels espills. Gens contrit, cada ens al palter enjòlit excrementat, un u esbocat, per força cobejós, envejós, gelós, glot, violent, lasciu, esllavissant-se cap a la palterada final, desig global — pels eixos del caos, inevitables, duent-los a la duad.

—Imagina’t la duad; romans-ne a frec; medita-hi; tard o d’hora, segurament aviat, se t’endurà també.
—Tu, mort, duad avall.
—Sempre present torrentada avall que incessant s’emporta tots els morts i despulles, totes les carronyes, totes les brutícies i excrements.

Fred, cruel, col·leccionista d’ens excrementicis, l’espai.

—Què hi fots?
—Ubi nihil vales, ibi nihil velis — on re no vals, re no hi vols.
—Llas, tots menjables!
—Els grans els exigus es cruspeixen.
—Tot a la peça de xerri perduda per l’espai hi és combat vigorós.
—Les bruixes umbròfiles fetes desferres qui els lladres eclesiàstics volen collar i assassinar.

Li ve a l’esment. Hom sap que durant la inquisició (i quan va començar sinó a l’inici del cagalló present, i quan s’acabarà sinó a la fi del cagalló?). Durant la inquisició, per a la tortura, calia que aquell qui torturarien no hagués pogut menjar durant deu hores — no volien pas recollir-ne en acabat l’espremuda femta.

Hom en sap la incontrovertible equivalència — gent de religió, gent de cagalló.

—Tant de psicòtic de cagar estrambòtic — tot n’és ple!
—El Mosques, el Malfumet i el Cretí cagaren...
—I ço que caguen ara eternament acomparen.
—Els tres llevantins fanàtics — troben llurs cagallons especialment simptomàtics.
—Són llurs repugnants estronts — basts pudents cagallons que ningú amb un bri de seny dos cops ullava — ni pitjor ensumava.
—Bellugadisses palterades d’infames cagallons — com ara munts asfixiants — d’esmunyedisses salamandres amb diarrea — de tremolenc xanguet gairebé alhora cruspit, paït i expel·lit — de llefiscosos llangardaixos — de llenegosos tritons — pitjor, d’uhmans.
—Cagallons qui tomben i es belluguen com llenegosos uhmans — com serps amb tres caps d’imbècils gegantins — caps dels tres idèntics fanàtics llevantins — amb llengües i ullals de molt virulents verins — moros, jueus i cretins.
—Tres vegades maleït cagador llevantí — d’on tots fastiguejats n’hem de morir.
—Tots morts serem i encara romandran enrere — els tres sempre cagant imbècils fanàtics — bo i vantant cascú el propi palter d’interminable cagaelàstics.
—Uhmans, uhmans!
—Fins que cascú dirà — fet el món una més pudenta merda — traient el nas podrit per la darrera esquerda — guaitant-se la victòria final del cagalló que tot ho emmerda...
—Dirà cascú...
—Fes-te fotre tu — car demostrat resta doncs — que el meu cagalló... — era el millor!

Hom s’hi ha vist, ninot de palla encesa, a l’espill del canfelip. Darrere, noietes ebúrnies, àuries; noietes amb coltells alçats, noietes a bon mercat, a preu llençat; l’espill opalí en reflecteix la sang que en raja; l’excrement, l’excrement que en raja; el cos adés ple que es dessagna, s’excrementa, es buida.

—L’empastifat palter meteòric, mirífic, la peça de xerri perduda, la terra, la gàbia on els uhmans m’hi fan tanta de por. Els sofres a llurs ventrells. Els dies i les desídies dels repulsius llausangers, o sia els llepaculs.
—Cada individu, típic. Tot l’escaquer d’apetits d’alt voltatge, seu, exclusiu.
—I tothom enrampats.
—Cascú, la carallotesa se li barreja amb la sobergueria de sempre, i així enveja tothom altri — i esdevé corruixat o melangiós si en re el veu reeixir.
—Insuportables xanxes qui hom ha d’oir perbocades pels fatxendes mentre torturen.
—Tot diàleg sempre invàlid, prepòster, oximorònic — de què serveix?
—Ets excrement — prou te l’espremen, botxins.

Hom, tàvecs vénen a cagar-se-li a les orelles, en jaqueixen senyals, estigmes, marques. Els pertany. Es trau el capell groc; bonior de guatlles; trets. Tomben estronts del cel. Feixucs, congriats. La ferum constant, de sobte accentuada.

—Distreu-me’n, ventijol. Cremeu-me’ls, llamps.
—A les bromoses fondàries del començ excretori, l’excreta excrementícia excrementa excretes, cel·les sinistres on les cèl·lules es corrompen incessants sense remei. Els cossos.

I, perquè hom és un cos clos clafert d’excrementícia putrefacció, qualque botifarra crua, molt malmesa crua botifarra, assenyaladament culana, per això és tan cagat, i amarg i vindicatiu i fastigós, i per això ho veu tot de les colors fecals, escatològiques. Cos clos, com bala tova empesa pels solcs de l’acrimònia, sense remei xipollejant-hi atrabiliàriament, fins que no es perdrà per l’horitzó on tot és eterna tinta de químiques corrosives que impunement i sense immutar-se enterament se’l cruspeixen.

—Cos clos, cos clos.
—Perquè ambtant totes les malalties, engabiades, puguin acabar de podrir-s’hi.

Hom fa memòria, pregonament despagat.

—A les bromoses fondàries del començ...
—Al començament, bereshit, vera femta, excrement d’ós.
—Cert, àdhuc els pecs hermeneutes ens diuen que “al començament” tot era “femta d’ós” — no cal ésser cap carrincló cabalista per a veure-hi què s’hi amaga en aqueixes lletres augmentades amb la lupa opaca de la ficta perspicuïtat ni la fula perspicàcia.
—Femta d’ós! Som-hi, endavant, amunt!
—I ara hi vénen tirallongues infinites que els desenfeinats en sinecures, és a dir, els pitjors dels uhmans, els qui viuen de la rucada i la falòrnia, com tots els eclesiàstics...
—Els eclesiàstics, els llepaculs dels “déus”.
—Els eclesiàstics de cada ximpleria, és a dir, de cada molt betzola credulitat, on qui paga és l’espletada massa, la massa pampana, trompada, abusada, decebuda i ensarronada...
—La massa excrementada, la massa d’uhmans qui encara no han analitzada quina diferència hi ha...
—Cap, cap.
—Quina diferència entre llurs cossos i els cossos de les palterades que jaqueixen a la tassa del canfelip.

Abans de tornar-se’n, hom, desconfit, s’ha torcat, nogensmenys molt polidament, el cul.


~0~0~