Qrim Qatalà CXXVIII

128


Despès os callat desenverinat


Als llimbs estripats les serps vellutades
Pels tossuts espadons del clar succés
De proa a popa es veuran apamades
Perquè a antres hipogeus hagin accés.

Humitats de màquines enfonsades
Adients per als qui són sense recés
Quiets vora l’ull com larves mig glaçades
Estopencs rauran llofrant-ne el procés.

Les serps balbes com olis de setrilla
Pels quatre esfínters de rosta cruïlla
Up s’esmunyen (cascuna xi lluent
Que ha tot just rostat l’os obtumescent).

Catalítics anorcs tarannàs plàcids
Amoixen serps d’ullals lloques o fràcids.


~0~0~


Pensius com serpents freds s’acabarà l’hivern?


Els primitius eunucs solíem desar els ossos
Dels estruços cruspits en coves d’escurçons
On amb dolçors de somnis les unions serpentines
Se’ns dugen en estranys paisatges de ruïnes.

I n’eixien remors de colgades cançons
Filagarses amunt prorrompudes a trossos.

Reposàvem llavors i amb les orelles fines
N’escoltàvem històrics degoteigs de reïnes.

Volíem ésser certs que allò d’ahir fou sòlid
Que els efímers passatges no es desfan com terrossos
Que visquérem els casos que ens marcaren els cossos
Amb cicatrius perennes i enyors d’ecos pregons.

Cascú es vol monument de monòlit estòlid
I es desperta esventat tost tot cremat com bòlid.


~0~0~


Chors


Oíem barrocs tocs i melodies
tothom en gaudíem, indolents badocs
mentre els qui els tocaven passen com fanocs
proves d’endurança, gairebé ordalies.

Orquestres i chors, i els faunes llurs jocs
les nimfes llurs balls, els timpans llurs tries
ensenyàvem cuixa, endavant follies
trempaven a baix pletòrics bitocs.

Llúdries espontànies espanten sirgaires
actituds hermètiques que esclaten pels aires.

Rovellats carismes, esvaïts orgasmes
taciturns al gris, ens en tornem sulls.

Prou moltonejar, fets cap als quiasmes
Cascú cau de cul, i el que sembres culls.


~0~0~


Vies no obvii al pentagrama mai


Amb mediocres genolls polint sabates
De les madons amb faixes amb sets rai
De cacatues de qui les fermates
Vaig obeint com un anyell o un xai.

Concupiscents llurs veus cremen l’espai
On les catàstrofes mimen sonates
Del groc sepulcre qui trencà el norai
I s’ancorà entre cruentes rates.

Noies del chor com botides granotes
Qui eclipsen els mèdols amb balls exòtics
Els enllustrava quec i tot les notes
Amb panteons de ressons simbiòtics.

Mènsules asimètriques dels cingles
De cabra hi faig ben tibades les cingles.


~0~0~


Aristarc Verdura, mort


Com adés els sinistres monstres enfaldillats — vull dir, els lladres i assassins frares mendicants — trampejaven obsessivament tucs i clotades, a la percaça de bruixes per a cremar en llurs inquisicions de psicòpata furiós, car aleshores els cretins llur avarícia tot ho podia.

I les bruixes havien d’ésser doncs sempre velles amb qualsque pistrincs, amb qualque petita propietat, que els àvids eclesiàstics volien afegir de guany a llur malèfica església.

Doncs així mateix, més tard, llavors, en temps de mon padrí, les barbàriques putrefactes monges proselitistes, amb les llegues intruses del mateix ram del feixisme invasor, trameses en massa per l’assassí règim cretí, a casa nostra, com a d’altres indrets d’arreu del món amb gent encara no pas enverinada pel brutal cretinisme, per tal de robar impunement béns i esperits als vells i velles moribunds.

Mon padrí, quan la mort se li atansava indefectiblement, se l’endugueren a una d’aquelles clíniques rònegues parasitades per aquelles mateixes putes miserables.

Ell, ateu, català, republicà i d’esquerra, sempre a la mercè, per circumstàncies de la merdosa dissortada història nostra, a la mercè de religiosos, de forasters, d’autoritaris i de putrefactes. [No en deia, ni ell, ni jo, no en dèiem llavors de foraster, com en dic ara per carallot decor o finor; llavors tothom els en dèiem pel ver nom de xarnecs, d’enemics, de papissots, de franquistes, o de castellans i castelladres.] Havent de sobreviure a dues gegantines dictadures feixistes cretines forasteres, i damunt, quan hom s’hauria pensat que la llibertat dels catalans era a tocar de mà, amb l’esquerra republicana dominant, tot d’una els invasors i els infiltrats, i els botiflers de sempre d’afegitó, encara ho podriren tot, bo i imposant llurs petites dictadures, també de dreta, és clar, les dels estalinistes i els anarquistes durant la guerra; els destructors anarquistes destrossant tota organització i fent doncs la feina als feixistes; els estalinistes, dogmàtics fins a la ronyosa coroneta, i qui reeixien àdhuc a expulsar-lo de la feina de ferroviari, perquè mon padrí no podia pas vinclar-se a llurs irrisòries manies religioses.

—Confessi’s, senyor Aristarc, confessi’s.
—No en tinc cap, de pecat, collons.
—Anirà a l’infern, senyor Aristarc!
—Deixeu-me en pau, harpies!
—I l’infern és etern; una eternitat de patiments; els dimonis de foc furgant-lo amb les forques roents cul amunt, remenant-li els budells, ah, i tallant-li els ous amb ganivets enverinats, un cop darrere l’altre, eternament, eternament, eternament!
—I nosaltres rient dalt el cel, contemplant la glòria de déu i contemplant, a baix de tot, els divertidíssims martiris de tots vostès, els atrapats per sempre més a la gàbia hermètica de l’infern infernal!
—Confessi’s, confessi’s, anirà a l’infern!
—Confessi’s, senyor Aristarc, confessi’s!
—Quin maldecap, quina tortura! Vosaltres sou els dimonis, vosaltres sou l’infern, sòrdides, maleïdes, estiracordetes dels adoradors de la pitjor dolenteria! Foteu el camp, foteu el camp!

Cansat per les eixutes, escarransides, llegues i monges forasteres qui en xafallosa llengua forastera l’amenaçaven per no re amb els pitjors turments eterns a l’infern si no es convertia i es confessava, i el torturaven negant-li calmants i àdhuc aliments fins que no es confessés al capellà infernal qui empenyien constantment a la seua ratada espona, em va demanar, a cau d’orella, un matí dels pocs que hi va durar, mentre el visitava, que li portés una pistola.

No sé pas d’on volia que la tragués.

Per sort coneixia un company infermer de més edat que no jo qui s’esqueia de fer el servei militar obligatori a les casernes de Gardeny. Pel fet que era infermer, sovint, quan se l’enduien a Talarn a fer maniobres, li donaven una pistola, a més a més de la maleteta amb els instruments i remeis d’assistència mèdica (els altres soldats tots portaven fusell, i eren tropa de peu o prenien cura de les mules i els canons). Li vaig dir si li podia manllevar la pistola per a un sol vespre, que l’endemà dematí l’hi tornaria, que mon padrí volia fer por als repulsius dimonis qui el turmentaven.

Els favors que vaig haver de fer-li, al meu amic, no em van servir de re. Quan li vaig voler passar d’estranquis la pistola a mon padrí, li deia que era una pistola sense bales, és clar, no fos cas, car la pistola que els feixistes donaven als infermers només era per a mudar, per a fer veure. Car al capdavall també l’infermer no fotia altre que provar de guarir nafres, no pas matar enemics inexistents. Al contrari, la gent del poble, damunt la qual passaven perillosament les bombes dels canons dels militars en maniobres, si mai haguessin gosat piular, malament rai; la presó i la tortura dels forasters feixistes i cretins sempre imminent, a l’abast, car aquells dies les presons feixistes curulles de bona gent rai.

Mon padrí em va dir, disgustat, que de què collons li servia una pistola sense bales. Me’n vaig tornar a casa desconfit. Vaig tornar immediatament l’arma a l’amic. Malaguanyats favors, alguns de caire vergonyós i tot.

Llavors, aquella nit, hi vaig rumiar. Mon padrí era del Canyeret, d’una caseta rosegada a la roca del Castell, de tal faisó que la cambra de darrere no tenia pas paret de fons, era de viva roca. Al Canyeret, on de mil·lennis hi havíem viscut els lleidatans del rovell, els de nissaga més pregona, els d’abans dels moros i tot, també hi vivien gitans pobres, i els gitans pobres (els rics rai, qui vivien en barris rics), els pobres negociaven amb objectes si fa no fot interdits. Mon padrí m’havia mormolats a l’orella dos o tres noms dels seus antics veïns.

Vaig recollir tots els meus estalvis, i àdhuc vaig pispar el que vaig poder del calaix de la botiga dels meus pares, i em vaig internar, temeràriament, als budells del Canyeret gità.

Vaig assolir finalment de fornir-me, després d’anar d’amagatall a amagatall i d’home tapat a home tapat, i d’anar-me buidant de calers, que em calia tornar a casa cada cop, a tornar a omplir-ne la bossa, reeixia de fornir-me al capdavall, dic, amb una pistola força antiga i rovellada, mes que em demostraren que tirar, de prop, tirava trets segurament letals.

L’endemà l’hi duia a l’avi. Que feliç! Em beneïa, em petonejava, em donava comiat, amb careta d’àngel moribund, la seua pell sempre tan fina relluint a la claror de l’estiu i les cigales.

Quan les irritants meuques proselitistes se li atansaren aquell mateix migdia, es tragué la pistola de la sina i la féu espetegar doblement. Les dues meuques se li esbalçaren davant, una a cada cantó de llit, llurs fronts estelats de sang i corromput cervell, llurs cranis esclatats en mil bocins. I això perquè només se li’n presentaven aquelles dues a ferotgement catequitzar-lo, ço és, a cremar-li els collons amb l’àcid de llurs baves de repel·lents cotorres, car si més li’n venien, més en pelava, amb el carregador que servava sis bales. En tot cas, tot seguit, la tercera de les bales se l’encastà, boca amunt, al deslliurat cervell.

No pas que no vinguessin els de la bòfia feixista a inquirir qui de la nostra família hauria pogut estar qui li hagués procurada l’arma. Mes res. Car mon padrí havia deixada una nota sota el coixí, una nota que trobaren tota tacada de sang, dient que la pistola venia de la guerra i que l’havia duta embolicada amb els calçotets i els mitjons (no pas entre cap dels seus llibres, és clar! — com tothom sap, els llibres com cal eren prohibits pels feixistes — només llibres feixistes i cretins i forasters eren llavors autoritzats), al fons de la capsa de sabates, amb els mitjons i els calçotets doncs, que li havien permès, com a soles possessions seues, li havien permès de dur a la clínica amb ell, perquè fos tot el que en restés a la seua mort. Car, en previsió, tot altre seu ja ho havia donat. Els llibres per a mi. Les altres quatre cosetes a ma mare i mon oncle, qui eren al capdavall els qui pagaven les traïdores meuques perquè l’ajudessin, descarats carallots, a ben (i que ben!) morir.

Sempre he estat molt orgullós de mon padrí, recony! Mon padrí qui amava la república catalana, qui amava les noies fresques, qui amava els boscs, les rouredes, els alzinars, i els moixons i els flumicells, i els hortets i els escarabats i els llangardaixos i les serps. Mon padrí, l’home qui visqué moderadament lliure al bell mig de l’infern creat i atiat pels abjectes invasors.


~0~0~


Predestinació


Nat amb orelles d’elf, orelles sense plecs, orelles de follet, sempre he anat, velis nolis, seguint la mateixa direcció.

Fou la mateixa entremetedora llevadora qui, malament rai, me les afaiçonà, les orelles, dic, si fa no fot, molt aproximadament, hò, me les afaiçonava, doncs, amb els estranys plecs que hom associa amb les orelles dels mortals humans.

Mes que hom et disfressi d’il·lús humà no vol pas dir que n’esdevinguis. Car, com prou traïen, anunciaven, proclamaven i feien palesament avinent les planes punxegudes orelles de follet del bell inici, allò que fui re no féu que no ho fos, per molta d’adotzenada façana que hom no m’etzibés, allò que féu que fos el que fui fou massa a fons, fou intrínsec, congènit, innat, i és clar, part de dins mai no he jaquit d’ésser totalment èlfic.

Només han reeixit, matusserament rai, de disfressar-te; t’han volgut, debades, un titelleta més fotent el mec en llur putxinel·li irracional.

Altrament, re.

Car fet i fet així ets. Vivint segons el teu geni, al teu ritme, al teu estil, a la teua guisa, seguint la teua tirada, i prou. Tota la vida una vida fantàstica, la teua; viscuda en fantasies rai, perdut en somnis, en ficcions, versemblances, monçònegues, alteritats, en tota mena d’esdeveniments alternatius.

Car l’única veritat és la mentida.

—Per què viure en la mentida?
—Perquè no viure-hi és no viure.

Car cert que t’adobaren (potinerament rai) les orelles, mes no pas l’inadobable, irremeiable, esperit. Et doblegaren les orelles, això rai, mes mai, això mai, l’esperit!

L’esperit rai; sempre el mateix — d’elf, de follet, d’ésser fantàstic, de barrufell, qui viu, benaurat, exclusivament a l’entreson.

Aür, aür, oidà! Pit i fora, doncs, i au!


~0~0~


Els jocs del vent amb la gorra de l’estel


Sense cap mena de raó, de sobte, part darrere, amb la malignitat típica dels de la bòfia, el bòfia [escurçadament, del de la bòfia, en dic el bòfia] m’ha arrencada la gorra del cap, i l’ha llençada al bell mig del trànsit atapeït.

Els jocs del vent ara amb la meua gorra.

És clar que el vent no és maligne com el maleït bòfia; el vent és juganer, i quan se me l’havia enduta prou lluny, passades les redubtables cruïlles cap on l’avinguda curulla de camions, d’autobusos i d’altres vehicles fumosos, embalats, sorollosos, es perdia dreta i ampla, una ràfega, molt poderosa, vinguda d’enlloc, me la tornava cap on sóc, tret que me la tornava amb massa d’embranzida, d’on que em temés que em passaria de llarg i que se’m perdria cap a l’altra avinguda que, venint a través de la primera, també era tota plena de vehicles boigs, tret que llavors la gorra col·lideix fortament amb el cul d’una dona tot d’una tot agreujada, i se m’atura esborronada només a deu passes d’on sóc, que m’atansava adeleradament a la gorra rebeca, i hi vaig molt modest, i dient de perdó-perdó pertot arreu, i sobretot a aquell bocí monstruós de gegantina dona, mes en aquells instants on m’anava a ajupir i fins i tot a ajeure a gatamèus per tal de poder rembre, poder al capdavall ja replevir-me’n, la díscola gorra, he sentits els assassins ulls del bòfia, i doncs me n’he estat, frustrat, reprimit, i pregava al vent que juganerament se servís de dur-me-la enjogassadament, si us plau, a casa.

On, lloances sien dades, m’esperava arraconadeta a un cantonet del replà davant la porta; una gorra, hò, tota plena de caquetes, mes fidel-fidel.


~0~0~


Els jocs del vent rebutgen els mots


Era fregant-li l’ascla amb el no gaire dòcil péntol de filipèndul meu.

A fora xiulaven agressius sorolls — de tenors, de renocs, de bufaruts.

I hi trucava, ominós, algú.

Vaig baixar i qui trucava, un home fosc, esdevé de sobte l’agressor. Ara doncs lluitava mudament amb l’agressor de baix, li tenia una mà a la cara, li volia arrencar els llavis i buidar-li un ull, mes alhora tenia por que no em mossegués la mà, i de sobte heus que, efectivament, d’una mossada, reïx a endur-se’m un dit.

Ella apareix, patètica, amb un vestit llarg lleuger blau clar, i allí mateix pateix un orgasme delirós, allí mateix, quan veu el dit escapçat a la boca de l’agressor, un orgasme desbocat.

Tot hi és sang, quin fàstic, fàstic doble.

Me’n vaig orxegant, el vestit blau tot tacat de sang de la mala-setmana que se li declarava, torrencial, amb l’orgasme, i ell, ell, l’agressor, qui li havia doncs donat finalment aquell orgasme delirant, encara amb el meu dit escapçat a la boca i qui alhora se’n riu, se’n riu sardònicament.

Dalt vomitava els budells. El vent de l’huracà féu espetegar els ventalls de la finestra, diligent en trencà els vidres, trameté totes les andròmines a la sala de banys damunt davall; la mà encetada l’havia desinfectada, hi ficava gases adients. Sense fer-me tallar cap jugular amb els bocins del vidre trencat encara encastats als galzes, vaig treure el cap per la finestra.

A baix, ella i ell xanxejaven fent veure que es fumaven el meu dit; llurs cares ensangonades els llamps els les enllumenaven amb tints d’esglai; llurs instints de jívaros enfeinats en la manufactura d’atots d’equinocci me’ls feien, a manguis, etnòleg afeccionat, material d’investigació.

Quin subterfugi ni quin trucatge no seré capaç d’emprar, amb ales d’envejós muricec, per a atansar-me’ls, macabres indígenes qui en llur iridescent elació de túrgids ocells egomaníacs, accentuada per llurs rialles psicòtiques, injuriaven els obscens captaires que eren mos ulls tan humiliats, on els inescrutables peixets i llurs concises larves qui com miniaturistes o argenters no m’orquestraven, pragmàtics, la històrica visió, feien ensems zoom com trèmuls vinyòvols aterrits pels ímpetus de les pedretes i les jeremiades de la tempestuosa, espectral, dolorosa, nit.

Les claus de l’immediat caigueren del cel com més anàvem més enlletgit. Els trons llur recrudescència era com el públic embogit del rerefons, i quan, amb la desesperació del fotre, als de baix, les gelinites els rajaven dels genitals, els esclats n’eren els esclats.

Vaig cridar contra el vent que em rebutjava els mots amb samfaines de sofres i escumes de llúpies de vulva qui es desconfiren a l’encop. Eixams de necrofílics insectes m’espigolaven petulants pels oronells. Posseïts, sencers, els objectes s’envolaven finestra enfora menats per voluntats de quin estrany magnetisme?

Els condemnats a mort jubilaven i es congratulaven, ebris de pirotècnies i turbulències procel·loses. De çassús, feixucs, ara els plovien rentamans i banyeres, i tasses de cagar-hi, i màquines de rentar la roba, i figuretes d’alabastre, i Afrodites mutilades, i miralls, i armaris, i...

El cap de fibló llepava els arbres per les perifèries del barri. Aviat la part alta on sóc, casa de paper, s’afegirà, volàtil, al vertigen del caos.

M’esventava, ans no fos massa tard, de dret cap al soterrani. A baix de tot, dens resclum de tantes d’inundacions prèvies. El terra mullat. Hi esparpallí, inspirat, el contingut de cada lleixa a les biblioteques.

Llibres arreu, catifes de llibres, m’hi colgava.


~0~0~


Hom i els uhmans


Dels budells més pregons de l’oblit, brollaven herbams en fangars, i més tard hi brollaven, per lluents racons i fosques perifèries, entre herbams i fangars, per traus emuntoris, vexatoris, hi brollaven, com si eixissin del forat del cul de la mateixa mort, éssers desenganxats, insolidaris — anomenats individus.

Individus, i doncs per força egoistes, vanitosos, autocontinguts, àvids, golafres, pèrfids i malparits; un altre capdecony de Càl·licles cascú, banyant-se en deleteris sucs o secrecions i lubricants de bèl·lica amència; tothom esplèndidament impertinents i agressius, tots plegats freturant d’oxitocina; dedicat cascú a la destrucció ans mutilació de tot el que els entravancaria de reeixir a atènyer mai la màxima efímera satisfacció.

Entre aqueixos diversos individus qui, fitòfags, transformaven els verds de les herbes i els minerals als fangars en carn, hi aparegueren els uh... els uhmans, els més esfereïdors dels esfereïdors egoistes qui havien mai brollat de fangars i herbams, on, abans l’aparició dels irritants individus, tot havia estat harmònicament indivís, i doncs solidari, unànime, idíl·lic, tranquil.

Els esfereïdors uhmans demostraren tot seguit ésser els més vanitosos, i doncs els més il·lusos dels individus, bo i pensant-se com es pensaven que eren diferents de tots els altres individus, amb més drets ni raons, ni afanys de domini i d’apropiació, quan, de fet, no pas que no fossin, ni un àtom redundant, ni més ni menys que qualsevol dels milions i milions dels altres ens fets també d’herba indistinta i de minerals en fang, transformats al capdavall en molt putrefactible carn.

Els uhmans, carrinclons titelles esbarriats entre ploguda pinassa, no pas millors (a tots ops pitjors!) doncs que cap altre ventís, transitori, evanescent, bolet tant de tinta com de sang. I, en canvi, llurs ultracuidances ni petulàncies sobren de lluny les de qualsevol altre presumptuós ens molt tifa ni barralbuit.

Ni els paons cantant-se peans, ni cap dels ortòpters amb llurs epinicis concupiscents, no són mai tan rucs; ni les cobejances folles dels trombicles, en abassegadora legió, amb llurs fiblades i carxenes de croats, els guanyen en generalitzada crueltat; ni els aposemàtics camaleons no se saben disfressar en les monstruositats dels papers que prenen els uhmans per a esfereir-se mútuament; ni les xerreres inútils dels cucuts no són tan repetitivament mancades de cap fonament com les fètides secrecions que representen llurs crèdules epistemologies de capsdecollons quan volen interpretar a llur estúpid favor la intrínseca merdositat del món.

Redundants, llurs àtoms són en tot calcats, són idèntics, als de qualsevol altra producció (incloses les més repugnants ni excretòries) que els herbams i els fangars no han tinguda, en cap mal moment, l’aberrant idea d’empescar-se.

Contra el pec Lactanci i qualsevol altre eclesiàstic d’escanyadores falòrnies curull ni clafert, hom sap que tot és producte dels àtoms esbojarrats en espirals incessants. Car, ara com sempre, tot és fet d’espirals de qui el cor roda incessant.

Hom és alumaire i ha transportats, d’ençà que serva memòria, alums i mesquites en claferts barrals. I la barca mateixa, i la mesquita i els estronts i les cagarrines, que hom hi porta i hi ha totjorn portats, amb els mitjans per on la barca navega, tot ha rodat i roda en perpetu moviment.

A l’interior de cada forma, per minúscula que fos, tantes... tantes d’espirals grosses i petites com hi caben, com mai hi cabran ni hi han cabudes, i totes han rodades, com ara roden, i, en fitar-hi, hom se n’adona que els àtoms han esdevinguts gegantins; i hom sap copsar-hi àdhuc les vies dels electrons i els neutrons qui hi roden, hi orbiten, impacients, alhora despertant-hi, dins els objectes qui els contenen — barca, aigua, vaixell, mesquita, i el cos mateix de l’alumaire — despertant-hi colors estranyes, de coincidències abracadabrants; torniols, badalls, esquers, trontolls, fulgurants; excel·lents averanys, car tot hi és viu, fins i tot dins cada cadàver per tudat que mai fos.

Dallador d’espermes; desinstal·lador de lligams; de sollaments i d’atzagaiades d’egoistes qui només es volen reproduir en proliferacions d’esgarrifaó tremebunda, amb el coratge del bacó, hom crema els darrers palimpsests on les instruccions encara eren mig llegibles. Quins tremolins de calaixos per a cercar-les! Hom se’n riuria, de llurs carasses molt assídues de xerraires sense indici ni esclau ni intuïció ni idea d’on trobar la llista inexistent. Polit, hom muscleja comiats. Fueteja rostolls perquè saltamartins sancallosos li pugin a la gola i l’esperonin a desaparèixer. Que romanguin els uhmans entre el jull. Que carcellers amb corns al cinyell i mitges de raió els traguin d’aquell infern d’inòpia. No els en traurà pas hom!

Enraonava hom amb si mateix.

—Ils m’assomment, ils m’assomment tous.
—They’re insufferable; every word, disgusting; every fucking single word they utter disgusting, becomes uniquely disgusting; soon I won’t be able to use any damned word at all; all of ’em vile evil words tainted by their having used them with their tainted rotten pestilent tongues.
—I d’escoltar-los, els uhmans... d’escoltar-los...
—D’escoltar-los, i de xipollejar en xolls de fossana, ni rabejar-se feixugament en vòmits, tot u, vós!
—Carregosos a uf; la putrefacció em sobreeixia de les orelles, tota blanquinosa i llefiscosa com immunda fràcida infecta nata.
—La putrefacció... la putrefacció dels mots putrefactes que a les orelles m’afetgegaven, com qui afetgega, en boques de femta, femta, em curullava d’un crani tot podrit, que els maleïts havien emprat un cop de massa per a gibrelleta, per a cagar-hi llurs carronyes de virulents malignes paraules.
—Fastigós flagell dels garlaires qui parlen incessantment i sense haver sabut mai enraonar!
—I per què parlar mai més?
—Per què no toldre’s la llengua i petar-se els timpans? Per què no desaprendre d’una puta vegada tants de vectors de corrupció i de contagi com són tots els mots que digueren? Per què no recomençar net del tot, sense mai haver-los escoltat ni sentit, només aprenent allò que subratll, només aprenent allò selecte, allò que no serà mai ubiqua buida xerrameca, falòrnia, falsedat, bogeria, propaganda?
—I el propòsit era ferm. El propòsit era ferm.
—Llengua muda, obtumescent. Orelles amb estapolanys hermètics.
—I aclucalls. Aclucalls per a fitar només allò que genuïnament relluu.
—Magnífic ullprenedor programa!

Car hom, esborifat, esberlat d’angoixes, atrafegat per les embogidores sotragades d’aquella peça de xerri perduda per l’espai infinit on ell i els uhmans havien de compartir presó, abassegat oimés per les sentors asfixiants de conys de gorgones i meduses, de llurs incomptables mínimes sorel·les qui, reeixint sempre en l’adotzenat miracle, planctòniques, sobrevisqueren per a les edats a tall d’ens de qui l’única funció fou i no podria mai sinó ésser de pair brutícies, de menjar-ne i excretar-ne incessantment, com tot altre ens fet d’àtoms de fems.

Hom cavil·lava.

—Els quatre merdosets qui ens interessa — més que no res, i no podem evitar de tindre’ls de continu a la boca...
—Tornem-hi, els quatre merdosets qui ens interessen, doncs, diguem-ne sobretot, els excrements... estàvem l’altre dia d’enhorabona — xiroiets, com qui diu, d’allò pus.
—Ensumàvem excrements pertot arreu, i sabíem ara del cert que tot és fet de reciclada merda.
—Que l’univers d’ara és merda cagada per l’univers previ — el qual fou merda cagada per l’univers previ a la nostra merda d’univers previ — i així, palesament es veia que... anant fent... infinitament cap enrere.
—Que allò que hom anomenava “eufemísticament” — en realitat falsament, car d’eufemístic, és a dir, bensonant, gens — allò del “Gros Espetec”, no era sinó la darrera — i última, de moment — cagada de l’univers previ al “nostre” — era el cul de l’univers previ, cagant — amb aquell immens pet d’afegitó — el “nostre” univers, on tot el que és — tot el que és, orgànic o inorgànic, cuca o moixó — no hi fot al capdavall també altre que cagar...
—Altre que menjar i cagar... altre que cagar... i cagar... fins que la caga.
—Llegíem l’informe secret — filtrat per un dels merdosets infiltrat a la societat més secreta que existeix, la qui mena el món pel cagalló entortolligat del cervell...
—Hi llegíem, dic, que la subtància bàsica, fonamental, constituent, i com qui diu única, que compon l’univers on som és — analitzada en els seus elements elementals — excrement. Excrement i prou. Amb la primera merda sortida del primer cul — i el primer cul d’on...?
—D’on vols que surti...? — de la primera merda.
—I la primera merda...?
—La primera merda, ja ho he dit abans, per què caldria repetir-ho? La merda crea merda d’on el cul que caga, caga culs que caguen.

Hom, de jove heroic heroi, se’n remembra, amb un somrís desencantat.

—Aquell canfelip públic era fet una caca, llord a més no púguer. I llavors m’hi dediquí, hi esmercí mos silents esforços, mos anònims treballs, continus, assidus, insistents.
—Lentament, dia rere dia, aquell repulsiu canfelip esdevé netejat magníficament, com qui diu impol·luta, mercès al meu dedicar-m’hi constantment.
—Abans de morir, deixaria darrere un comunicat on parlava de tots mos acompliments a la vida.
—L’acompliment més acomplit, hi diria, i de lluny, era el d’haver mantingut aquell fastigosíssim canfelip, adés tan llord i repel·lent, com dic, lliure de tota matèria vil ni fecal, i això des l’instant que el localitzava, fins al moment mateix on no em moria.
—Això deuria haver fet doncs durant quaranta-vuit molt estrenus anys seguits.
—Un acompliment meravellós de totes totes.
—I tot mercès al meu molt afeccionat treball continu.
—No pas sacrificadament, ans joiosa.
—I havent-ho fet voluntàriament, sense ajudes ni obligacions ni injuncions...
—(I és clar que sense ajudes — qui m’hauria ajudat? — ningú no es vol ressuscitat transformat en molt immund, inabsolt, carnús.)
—Ni cal dir mai pagat ni un cèntim.
—Per amor a l’art.

Hom enyora el jamai, on les laves i les cendres i tot el que és net ans higiènic era el món, impol·lut. Guspira, espurna, esclat.

De la unitat, de la unió, doncs, a la dispersió d’egoismes, egotismes, narcisismes. De l’u a un ens — a molts d’ens, a ens incomunicables, esponges malcollades tothom, qui només absorbeixen i paeixen, i no donen mai re a canvi, altre que femta, tifes, fems, excrements.

Esclats, esclats. Esclats i prou. Esclats, providencialment asexuats. Car el sexe — el més terrible invent.

Hom llofrà rere el mirall al canfelip els uhmans i llurs tràfecs aporètics, absurds. Dissortats Sísifs amb les malèfiques màquines i rancorosos ans sempre traïdors vehicles. Car heus d’altres invents molt merdosament diabòlics — les màquines i els vehicles, la follia de l’industrialisme, la perversió mateixa dels espills. Gens contrit, cada ens al palter enjòlit excrementat, un u esbocat, per força cobejós, envejós, gelós, glot, violent, lasciu, esllavissant-se cap a la palterada final, desig global — pels eixos del caos, inevitables, duent-los a la duad.

—Imagina’t la duad; romans-ne a frec; medita-hi; tard o d’hora, segurament aviat, se t’endurà també.
—Tu, mort, duad avall.
—Sempre present torrentada avall que incessant s’emporta tots els morts i despulles, totes les carronyes, totes les brutícies i excrements.

Fred, cruel, col·leccionista d’ens excrementicis, l’espai.

—Què hi fots?
—Ubi nihil vales, ibi nihil velis — on re no vals, re no hi vols.
—Llas, tots menjables!
—Els grans els exigus es cruspeixen.
—Tot a la peça de xerri perduda per l’espai hi és combat vigorós.
—Les bruixes umbròfiles fetes desferres qui els lladres eclesiàstics volen collar i assassinar.

Li ve a l’esment. Hom sap que durant la inquisició (i quan va començar sinó a l’inici del cagalló present, i quan s’acabarà sinó a la fi del cagalló?). Durant la inquisició, per a la tortura, calia que aquell qui torturarien no hagués pogut menjar durant deu hores — no volien pas recollir-ne en acabat l’espremuda femta.

Hom en sap la incontrovertible equivalència — gent de religió, gent de cagalló.

—Tant de psicòtic de cagar estrambòtic — tot n’és ple!
—El Mosques, el Malfumet i el Cretí cagaren...
—I ço que caguen ara eternament acomparen.
—Els tres llevantins fanàtics — troben llurs cagallons especialment simptomàtics.
—Són llurs repugnants estronts — basts pudents cagallons que ningú amb un bri de seny dos cops ullava — ni pitjor ensumava.
—Bellugadisses palterades d’infames cagallons — com ara munts asfixiants — d’esmunyedisses salamandres amb diarrea — de tremolenc xanguet gairebé alhora cruspit, paït i expel·lit — de llefiscosos llangardaixos — de llenegosos tritons — pitjor, d’uhmans.
—Cagallons qui tomben i es belluguen com llenegosos uhmans — com serps amb tres caps d’imbècils gegantins — caps dels tres idèntics fanàtics llevantins — amb llengües i ullals de molt virulents verins — moros, jueus i cretins.
—Tres vegades maleït cagador llevantí — d’on tots fastiguejats n’hem de morir.
—Tots morts serem i encara romandran enrere — els tres sempre cagant imbècils fanàtics — bo i vantant cascú el propi palter d’interminable cagaelàstics.
—Uhmans, uhmans!
—Fins que cascú dirà — fet el món una més pudenta merda — traient el nas podrit per la darrera esquerda — guaitant-se la victòria final del cagalló que tot ho emmerda...
—Dirà cascú...
—Fes-te fotre tu — car demostrat resta doncs — que el meu cagalló... — era el millor!

Hom s’hi ha vist, ninot de palla encesa, a l’espill del canfelip. Darrere, noietes ebúrnies, àuries; noietes amb coltells alçats, noietes a bon mercat, a preu llençat; l’espill opalí en reflecteix la sang que en raja; l’excrement, l’excrement que en raja; el cos adés ple que es dessagna, s’excrementa, es buida.

—L’empastifat palter meteòric, mirífic, la peça de xerri perduda, la terra, la gàbia on els uhmans m’hi fan tanta de por. Els sofres a llurs ventrells. Els dies i les desídies dels repulsius llausangers, o sia els llepaculs.
—Cada individu, típic. Tot l’escaquer d’apetits d’alt voltatge, seu, exclusiu.
—I tothom enrampats.
—Cascú, la carallotesa se li barreja amb la sobergueria de sempre, i així enveja tothom altri — i esdevé corruixat o melangiós si en re el veu reeixir.
—Insuportables xanxes qui hom ha d’oir perbocades pels fatxendes mentre torturen.
—Tot diàleg sempre invàlid, prepòster, oximorònic — de què serveix?
—Ets excrement — prou te l’espremen, botxins.

Hom, tàvecs vénen a cagar-se-li a les orelles, en jaqueixen senyals, estigmes, marques. Els pertany. Es trau el capell groc; bonior de guatlles; trets. Tomben estronts del cel. Feixucs, congriats. La ferum constant, de sobte accentuada.

—Distreu-me’n, ventijol. Cremeu-me’ls, llamps.
—A les bromoses fondàries del començ excretori, l’excreta excrementícia excrementa excretes, cel·les sinistres on les cèl·lules es corrompen incessants sense remei. Els cossos.

I, perquè hom és un cos clos clafert d’excrementícia putrefacció, qualque botifarra crua, molt malmesa crua botifarra, assenyaladament culana, per això és tan cagat, i amarg i vindicatiu i fastigós, i per això ho veu tot de les colors fecals, escatològiques. Cos clos, com bala tova empesa pels solcs de l’acrimònia, sense remei xipollejant-hi atrabiliàriament, fins que no es perdrà per l’horitzó on tot és eterna tinta de químiques corrosives que impunement i sense immutar-se enterament se’l cruspeixen.

—Cos clos, cos clos.
—Perquè ambtant totes les malalties, engabiades, puguin acabar de podrir-s’hi.

Hom fa memòria, pregonament despagat.

—A les bromoses fondàries del començ...
—Al començament, bereshit, vera femta, excrement d’ós.
—Cert, àdhuc els pecs hermeneutes ens diuen que “al començament” tot era “femta d’ós” — no cal ésser cap carrincló cabalista per a veure-hi què s’hi amaga en aqueixes lletres augmentades amb la lupa opaca de la ficta perspicuïtat ni la fula perspicàcia.
—Femta d’ós! Som-hi, endavant, amunt!
—I ara hi vénen tirallongues infinites que els desenfeinats en sinecures, és a dir, els pitjors dels uhmans, els qui viuen de la rucada i la falòrnia, com tots els eclesiàstics...
—Els eclesiàstics, els llepaculs dels “déus”.
—Els eclesiàstics de cada ximpleria, és a dir, de cada molt betzola credulitat, on qui paga és l’espletada massa, la massa pampana, trompada, abusada, decebuda i ensarronada...
—La massa excrementada, la massa d’uhmans qui encara no han analitzada quina diferència hi ha...
—Cap, cap.
—Quina diferència entre llurs cossos i els cossos de les palterades que jaqueixen a la tassa del canfelip.

Abans de tornar-se’n, hom, desconfit, s’ha torcat, nogensmenys molt polidament, el cul.


~0~0~

Qrim Qatalà XCVI

Aristarc Verdura, home feliç


Em pensava de petit que xo de les dones era la gran cosa.

Després en va haver una qui, prou bonànima, em va ensenyar l’horror, vull dir, el cony.

—Per xo he patit collons tant — vaig dir, caient del ruc —. Un foradot pudent de carn crua? Give me a break!

Mai més no m’hi he atansat. Alliberat de la càrrega del misteri, d’ençà de llavòrens m’he dedicat a viure content, sense cabòries, sense acolloniments, car prou sé ara què són (en llur més íntim pinyol) les dones. N’hec la clau. La clau de llur clau. És una clau que no obre absolutament re — i és un clau que ni treu cap clau ni enlloc treu a cap. És una clau cap al bertrol on t’hi envescaries com ocellet al brell. És un clau on n’acabaves clavat.

Fuig, dona, fuig, no sóc pas tan babau. Qui t’acaronés el gripau escorxat qui duus entre cuixes, ja faria prou si la infecció immediata no el duia a qui sap quin abís de bogeria i de malaltissa enganxifor, de llefiscositat deletèria, pruent. Car pruir-los els pruu constantment – per xo se’l graten – o volen que els el gratis – constantment – i gratis, jotflic!

Al contrari, estort, lleuger, llambresc, veieu-me en canvi cercant per la natura traces de saviesa, i alhora respirant aire net, i bevent aigua prístina. Mai pres, no-nò, mai-mai.

Al començament de la meua descoberta cabdal, em deia d’homosexual. Em pensava que ésser homosexual equivalia a ésser fi, sensitiu, amic de les arts i de les harmonies naturals. Mes aleshores vaig llegir a un organisme, vull dir, a un òrgan molt fiable (la viquipèdia, vós!) que els homosexuals ficaven llur pipí al forat del cul d’un altre home — o se’ls el feien ficar! I tan amunt com podien! Quin esfereïment! Seriously? no shitting? No fotis! De debò al forat del cul...? Exactament al forat de la femta...? Quin escàndol, vós, tanta de brutícia! Ecs, ecs, i ecs! Si hagués estat el forat de l’ull o el de l’orella... home, ves, encara com aquell. Però el forat del cul...? ...!

Fastiguejat fins a les ganyes, ja no em vaig dir d’homosexual mai més.

Sembla així mateix (me n’assabentava a la mateixa molt fiable font), sembla que hi hagi homes al món qui, a més a més d’allò (el pipí per al pipí) que endinsen a traus de farnat o carnús, els pengen uns altres penjolls tant o més pendulars encara, i que en diuen “testicles”. Collonets, rai; tumors de turmes, no, tu! Mai no me n’eixiren per enlloc. Amb xo feia sort, ací no em puc plànyer, em naixien amb la flor al cul.

Tret que, ben plantat i saludable, de jovenet un altre flagell haig de patir. Se’m llençaven sobre! Ramats de noies em voltaven, molt agressives, que em volien heure, petés qui petés. Que els embotís el pipí al cony, o rebre rai, amenaçaven, molt cruels. Amb violència, violant-me. No, no, mai! Vaig aprendre llavors un moviment agonístic molt valuós. Amb totes les forces, etziba’ls un cop ràpid amb el peu ben ensabatat al cony: una puntada a l’entrecuix. Allò els fa molt de mal. Ja no volen cardar més. Se’ls engruna la dèria lúbrica de cop i sobte. Recomanat!

Allò que sempre he trobat molt estrany en els humans (pitjor, molt pitjor, en les femelles, per llur necessitat de reproducció) és llur grau de badoqueria – com es deixen decebre pels gèns i les hormones qui els fan anar contínuament de bòlit rere el pipí dels altres. Les de més de les vegades, es veu que no n’han mai prou en ficar el pipí, o que els el fiquin, amb una sola vegada, per traumàtica que els sigui; els cal provar-ho una vegada i altra – sempre amb els mateixos resultats pregonament descoratjadors, atxul·ladors, pobres il·lusos, pel que n’he llegit.

Els de més dels animals – a part de qualsque simis, qui es veu que són tan carallots com els humans – de fet, gairebé la totalitat dels animals en eix planeta – sobretot insectes i aràcnids, els quals ells sols ja deuen fer, què ho sé jo, el noranta-nou per cert dels tipus d’animal existents dins aquesta marejada esfera enjòlita on tots plegats fem la distreta viu-viu – prou n’han prou (gairebé la totalitat dels animals comptables), n’han prou i massa, thank you very much, amb una vegada, de ficar-hi el pipí, o que els l’hi fiquin els del sexe si fa no fa oposat. L’avinentesa esdevé tan deshonorable, l’experiència tan desagradable, que encontinent, tot seguit, avergonyits, molt ultratjadament fastiguejats, plens d’ois i d’ecs i de manies, es moren, sobretot els mascles, car les femelles, més enganyades encara, confien esdevindre’n si més no prenys, per a continuar el maleït cicle que enlloc no duu mai. N’hi ha tots plegats per a suïcidar-se, indeed, davant aquest panorama tan estret, escarransit, escanyador i limitat.

Mentre que, sense sexe, els horitzons s’eixamplen indeterminats, sense mèdols ni palissades de mútua animositat ni de recíproca infecció.

Sóc del parer molt seriós que el pipí només hauria de servir per a fer-ne. Per sort, el meu, amb els anys, de poc que era, passava a no re; se m’ha anat pansint i pansint, fins que un bon jorn, tampoc no fa gaire, me n’adon que s’havia pansit del tot; anava a fer pipí i – ep, avall – m’ha caigut per terra com ressec minúscul folíol. Ara, rai, molt millor; faig pipí per un foradet petitet, minyó, manyac – i és clar, uf, cap noia no m’emprenya ni m’envesteix de cop-descuit a esbraguetar-me... i pitjor, a espantalonsir-me ni a escalçotetsir-me, per a mirar de munyir-me i potser fins i tot pispar-me, furaç, l’escarransida saba; no, no, gamarusses, arruix! Que d’on no n’hi ha no en raja – au, bah, i ara sí que us he fotut, cavà?

Les dones – l’element més poderós de l’univers mercès a llurs estratègics forats, que són pitjors que la pitjor, més embogidora, flairosa, deceptiva, mefítica corol·la de flor mortífera – les dones perden tot llur poder damunt els qui manquem de pipí. Car amb què ens arrucarien? Amb quina mel·líflua metzina ens prendrien al vesc del giny infernal d’ocellaire vil, bare, celerat i fementit? O ens empenyien traïdorencament al bertrol... a l’abís condemnat de l’enteniment corromput, esmussat, negat, nogut i afetgegat amb l’oli atapeït de la constant latent lenta letal lleterada despesa inútilment i suïcida? El cervell del pipí – petit i tot, microscòpic, gairebé invisible – trumfa tanmateix el cervell del cap. I al capdavall, doncs, aqueixa fóra la solució al caos del cosmos, crec: La pèrdua de pipí de cada ésser existent – o millor, de cada ésser imaginable, potencial; no fos cas que en brollessin de nous. Sense pipins enlloc, tothom podríem esmerçar llavors la nostra estona vital en afers de pes, de debò vàlids i interessants.

Doncs sí; així anar fent, ves, tranquil·lament rumiant. Ahir, tant se val, ahir hi consirava. Per què perdre el temps en foteses del fotre? Hi ha tanta de poca gent al món amb ni que només fos un petit bri de seny! I sense descans s’esderneguen i besunyen com folls o com lladres només per a gaudir de millors pipins! Tan fàcil que fóra tot sense la pega enrònia del voler cardar! Et toques la pera (figurativament, cal tocar-te-la de debò ni et cal) i tanmateix prou sures, talòs.

També, amb uns quants de sacs de sosa càustica com els que hec a casa, rai; me’ls trobava abandonats, i ara em subvenen a totes les fretures fisiològiques.

Saps què? Mentre haguessis un petit indret amb teulada – qualque mendraig o recer per humil que fos – on anar ficant-hi les coses que t’aniràs trobant, rai; no cal en acabat que compris ni pispis mai re; a poc a poc, caminant innocentment per ci i per lla, t’ho aniràs trobant tot – una pinta, una roda, un ninotet; un elàstic per a fer músculs i forcetes; un llum, una sabata, una agulleta, un didalet... Un xerrac, un clau, un cargol... I el tornaviset, i el martell... I caragols i bolets... I móres, nabius, ametlletes, nous... Roba a betzef, i crostons... I innombrables joliues pedretes per a la decoració. I un llibre o altre, i un rellotge; una rajoleta de xocolata, una poma no gens macada... Com dic, brells i paranys i cimbells a munts que, tanmateix tantost trobats, trepitges amb rancúnia i els xemiques a tesa, car prou creus fermament que no s’ha d’ésser mai traïdor, i menys envers els qui mai no t’han ofès; al contrari, gairebé tots t’alleugerien la vida amb llurs càntics i advertiments, i quan en presenciaves llurs dois enjogassats i llurs àrdues astúcies.

Ah, i què més et trobes? Doncs et trobes ara i adés àdhuc un joiell i un dineret... que llavors podràs colgar, no pas com si fossin llavors que en acabat germinaran i produiran qualque arbre amb monedes o anells – no, no, no parlem pas de llavors, tot i que llavors te’n trobaràs pler així mateix, i que llavors podràs plantar-les a qualque clariana de bosquet i fer-te’n sense gaire o gens de feina un hortet – parlem de qualque arqueòleg sortós qui d’ací vuit o nou mil anys trobarà ton tresor, ço que segurament l’eixorivirà i el retrà tant eufòric com a tu te’n te’n fa de colgar-l’hi.

Admès, doncs, ca? Només amb les petites cosetes trobades la felicitat s’ateny.

Una vegada em trobava fins i tot una xiqueta qui, en pic néixer, ja parlava i comprenia – quina por que em feia! L’embolicava ben embolicada i la lliurava d’amagatotis davant a la porta dels verguers o dels caps de sometent; qualque mena o altra de burocràtic edifici d’oficines al poble veí.

I no sé si ho hauria de dir, perquè semblarà que vull vantar-me’n... o potser em criticareu que espatllava els esquemes, les estructures, i que no és pas possible el fracàs de les ubiques fractals. Mes què hi farem si així s’esdevingué!

Encara una altra vegada, no dic pas calcat, però semblant, el mateix escunç. Em vaig trobar aquest cop un vailet d’uns cinc o sis anys. No em repeteixc pas! No pattern here! Definitely! Fractals be damned! Car per a reproduir idòniament el cas prou calia que el segon mainatge fos, de més a més de repetit del primer, d’un format més petitó; i tanmateix, no sols era més gros, era el contrari de l’altre! Car si l’altre era femella (son trau cru!), aquest expòsit (amb vitet eixarreïdet) mascle! I no havia pas acabat de néixer, com prou he dit. Rossot, d’ulls rucans, anava perdut per un camp molt extens de conreus caòtics on els rèptils verinosos abundaven.

Que qui devien ésser sos pares tan barliqui-barloqui i tan improvidents, que li deman, sever.

Em diu mastegant màstic i colrat com un tomàquet, difident, a frec d’esclató, que, son pare, inics llenyataires l’estossinaven, i que sa mare i ell fugien de llur caseta al bosc fins que trobaven aquesta vall on s’amagaven al ventrell d’un panissar, covant l’estona tot rosegant panotxes i vigilant els farcells on hi havien atapeïts llurs béns potser més valuosos.

No sabia què fer-ne. I on para ta mare?

Amb deliri, o potser epilèptic, es projecta com si volgués mutilar’m. Un llangardaix gegantí, afusat, de llengua bífida, apareix damunt les mates. Mainatge i monstre sauri sonorosament ensopeguen. Els dos l’esglai! Ictèric com el màstic mateix, el valent cau per terra. El drac m'esblanqueeix, esdevé verós com si la por en lleixiu el banyés. Si fos mig apotecari (em dic) potser conec cap sortilegi o duc al sarró cap remei que a ambdós duu remissió.

Per què m’hi estenc? Bide your time, i tot s’adoba sol.

Més tard tallaré arran brots d’idil·li entre sa mare i jo. El pretext que sa mare emprarà per atansar-se’m passada la línia de saludable distància entre tot sollament de femella i ma immaculada innocència, serà l’alt grau d’efectivitat quan carburàvem ensems. Car després que m’enduia el xiquet desmaiat cap a redós per a guarir’l, una dona esbojarrada m’ix a mig camí i amb palesos instints assassins. Se’m figura furaç i rapinyaire, o pitjor, raptant-li el plançó per a fer-ne què...? Coure’l...? Atroç, em ve amb un bastó punxegut a treure’m un ull, o a segar-me cap caròtide, o ja a toldre’m el topí sencer. Ep, ep, ep!

Sort que m’escudava rere son fill. Se li estronca l’embranzida. L’aristol esmolat del tirapeu que amb urpes d’harpia brandava no perforarà pas l’estopa ni la brea d’aquell cos ben calcat i calafat. Impermeable a les burxades. Gens de sang no n’acabarà degotant. Encontinent sortíem de destret.

De mantinent son consirer entra en raó. Torna’m l’al·lot o ets pell!

Només el tornaré a sa mare.

Qui cony et penses qui sóc? En fi, mig ens fèiem amics.

I ara som el molt empaitat triangle qui molt fidelment s’emfractaleix en la distància.

La dona em repeteix el conte dels malèfics llenyataires, de qui la cobejança esdevenia mortífera, amb, de fatídica figura damnada, son marit, el guardabosc, car testimoni de les mortals abominacions que els destralers perpetraven en l’equilibrada natura i els arbres inermes. I em relatava com ella i el marrec se n’esquitllaven d’esquitllèbit, de la fúria anorreadora de la virulent tropa arboricida. I com esquivaven aquèn i allèn i es filtraven d’estranquis a través de tantes d’abjectes trampes parades.

I llavors quantes de peripècies no havien doncs en acabat endegades per tal de deseixir-se’n. Lluny, lluny! I com acabaven en aquests predis inhospitalaris. On aquest home solitari els durà, ínclit, heroic, a salvament.

Car cert que els trobava en merder pregon. Els menava a vila, car em conec cada drecera, galeria, endreçúria i carrerada, de tant que he caminat ací i enjondre, com em conec pel nom i pel tracte cada pedra i cada arbre. Mes volia dur’ls a vila, que les autoritats sabessin com esmenar’ls la situació.

Ambtant, hem perdut tot el bagatge, però tant se val; quina necessitat n’havíem? Quina necessitat n’ha ningú, amb cap bagatge que l’únic que fa és enfeixuguir-te el trajecte? Ara viatgem més expedits, emancipats. Darrera etapa: dels greixos del dipòsit de vehicles desnonats, a la neguitosa carretera; i de la carretera a cals veguers i verguers.

Aquella dona i jo, fent abstracció de son balderot marrec, hem acomplert (cascú son torn en la vetlla constant i els mastegots fàcils, ara ella, després jo, i així anar fent)... hem acomplertes totes les tasques calgudes perquè sobrevisquessin i em sentís prou com cal, vindicat.

Estalvis, a recer de tot soscaire, ara bleixant d’alleujament, la dona al capdavall se’m llençava al coll per a, molt reconegudament, petonejar’m. Li he dit que s’estigués, que ara mateix tornava.

He fotut el camp com un fuet. Ah clímax exuberant! Ja et tornes a veure les orelles! Platxeri i solaç, suavitat i senderi, torneu-me al continent, re-imbuïu-m’hi l’eixarreïda carcanada!

Èxtasi de la solitud... en esguard de la qual tota altra condició (i en especial la que implica el contacte amb els banals humans) és del tot insuficient, pàl·lida, nàquissa, cacoquílica... i n’acabes amb el fel podrit... o malalt del fetge, com el marrec.

Sense càrregues, doncs, benauradament aïllat, em perdia novament per les muntanyes.

En un tres i no res, per tresqueres subterrànies sóc a les envistes de la borgeta dalt mon turó. Ah com hi jauré! Activitat, rai, tret que cerebral, eminentment.

No n’estava gens content, amb la intrusió dels estranys, mare i xicot. Sovint, d’amagat, em barallava vigorós, mes sense fer-los de debò cap mal, amb uns quants de boixos de qui els el·líptics troncs entomaven mos cops de puny amb força equanimitat i segurament sense sentir-se’n gens; llavors em calmava; em llepava les nafres als artells, i caçava bolets.

Bolets, sí. I les herbetes – res no m’alta ni em satisfà tant com de trobar-ne de noves. Les tastes amb un ai al cor d’anticipació, sense basarda, gairebé delerós... I les de més de les vegades, se’n segueix el triomf. Bo! Sense oblidar l’afegit molt agraït de la salut.

Al meu hortet no hi ha herbeta dolenta – si no és prou bona per a mi ni per a ma querrina, és prou bona per al femer. La querrina la trobava passejant pels turons – anava, pobrissona, en orri, penyorada, i sense marca cremada enlloc. Ara la tinc per a la llet i el formatget – i menja, com jo mateix, gairebé de tot – sobretot verduretes sanes – hum, no n’hi ha cap ni una, on, en fer-ne ús sovint o en assenyat usatge, no et dugui sempre a millor delit. I les conec! No em dic pas Verdura de per riure! You bet!

Tant se val, el fet és que, arreu, tots els qui ben vivim, el nostre impacte és negligible; xo cal, com si mai ni viscut no haguéssim; el nostre cos femarà algun raconet, i au.

Ambtant anem trobant trobant... Som trobadors. Com els ocells mateixos – els ocells caiem en frenètic xerroteig quan hom ens anuncia, per fonts místiques, la imminent arribada de la monstruosa neu; tots a l’una, llavors, assabentats, ens llencem a la recerca de les percaceries, de les pellucalles – i els cucaires de cuques i cucs – ei, i som-hi, som-hi, al bec, al pap, qualssevol xorrèstics doncs que hom sàpigui trobar per a omplir-se’n fort, bah, bah!

I si la neu ha amagats els viaranys, rai, car la canalla muntanyenca tost se n’ha empescats de nous pel bosquet on només amb la samarreta i els minsos calçotets em bellugava un altre matí on eixia de casa segurament no pas per a córrer ans per a acomplir-hi qualsevol altra comesa, com ara esfereir els cerfs qui clandestinament brostaven per l’hort – o atansar-me a recollir cap branca caiguda durant el vent de la nit; encara rai nogensmenys que veig que duc a lloc els calçotets; de moment, davall la samarreta suada, em pensava que me n’havia oblidat de posar-me’ls i tot.

Hortolà tanmateix no gens exòtic, les verduretes de cementiri trob que són les que ja vénen més ben amanides. Pels evocatius canarons entre nínxols florits, en descobreixes = com si ets un infinitament molt millor Colom – un qui és home bo dedicat al bé – en descobreixes, dic, ressuscitades, de més saboroses i casolanes encara.

I ara que, albirant l’estimat paisatge, dalt el turó estant, em sent l’esperit delint-se’m per fugir... posareu-hi, si mai us vaga mica, damunt la llosa de ma tomba o, si xo no, ja en aquest mateix pedrís:


Ací assegudet n’Aristarc Verdura,
home sense pipí, home feliç,
no gens amic de re moll i indecís,
somiava llargues hores meditant,
i potser pesant figues, vincladís,
guaitant pondre’s el riu i rosegant
força de pinyol encomanadís:
llobí, festuc i, a pleret, macís.


Passeu-ho bé, tots plegats.



~0~0~



Impressions errònies d’avui i d’ahir


Dic ja hi som em pensava que el veia del davant i el veia d’esquena.

Tot el que em pensava que era de l’un era de l’altre.

Se m’atansen i se m’allunyen sense cap fidelitat... ni finalitat.

El fracàs assegurat... i les rialles.

I el que em pensava que era ca ma cosina era ca la dona del vestit vermell lleuger – res dessota sinó les calcetes de cotó blanques – i lluny dels altres convidats m’ha dut a un racó i m’ha feta posar la mà sota sa roba d’estiu damunt un de sos pitets i em xiuxiuejava brutícies mentre se m’enduia a recer.

Jo qui sóc fill d’amant el qui em pensava que era mon pare era un monstrinyoli – ogrinyoli – car ni a ogre no arribava pobre banyut – qui amb vuit o nou anys em llençava fora abans la basardosa nit enmig l’hivern més fred.

El que em pensava que era un vaixell estratosfèric sallant dolçament pels infinits era el llit de ma padrina on convalescent hi he clapat durant dos dies i mig seguits després que a la matinada em trobessin ert glaçat arrupidet prop la porta de baix.

Finalment el que em pensava que eren emmirallats dos capolls o clepsidres vull dir crisàlides potser d’enorme papalló eren en espellir-se la mateixa persona i – de formes i tonalitats i tocs patatoides – ses dues personalitats tanmateix molt diferents – alfa i beta com qui diu del mateix espècimen de qui prou voldria saber-ne mai el nom.

És clar que el que pens que mai sabré no ho sabré potser mai i el que pens potser que mai no sabré potser qui sap un dia o altre molt fugaçment i ventissa – clac! – i ho saps.



~0~0~



passeig capvespral


desensopint-me de lectures somníferes
i per a exclusiva consumpció del meu enteniment
feia qualque comentari mordaç
mentre em guaitava caminant
la fauna del barri de les meuques

per les meues nàquisses possibilitats econòmiques
no em podia permetre cap de les copetes de licor
que enmig del carrer de mantes ampolles ambrades
en prestatges primparats em temptaven

millor arrambar’m a les voreres
on sord a les sorollades i orb a les lluminàries
m’estimava més copsar amb ull microscòpic
les dones qui ultrapintades em semblaven tanmateix
pobrissones prou lletgetes

i els miraires estaquirots – apart jo mateix és clar
– uns bajans i uns barliqui-barloquis

llavors tot d’una esclatà quelcom
una bomba o qui sap què vés a saber
dalt la cúpula que saltà com un barret endut pel vent
de l’imponent edifici de més avall
al barri ben proper dels llunyans negocis

l’edifici que dic el palau més massiu
entre els abundants severs palaus
que atapeïts i fortificats
prohibitius tothom altri inhibien
seu aquest també de molts de diners
– incomptables infinits qui sap

m’hi atansí badoc i els executius atlètics
eixiren molt organitzadament
desfilaren damunt la berma de dalt el talús que duia al vall perillós
tots ells només vestits amb calçotets impol·luts

conscient tanmateix de la injusta divisió del treball
la distribució dels guanys i guardons
i l’estratificació social tan insultantment establerta
no em podia estar d’allerar’ls una certa admiració
en guipar’ls tan ben plantats i nets
a despit de les insòlites ordalies que travessaven

aprofitant que tots miràvem flascs
una putaneta al costat em feia pessigolles a l’anca
fregant-se-m’hi l’entrecuix

amb un somriure piadós me’n deseixí

desemboirat tornava a casa
a re-emprendre les ponderoses no mai prou ponderades
lectures fosques.



~0~0~



D’interludi a interludi


Si la tempesta intervé sobtada
tots correm a improvisat refugi
mentre al cel els llamps s’obre pas
i els invents aeris hi perillen.

Ara més vives i relluents
pels efectes electromagnètics de la furient tempesta
les colors de les màquines voladores
— vermelles verdes grogues blaves —
enlluernadorament ens sobten a llur torn
amb llur tràgica beutat.

Tràgica car les màquines
embogides pels elements
s’entortolliguen al cel irritat
i encara ens cauran sobre i tot si no vigilem.

Ah doncs si correguéssim
cap als més sòlids hotels
entre els crits de les dones i els esclats
i les flamarades dels estavellats objectes celests
a espiar després rere finestres i cortinatges
el pas maleït del temps dolent...

Fins que tot no s’assereni
i tornin les elegants notorietats a desfilar
amb llurs vestits enlluernadors
— blaus vermells grocs verds —
mentre les velles...
mortes de curiositat
ens ofereixen de vigilants a les joves
amb la condició és clar
que a l’altra cambra en la calda intimitat
tampoc no ens les cardem.



~0~0~



Vespers al paisatge foscant


Sóc qui recull les escombraries escampades
i doncs qui a tothom dóna exemple

Sóc qui no vol pneumàtics enlloc
i qui duu doncs a aquest parer tothom plegat

Sóc qui gombolda les trumfes gegantines
qui creixeren sorprenentment soles en sas prou agrer

Sóc qui rere el darrer humil mendraig
retallat a la carena el cusc Solell descobreix

Sóc qui s’atansa a la dona qui amb vestit safrà
entotsoladament i melangiosa rumiava el per què

Sóc qui els esquelets descolga
perquè li ballessin davant i belleu l’eixorivissin?

Sóc qui els vespers colpeja
perquè tots correguéssim cap a l’oposat indret.



~0~0~



En un anyoc de vespres tardorals s’hi esdevé que...


Es reflecteix a les lluors i s’exhaureix en científic de qui tothora tremolen tanmateix més i més remotes les flaques ressonàncies.

Olímpic amb estopa calca els foradets per on se li esmunyiria l’ombra.

I amb l’esperó per ceptre la tendra mossegada del rabàs amb mucílags es frega.

Creu que es morirà aviat.

S’agemoleix davant les dolors.

Orxega amb el fel que li puja a onades i buida els gits a la soll.

Amb una tovallola es torca els torniols càustics qui li ixen vora els llavis.

Ah vana arquitectura del meu cos incoherent (teoritza covant èxodes vers reialmes d’eternal foscor).

Avalots com més anem més violents entre els empastifats elements que conté (o el contenen).

(Llavors es diu) admès – potser per a no gaire – però de moment encara visc.

I se’n va (s’envola?).

Col·lisions a betzef entre ell i les cantelludes bigues (com orba mesella falena decebuda pels llums i llurs oldament refractades conveccions).

Fluctuen les fases mentre caça estranyes balances qui enjòlit li dansen davant els ulls balbs de l’intermitent enteniment.

Continus ous espàstics brollen al reialme físic.

Els científics només n’hem vistes les closques.

Ah complexitat del sistema retocat per mai no vists tornavisos incerts (mentre viatja estàtic).

Persisteixen els fenòmens fins que (excedides) totes les mesures se sobreïxen.

Procrastinant rai mes tard o d’hora sap que acabarà admetent totes les paradoxes.

Cels tardorals de vàcues sincronitzacions.

Em sembla que sobreviuré (es diu més freqüentment).

Escateix que al seu surant prototipus les pigmentacions milloren.

Tret devers la carranxa (afegeix) em detect com més anem més sencer.

Dromòman sempre enjondre en indrets rars com era ans ara col·lapsat poc es mou gaire.

Ja només troba prou pintorescs (o eixoriveix molla les orelles amb) els crims dois follies i rebomboris de les fanoques remotes gentades (com més esventades millor).

Calze sollat de mon cul ple de cremalls (i se serva els budells i d’altres vísceres on els punxents torniols tanmateix s’amanseixen).

Admès (es repeteix) potser per a no gaire mes de moment (ei!) encara viu.



~0~0~



Aristarc Verdura, mort (39)



Se n’anaven de la convenció molt enfellonits la parella adés més poderosa del partit; els he anat a recobrar; eren al racó d’un xibiu del sector xinès, amb posat desesperat; el meu fill petit era amb ells; els he demanat si els plau que tornessin al local; que foren ben rebuts; que hom se’ls escoltaria i en faria cas; que els congregats estaven encallats, que ells amb llur pes desencallaríem tothom; l’expresident i la seua dona em diuen que no hi ha res a fer, que si els vull ajudar que els porti una altra cervesa fresca; li dic al vailet què vol, em diu que una altra cervesa, aleshores els arruc, els arruc en català, i emprenyat, no sé per què, per tanta de tensió, de neguit... Els vostres néts parlaran tots en català, i quin paper hi fareu..., car llur filla petita i el meu xiquet van junts, i ella és a punt de parir, d’ací un mes, mes i mig. Però l’expresident està encara més marrit. I think I’ve got rabies. I s’aixeca la samarreta i em mostra una inflamació tota roent a l’esquena, si fa no fa damunt la paleta esquerra. Li deman si l’ha mossegat cap gos, o fiblat un muricec, que només mossada de mamífer pot encomanar-li el virus de la ràbia. Que hi ha vaccins contra ràbia. Que un científic català en va trobar la fórmula fa més de cent anys. Que allò pus tost sembla fiblada de qualque cuca, fins i tot simplement un mosquit, i la reacció al·lèrgica ha fet la resta, i que allò amb una mica de glaç, que ara li duré, baixarà, i de seguida es trobarà d’allò pus collonut, que no es capfiqui tant, que el que té és una depressió del caldéu, que no s’ha de veure tan vell, que pensi en els néts que vindran, en les glòries de la nació, en els nous descobriments científics, en tot un futur resplendent... que sap què...? que tantost s’eixoriveixi, demà mateix, anirem al metge i analitzarem la picadota, i au, que vingui, que farem contents els congregats, que l’aplaudiran, i ella, que els aplaudiran tots dos com pares pròdigs, molt agraïts tots plegats que els en treguin encara un cop més, del merder on s’han enfangats.

Diuen que no, que no hi ha res a fer, que se’n tornen a Indiana, entre els pagerols fanocs; dos advocats esgarrapats, decandits, a pledejar pels interessos casolans de patataires i ramaders, de porcairols i gallinaires; escumant les darreres bromeres; que què hi farem, si a Nova York hi són de pus. I aquests dies llur salut es deteriora de valent, prou tost es moriran, llei de vida. L’edat no perdona. I això rai. Nova gent amb noves idees prendran qui sap si el recte camí, i, amb la bona estratègia, qui sap si els jorns de glòria on el partit manava a sis districtes i tot no tornaran. O millors.

Una rauxa em pren; els vull omplir els vults balbs de mastegots! El vailet, amb una certa violència, me’n fa desistir. Em duu fora. Torna-te’n a la convenció i vigila què hi diuen. Duré ambtant els sogres a casa llur. Demà en parlarem. És hora d’asserenar’ns tots plegats.

Anava cap al garatge on teníem la sessió i no sé com collons m’he desviat. Hi anava directe i on... On estic rodant...? Rodant? Del rodó al boterut, del dret al tort, de l’oblic a l’esgraonat... M’he ficat tot plegat en indret equivocat. Ciris hi cremaven, pudents. Foscúria tètrica i tèrbola. Gatgeigs betzols de capellanufes amagats. Les ulleres – o els ulls mateixos – emboirats... Ensopegava en qualque reclinatori. Hi caic agenollat. Quin mareig... ja hi som, l’atac... dec patir un atac de feridura.


(...)


N’Aristarc es jaquí emmenar, titella mal plegat funció finida, embotit a la caixa dels ormeigs de qualsevol faisó.


(...)


Tornem a ésser a l’any 1648-9, i hi bufa una anèmica brisa, segurament portadora dels miasmes del flagell endèmic. La ignomínia d’haver de tornar a veure’m engarjolat entre cruels monjos m’enceta xàldigues al fràgil tegument d’una ànima que cuida ja esquinçar-se’m definitivament. L’altra vegada que em tingueren perquè la meua cerca de llibertat (sempre la força o deessa qui ha menat el meu destí), la tria de les emancipacions de les condicions opressives (abjectíssimes condicions tanmateix tan manyment aclamades, llas, pels “subjectes”, sempre redescobrint, ells, com estimen llurs “senyors” i n’admiren els mecanismes essencials de potència que tenen per a anar acollonint totdéu), m’havia dut a fer-me subtil pedagog implicat a la cruïlla de la llibertat i la ciència, i a esbombar doncs l’única vàlida creença, assenyaladament: La de la independència del pensament basada en el concret de cada objecte i com reacciona en contacte amb qualsevol altre...; doncs bé, i tant, aquella vegada m’esditaren, prou ho revisc, i em caparen, i m’esllenguaren. Així van treure’m de llur fortalesa dels horrors, el monestir idíl·lic, com rebuig repel·lent; sense testicles ni cigala, que amb tenalles, sense anestèsia, m’arrencaren, doncs, car això és el primer que els plau de fotre tantost et tenen; i amb les mateixes eines i amb la mateixa mala traça, privat de llengua perquè no parlés pus, i de dits, perquè no se m’ocorregués d’escriure. L’avolesa humana, sobretot vestida amb l’uniforme marcial de les esglésies, és palès, se sent del tot justificada, excusada, condonada, àdhuc beneïda, seguint els molt estrictes principis del dogma. Tot dogma és molt breu drecera perquè bogeria i crueltat puguin copular incessantment i sense recances. Com en les regles prevalents als matrimonis, tot el que és arbitrari esdevé “natural”. I qui piuli que s’hi ensuma quelcom de no pas prou net, de mantinent hom li escapça (per començar) el bec.


(...)


El boc jau al llaç! – ve aücant, i me n’esglaii, tantost bad els ulls.

Aquell afoll d’“amic” meu, el monjo dels monyons, aquell reconsagrat nan golut, qui perquè ha estat torturat i tolt de cada membre, inclosos els de més dels viscerals, i el fal·lus el primer, això rai, indefens, doncs, i alhora denunciatori i malparit com ca, més ràpid i tot que no el quadrúpede, ell qui només s’arrossega, i més intel·ligent, ni cal dir-ho, que no qualsevol gos, ara hom li allera de nodrir-se, com als altres gossos doncs, dels escapçalls provinents d’altres sacrificats adés trobats si fot no fot en pecat d’heretgia.

Què hi tornes a fer, al monestir, Aristarc? – em diu, i m’ho diu sense llengua, i tot desdentegat, tret que entendre’ns rai que ens entenem, i rient-se-me’n, sarcàstic, amb aquella seua grotesca ganyota de gàrgola, cruspint-se’m encara quelcom que m’han degut tallar mentre em torturaven i havia perdut coneixement, i ara “allò” fins ara meu raïa part de terra, probablement una cama, o un peu, o si més no qualque dit al peu, car prou sembla que rosega artells, tot i que no trob al meu cap que me’n manqui cap de nou. Tret que és clar, amb tots els mals del cos, potser no tria prou, el meu cervell, massa ocupat de destriar mancances, prou feina té a tractar de mantindre’m la identitat, car què altre só que allò (oldans esdeveniments marcats amb la titlla titil·lant del record) que m’amuntega als seus envitricolls?


(...)


Devot ple de vicis, voltat d’esperits de tàvecs, bèmbexs, polls, rats, borinots... llurs boniors irritants només tallades pels eixordaments adesiara provocats per les cridòries i estridències esgarrifoses dels ninots momificats, el llum al racó de la capella n’Aristarc trobava que no en feia prou. O que en feia massa.

Sóc – es deia – probablement la figura més important qui trepitjava aquest conquerit territori d’ençà de deu fotre pel cap baix set centúries o pus. Per canals pol·luïts, sense penedir-me’n ni guaitar doncs enrere ni una vegada, a desgrat de cada obstacle i gaura i contratemps, he obtingut aquest objectiu on ara em rabejaré. Només els traïdors es penedeixen mai de res. Hi ha enteniments arreu d’aquest quincunci sideri, i ni cal dir de d’altres i tot, que, segurament massa filosòfics, cogiten que les descobertes s’esdevenen providencialment i no pas per feina de músculs, i per coratge, i sobretot en reacció als cossers contracops rebuts. El meu sistema, en canvi, que és el dels herois antics encreuat amb el dels criminals pòstums, de tots els quals n’aprenguérem beceroles en lliçons d’història dites per bavosos bruixots, és el d’anar per períodes de puixança manifesta, i llavors aturar-me per a engolir-me cada anècdota – anècdota que voldria escriure en roca amb rocs que hi colpissin ferms, i que tanmateix me n’estic de fer, car qui em llegiria quan ja no roman ningú prou devot ni amb prou llum, doncs, per a saber encara llegir – i, en pair-la, reforçat i satisfet, tornar-hi, doncs.

Llavors s’atansà al llum i el fongué. A les fosques, la seua mà esdevinguda el roc escrigué en els ninots momificats el no re de la seua darrera acció, lletres que s’envolaren etèries o caigueren mortes transformades en calçobre i brossa, en miasmes i efímer espurneig.


(...)


L’endemà d’alfarrassar la vàlua d’allò suara conquerit tornaré – es deia – a les harmonies del meu quincunci sideri; em sembla que l’única aproximació possible a tot el que faig és la idíl·lica, car si ens posàvem a esguardar l’univers pel cantó lleig, més ens valia haver nascut orbs i sense llengua ni ja senys. Car què valdria el viure sense la capacitat de poder metre el dit a l’essència?

Com els pagans d’adés qui els calia pagar dimonis amb sangs, i suors i penes, per a surar ni que fos una nit més, i per això construïen inútils temples que ara em lleu d’ultratjar i conquerir, així els únics ens alliberats d’ara hem de pagar amb destrucció i sarcasme el que trobem de podrit i doncs de dolent (de malaltís) per a l’enteniment, si volem viure endemans d’idil·li i harmonia cascú al nostre quincunci sideri privat.

La seua assumpció (tanmateix errònia) havia estat que ara, en aquest salvatge (inhabitable) quincunci conquerit, ja no hi romania ens per a esclafar, anihilar. Car encara hi restaven dones.

Traïdes pels crits de dona que esfereïdes amollaven, aquells ens romanents li van semblar reguitzells maleïts dels antics dimonis colts pels carrinclons supersticiosos dels eons malastrucs. La discòrdia i la cacofonia li regalimaven verinosos com graus emocionals o valències transgressores a les perifèries del sensori agredit. Esdevingué esfera llisa per on rellisquessin els xiscles llençats i covà una estona el fàstic produït per aquell esclat forà. El revoltava immensament l’antiga divisió demoníaca entre mascles, mig mascles, mig femelles i femelles – (i infants i nyecs escanyats al centre maleït del quincunci contrincant – la decisió de l’infant – mut – en pic vençut el dubte existencial, el marcaria per a sempre ens limitat en un dels vèrtexs, ens monstruós de tota mena de malignitats eriçat) – l’avorria abominablement tot aquell procés on els ens anteriors a ell i als altres herois qui ara conquerien per al ver déu universos i quincuncis sideris com qui conqueria vertígens es veien sotmesos encara ara en certs racons no pas encara prou escorcollats – li produïen doncs basca no sols els ens mateixos ans el fet d’haver-ne de consirar l’esclavatge de llur condició que els constrenyia alhora a la mortalitat imminent i a la dependència dels dimonis inexistents.

S’esvaïen els sorolls de les cascades i els ocells canors; començaven els delers i les picaós devers les neteges higièniques; succintament, calia escosir el panorama i marcar el fitó volgut; les pressuposicions massa mastegades calia escopinar, i créixer, calia, en més agut, enorme, odi contra els munts marginals de brossa. S’enfonsà en un pou gratant dinàmicament la terra atrapada en mònades carcinogèniques i s’allerà llavors la identitat específicament apropiada per als exterminadors d’obsolescències.

Rèptils, bèsties delusòries, per comptes de rocs, ho ocupaven ara tot. Ell, dur, amb glavi, s’atansà als decadents (infants i femelles, febles, balbuços, suaus, tendres, compulsivament abocats al plor), criatures arrapades angoixadament a tòtems... Tothom heroic viu, sol, al seu quincunci sideri, absolut; tothom salvatge, arcaic, viu en família, aboldronat, en voluda vil, en brut, apilotat, els hauria dits, mes qui, ni com, l’haurien entès? Amb èxtasi, la boira ontològica que els envoltava, els l’esborrà com un huracà de qui el cosiment únic fos esbarriar males marors, afollar amb profusió de focs els focus pestilents de desraó.


(...)


Fatídic duel de l’ésser íntim del vellard Verdura amb els propis malsons sempre armats amb el darrer mandret de la feridura.

Serva’t amb totes les forces romanents als agafatalls relliscosos de bol·lards i norais de qui ets o deus ésser part dedins ben endins de dins; no et jaqueixis pas endur per les onades de l’agnòsia rampant que damunt se t’abraona traïdorenca per a enfonsar-te en pou d’ignota nit permanent. Pels nous clots envaïts de sang corrompuda, l’ombra mare et pon ous d’esclatat no re. Una borrasca interior tot ho anorrea, la pols opaca et vol oclòs, et vol absent, et vol ignorat de tu mateix.


(...)


Al refugi per culpa de l’huracà; amb el meu fillet petit, ens ha tocat anar a jeure amb una parella jove; mentre vaig llegint una revista dels anys quaranta — molt interessant, acolorida amb colors d’estranys contorns i tonalitats, amb fotos de dones mig despullades — la parella s’ha posat discretament a cardar, el braç d’un d’ells — i, si m’esm que és el de la noia, em fic a trempar; mes només tremp a mitges, no fos cas que fos el braç del xicot — el braç d’un d’ells frega rítmicament el meu a través l’estofa fina de la flassada que ens separa, mentre el vailet el tinc jugant al racó, el serv amb una mà, la mà que no serva la revista, i mig jagut i tot amb un cop d’ull cap avall el puc vigilar que les porqueries amb les quals juga no se les acabi embotint al pap.


(...)


Grans magatzems — mai no hi compr re — al contrari, part del vestit que duc (posem abric, jaqueta, mitjons, camisa) m’ho trec i ho lleix penjat a qualsevol lloc de qualsevol manera; ningú pren prou cura a retirar-ho, ni a emblar-ho; ni menys a comprar-ho, és clar. Sempre ans d’anar-me’n ho trob tot com ho he lleixat. M’ho tornc a posar i au.


(...)


Al fons de la nevera, aigua calda, lleugerament pudent — hi vaig llençant les claus, i els claus, i les monedes que em vaig trobant — en tinc per a obrir portes i descobrir secrets, o si més no per a triar-hi ferralla i qualque dineret si mai em cal — hi tinc també targes-tiquet metàl·liques o plastificades, o si fa no fa magnètiques, per a espectacles o partits de futbol que no s’han fet ni es faran mai perquè abans l’esdevinença o l’avinentesa l’equip ja l’eliminaven o l’elenc feia naufraig.


(...)


Avions s’encallaven a ple vol. Un gat negre se t’enjoguineix amb la sabata. Per a l’horda llorda sempre és l’hora de l’or, rítmics cantàvem. Els polítics avariciosos (n’hi ha de cap altra mena?), ja els coneixem, tots reus de concussió i peculat. Ai, Aristarc, li diu descarnada una veu, de fàmul de partit a fàmul de déu. De dogma a dogma, i sant tornem-hi.


(...)


Selvàtics territoris mentals oberts per la feridura per a la fe imperialista de la personalitat renovellada, la identitat apariada, fal·laçment íntegra de bell nou.


(...)


Som els immonstres, som els invasors, portem la creu i la clau.

Els immonstres – llur pas anihilador. I llur prepòstera xeringa sedueix totes les dones. És una xeringa icosaèdrica, mutant, canviant, esteto-, vull dir, estereo-, no, estroboscòpica, calidoscòpica, i és doncs delitosa xeringa qui delitosament xeringa la nit durant, sense descans, bé que amb ritmes variats rai.

Llur xeringa immensa i monstruosa s’adapta a cada matriu, ocupa tot el territori envaït i l’estimula sense preferències, pertot amb la mateixa embranzida i amativitat. Les dones fem crits de goig tota la puta nit.

Els immonstres, contràriament als monstres, no són monstruosos altre que en llur monstruosa xeringa de vori i pell d’ase. Xeringa de plaer qui penetra com esmolada daga i et prenya en atroç simulacre.


(...)


Aristarc, Aristarc, em sentiu?

Pare, pare? hi sou? Hi sou?


(...)


Mòmies clavades a les parets, mòmies xisclant esfereïdament. O àgnates i aglosses sobtadament.

Us vinc sotjant, intercanviables ninots!
Únic us sóc!
Sempre part damunt la barreja, car ni compr ni venc mai re.

Pretenia d’ésser mut perquè no em calgués d’explicar el pecat.


(...)


Ni allitat no em convenceran. Els engalipadors del guariment màgic me la portaran sempre fluixa; massa els conec.

Tret que ja em diràs per quina malaltia hi vinc? (Dolorets... cancerets... mareigs... basques... la por a l’aneurisma...?) (Paròtide paròdica? Periòdiques piorrees? Els eburnis oronells, tributaris de la putrefacció?) Lleig paó plomat, hauria volgut encara fer veure, pintar re, ni que només fos uns quants anys més... No sap la meua ànima enverinada que, putrefacte, el cos ha claudicat; per sos oronells eburnis hi ragen piorrees. Voraces aberracions adquirien domini damunt cada pany de corpenta, per tit que fos. Lladres de nit – llur sobtat atac. Vinc a cardar-vos-em la dona, m’havia dit el cap de secció. Pertot, els adreçadors se t’ericen davant – t’has de saber inclinar amb prou traça ni mònita per a mai poder-hi anar passant.

Ja no m’engalipareu més. Massa claupassat. Em reconec mig endut pel torrent carregat de morts.

Ara ja, si doncs no ho veig no m’ho crec. És com qui es creu la “història” – com les historietes de la vora el foc per a mainada, t’amaneixen l’esperit de ben menut per a l’adoctrinament massiu que s’atansa; te les conten generalment pudents i impotents desgraciats qui volien que la petja restés de qualque invent de personatge o fet. Invent, car re del que mai et digueren no és veritat. Tothom qui et conta la història t’està contant un conte de la vora el foc, t’està tractant de pàrvul, pueril, molt crèdul.

Només el que els sentits et revelen et creus – i amb prou feines, ja ho he dit.

I ara m’he despertat i em pensava haver perduts els calçotets; els cercava pertot damunt el llit on vagament em semblava haver jaquida la roba. I efectivament, entre munts de calcetes molt escarransidetes de minyona i alguns calçotetots de mascle barrut, al capdavall, eureka, ací hi són, els pantalons, la samarreta... Els calçotets tanmateix enlloc.

Pots cercar, no els veus pas aumon. Jaquiràs-ho córrer, doncs... tret que, al darrer moment, quan sóc a punt de ficar-me els pantalons i la samarreta amb els quals me’n record que arribava a la clínica dels engalipadors del guariment “espiritual”, me n’adon que els calçotets els estic portant. Els duia damunt l’estona durant! I quina mania de creure’m que els havia perduts! (I això, savis, com es guareix?)

Així que, evidentment, ningú no m’havia convençut que em despullés completament – i llavors potser aturaven d’insistir-hi. Se’n desentenien. Desapareixien. Ja no els veia més, i m’havia adormit. Hores senceres, segurament.

I ara ja ho veus. Els antics engalipadors qui et somreien molt a prop, salivosos, escopinant-te capellans, infectes ximecs, incessantment, assajant de convèncer’t que llur “fantàstic” mètode curatiu molt “místic” era d’allò pus collonut... ara qui sap on rauen. Expulsats, evacuats, fugits, pels deutes incorreguts.

La qüestió que m’havia adormit al doble llit, i ara el llit era simple; en mancava com si diguéssim la meitat. I la clínica d’estranquis s’havia tornat hospital amb cara i ulls. I els qui visitaven i aconduïen eren metges i malalts diguem-ne genuïns. I on damunt el meu llit doble només hi cabia la meua roba, ara, com he dit, hi cabien, al llit simple i soliu, munts de roba (sobretot íntima) d’altres malalts (malaltes sobretot), qui en aquells instants mateixos devien patir manucleigs i recaceigs mèdics rai; pobra gent, calia plànyer’ls, si no fossin tan rucs d’haver-hi vingut voluntàriament.

Tant se val, a hores d’ara ja m’he vestit i estic fotent el camp. Encara doncs inviolat, ixc al carrer, i el carrer no ha canviat gaire del com era el mateix carrer al temps qui sap si gaire remot on entrava, enganyat, a la clínica dels engalipadors dels guariments “miraculosos” dels collons, tret que estic segur que no hi entrava al capdavall per a mi mateix, que hi portava algú qui m’ho havia implorat, o al contrari, hi venia a rescatar algú altre, qualque carallot qui s’havia lleixat seduir per les rucades dels “màgics” saludadors de merda. Tret que ja em diràs qui. Una noia qui coneixia? Un amic? Un familiar? Potser només qualcú qui cridava ajut (o m’ho semblava) a través dels vidres entelats d’una de les finestres?

No sé per què sempre m’embull ni agarbuixc (aquesta dèria de servei; allò d’estimar el proïsme, per poc que en sàpigues); en tot cas, sempre confonc les prioritats, i prenc, no pas la via dreta, qualque biaix perdedor, qualque drecera torta, i m’esgarrii lluny dels eidòlons normals del qui sóc, les ombres definitòries identitàries, les projeccions convenients per al meu (altrament a la bestreta convingut) anar fent pel món. Ja ho veieu que no sempre donc la culpa als altres, ni de bon tros; sovint el qui té més culpa (prou ho reconec) sóc jo.

Mes ara sóc fora... On aniré? Me les camparé ben lluny, entre oliveres, vinyes, pinedes, a les envistes de la ratlla de la mar...


(...)


Qui paga pel teu tiquet al tren, Aristarc? El tren és a trenc de partir. Aristarc? Aristarc...?

Pare? Pare...?


(...)


Desendollem.


(...)


I... i... ic...!



~0~0~



Sóc el negrot qui truca a la porta


Mig intrèpid espiava el nyèbit
la dona qui es ficava al bany ambigu,
mes llavors copsava d’esquitllèbit
del mal armat marit el bleix contigu.

Ui qui planteig! Es resoldrà amb estrèpit?
Això no ho sap ni el més perspicu!

Tret que el marit és tan decrèpit,
i ha el nyèbit un aparell tan poc conspicu...

Per a la dona cada opció li fóra dèbit:
Tan naquis aquest, i l’altre més exigu!

Tret que qui vol espigueta de blat o d’ordi?
Poc cal pas que cap del dos mai se’m descordi!

Si ens banyem és només – ai, collons, misericòrdia! –
per al ben empanotxat tercer en discòrdia!



~0~0~



Sentíem l’estona melodies de ballet (o ens ho semblava).


Aquests són els fets.

N’Alfreda Raïm i n’Aristarc Verdura foren casats el dotze de maig d’enguany.

Abans-d’ahir, setze de desembre, durant la matinada, va caure una gran nevada.

Érem diumenge, setze de desembre, doncs. Abans de les vuit del matí, n’Aristarc obria les cortines del dormitori i veia tot el jardí nevat.

Exultava com un minyó. Freda, Freda, li feia, insistent, a la dona, esguarda’m com ha nevat! Ah i que és bonic! Neu virginal! Quina talent tinc tot d’una d’anar a tastar-la! Freda, Freda! Tinc una idea! Tothom dorm; vull dir, els veïns; avui és diumenge; no s’aixecaran pas abans les deu; i de llurs finestres no es veu re rere la tanca de pedra! Té! Agafa la càmera! Agafa la càmera, vols? Me’n vaig a fora tot despullat! D’ací dalt la finestra, fes-me unes quantes fotos tot pèl a pèl enmig la neu virginal! Artístiques, et dic! Freda, Freda, em sents?

Què vols? Et sent, et sent!

Serva, serva! Serva que et caurà, la càmera! Tot preparat. Només cal que tiris unes quatres instantànies; veuràs que collonut. Faré unes quantes poses artístiques, poètiques, m’entens? Faré àngels a la neu. Freda, ara baixaré. Freda, em sents!

Sí, sí.

Apujaré el termòstat fins a vint-i-dos graus. Em sembla que fora deu fer fred. O potser no. La neu sembla polsegosa. Potser fa calor i tot, amb aquest Sol que enamora. Freda! Esguarda’m el paisatge, si et plau! Has vist mai re de tan meravellós! Hauríem de filmar un documentari i tot. Per a recordar-nos-en tota la vida. Freda, te n’adones! Una nevada tan magnífica potser no la veurem mai més, per aquest verals! És un regal d’hivern de noces! Freda, me’n vaig a baix. Faig pujar el termòstat, i ixc fora, tot despullat! Em sents? Quina talent tinc d’atipar-me de neu! Freda, para compte que no et caigui l’aparell. Freda, Freda! En dos o tres minuts ja hi sóc. Fes-me les fotos tantost m’hi vegis, abans la cigala no se m’amagui esfereïda pel fred, com el cos del caragol quan li plou sal. Oi que m’entens? Hi vaig, eh? Freda!

Sí!


(...)


N’Aristarc corregué cap al pis de baix. Féu pujar el termòstat, de disset graus com el tenien ara, fins a vint-i-dos, i davallà encara fins a la porta de darrere, cap al jardí. Es despullà completament i eixí a la neu. La tastà. Deliciosa! Era una neu tova; calda i tot, semblava; el Sol hi espetegava de ple. Quin enlluernament!

Corregué nu fins una mica abans d’arribar al mur que separava llur jardí dels altres jardins de les tres cases veïnes. Fent un bot, es llençà a un indret pla perquè en les fotografies no es veiessin les trepitjades d’accés al punt verge.

Guaità cap a la finestra del dormitori. El raigs del Sol s’hi reflectien rabiosament. Li semblava que encara era closa. N’Alfreda s’ho devia pensar. Potser ajustava o calibrava els pius de precisió de l’aparell. N’Aristarc va haver d’acalar els ulls. L’enlluernament l’eixorbava.

El fred l’anava posseint. Per sort, va sentir un soroll a la finestra. N’Alfreda ja hi devia ésser. Tingué una altra pensada, una mica picant. Es ficà bocaterrosa; amb el cul enlaire, fent veure que estimés la neu; que se la cardés. Sabent-se vist per la dona, àdhuc trempà. El prepuci féu morros, musclejà, s’arrupí, romangué arregussat; el capoll, nu, s’umflà i enlluentí; tres o quatre gotetes de lubricant aparegueren als llavis del trau...

La neu flonja era molt superficial, una capa primeta d’un parell de dits. Sota, tot era glaç molt dur. Feia, fora, per davall dels deu graus; negatius, vull dir. I ara el Sol s’havia amagat darrere uns núvols negres. Després de les fotos de cul, n’Aristarc volgué prendre una nova posició, potser per a fer un àngel a la neu tot bellugant braços i cames en ventall, mes llavors, carall, se n’adonà que tenia el vit enrampat, enxampat en glaç. Se’n rigué empegueïdament. Digué, cridant una miqueta: Freda, Freda! No és per riure! No em puc bellugar. Si vull deseixir-me’n em fa molt de mal. Freda! Fes rajar aigua tèbia i porta-me-la que m’alliberaràs! Freda, si et plau! Ai! Fa molt mal, fa molt mal! No ho dic de riure.


(...)


N’Alfreda Raïm va sentir que n’Aristarc l’empudegava de bon matí. Va sentir vagament la porta de baix. Cercà el cos de n’Aristarc perquè tenia una mica de fred, i només hi va trobar el coixí; s’hi arrapà i continuà dormint. A poc a poc la temperatura ambient anà pujant. Tot d’una va sentir un soroll a la finestra. Badà una mica els ulls. Re. Els tornà a tancar. No havia vist l’ocell qui, enlluernat i afamegat, havia ensopegat amb el vidre vivament assolellat. Un altre soroll, en acabat, ni la va inquietar; en aquell moment somiava pregonament. Era la càmera que havia caiguda a l’espona; mes, com diem, no en féu cap cas; cap consciència del que fos.


(...)


Eren quarts de nou, i en Steve Coffin, el veí de la dreta, era al canfelip, i alertat per les sotragades als vidres, esguardà finestra enfora. Una borrasca de neu s’havia aixecat, ferotge. Va guaitar amb un bri d’aprensió cap a les branques dels arbres, carregades de neu i fuetejades pel vent. Desviant els ulls, també se’n va adonar d’un ninot de neu boterut, caigut damunt el cresp endurit de la neu, vora la tanca de pedra, al jardí dels Verdura. Va sortir del canfelip; en entrar a la cambra, li va dir a la dona, encara jaguda, Quin ninot més malfet han fet els carallots de l’esquerra, i se li tornà a gitar a la vora.


(...)


Freda, Freda, amb un filet de veu, mormolava n’Aristarc, no em puc moure; ca que arribes...? No és de per riure; això... això va de veres... Freda... l’ésser... l’ésser em fuig per un forat... el forat de l’orella dreta... i... i... i amb el darrer filet d’essència... aixecaré el braç... i amb la mà esquerra... m’abaixaré les parpelles... I bona nit, què hi farem, bona nit... Bona nit, Freda... Freda? Freda...? Ah, ací ets! Uf! Quin descans! Gràcies, tu! Ja sabia que em salvaries. Ah, que bonica véns, Freda! Celestial, tota blanca, perfecta, adorable, com una ídola! I acollidora, somrient... I calda... Calda... Ah i que bé que s’hi està, a la teua sina, Freda! Ets l’àngel...! Ets l’àngel de la neu! Gràcies, gràcies...! On em duus...? Ah, has encesa la llar de baix... Hi crema la llenya a tot estrop...? Sí que em sembla ensumar-ne el fumet... Per això devies haver trigat una miqueta, oi...? Vols dir que calia tant, vull dir, encendre el foc i tot? Oi que no m’oblidava pas d’apujar el termòstat? A vint-i-dos, a vint-i-dos graus, com sempre que som a casa. Trobes que tanmateix en aquestes condicions cal el foc, un foc ben viu... i reviscolador. I tot allò altre, dius...? Tot preparat... Comprenc, comprenc, mercès... Les flassades...? Les begudes...? Gràcies, gràcies, amor! Sempre ens hem entès perfectament... Ets un àngel... Millor que un àngel... Un angelet del cel, diví, miraculós, com se’n diu, taumatúrgic...? Dama blanca de bondat... Fada dels vels vaporosos i perfumats... Te m’enduus als prats eternament suaus i assolellats... Harmoniosa, virginal, mig assumpta... M’embolcalles, m’annexes, posseït...! Ah i que s’hi està bé! Als teus braços, fos en la teua escalforeta... Hi estic com al paradís! Mercès, deessa... Freda! Per sempre més viurem feliços, així, abraçadets... D’aquesta en sortim segellats en unió perfecta per a l’eternitat... Una abraçada absorbent, totalitària, esclatant... ascendent, ascendent... Freda, Freda. Ah... Ah... Quina felicitat!


(...)


Cap a migdia s’aixecà n’Alfreda. Amb el peu, sense voler, trobà la càmera per terra; què hi devia fer? La recollí. Fora, el mal temps continuava. Tot era fosc, ventós, desagradable. Encengué tots els llums. Se n’anà al canfelip. Una cançoneta li rondava pel cap. A la neu virginal, faunes i verges; al pou de les heretges, foc infernal... Quines rucades. Ho devia haver somiat. On es devia haver ficat n’Aristarc? No se sentia dins la casa cap soroll, ni havien pujades de la cuina les sentors de cafè i pa torrat que pujaven normalment els diumenges quan n’Aristarc es llevava abans d’ella. Vols-t’hi jugar que se n’ha anat a veure les destrosses de la tempesta? La curiositat se’l menja sempre. Quina sort, tanmateix; no hem perdut el corrent. Mes renoi... Quina mandra, els diumenges!


(...)


N’Aristarc no s’havia mogut. Ni la ventada rasa no l’havia mogut. Només la nova neu mastegotejada per les ràfegues l’havia amortallat, car, somrient i tot, mes ert i glaçat completament, efectivament, mortalla li esqueia, car feia un parell d’hores o més que era mort.


(...)


No direm ara els crits esgarrifadors (histèrics, en va dir l’endemà a l’oficina en Steve Coffin, qui a l’hora de l’esdeveniment esguardava a la televisió un partit de futbol on els seus acabaven de rebre un altre touchdown), no ens estendrem pas, diem, amb els xiscles esborronadors de n’Alfredeta Raïm quan, cap a les cinc del vespre, el descobrí, descobrí el cos, fet còmic ninot tibat, del pobre Aristarc. Massa tràgic fóra, potser. Amb un petit toc d’horror en tindrem prou, per a avui.



~0~0~